He trucat a la Ciutat de la Justícia. Volia assegurar-me que es manté el judici de demà, que no l’han ajornat o anul·lat sense avisar-me, com ja em va passar una vegada.
Aleshores vaig perdre tot el matí, perquè no és senzill arribar a la sala assenyalada per a la vista en aquell edifici si no l’has de freqüentar, com és el meu cas. I també vaig tardar a esbrinar el que succeïa quan em vaig convèncer que la meva espera en aquell passadís desert no era normal.
Aquesta serà la segona vegada que he de comparèixer com a testimoni en un judici d’aquest tipus. Fa sis anys que em van prejubilar i altres sis que ja no exercia com a director d’oficina de la caixa, però encara se segueixen veient als jutjats demandes de clients queixosos amb la contractació d’algun producte que els va resultar ruïnós.
Del que es jutjarà demà només sé que la part demandada és la caixa i que jo he estat citat com a testimoni de la demandant, a qui no conec. Els seus noms apareixen a la citació, però no els recordo gens. És bastant lògic, després de tanta gent com arribes a conèixer i a tractar en una feina com aquella. I després de tant de temps com ha passat. Poden ser més dels dotze anys que fa que vaig abandonar Barcelona. No puc saber de quan data perquè l’ofici del jugat no ho diu. Però és que ni tan sols informa del que s’ha de jutjar. Tampoc s’ha posat en contacte amb mi l’advocat dels demandants que és qui hauria de tenir interès a posar-me en antecedents, ja que em cita com el seu testimoni.
Però no ens ha d’estranyar, al nostre país, les coses funcionen d’aquesta manera absurda.
Quan la funcionària que m’ha atès ha confirmat que hi haurà judici, li he donat les gràcies i li he dit que volia saber-ho per no fer el viatge des d’Igualada en va. Llavors ella ha afegit:
― Bé, de tota manera, ja sap vostè que pot rescabalar-se de les despeses que li ocasiona el desplaçament.
― Sí, ho sé. Però el meu temps, qui me’l rescabala? -he replicat jo.
― L’assenyalament continua en peu -m’ha dit.
I ha penjat.
El mussol d'Aqualata 