Ahir al vespre vaig mirar el partit del Barça per televisió. Mestalla, que és el camp de joc del València C. F. ―cosa que aclareixo per si algú que no entengui de futbol llegeix mai aquest diari―, era ple de banderes. Banderes valencianes i espanyoles que el realitzador no es va estar de mostrar a bastament en diversos plans a l’inici del partit. N’hi havia moltes, moltíssimes. Quan miro el Barça per la televisió sintonitzo l’àudio de Catalunya Ràdio, perquè m’agrada seguir la Transmissió d’en Puyal, i ahir també ho vaig fer. Durant la primera part del partit va transcendir que la policia havia requisat una bandera catalana i una pancarta a una penya de seguidors blaugranes quan accedien a l’estadi perquè va considerar que incitaven a l’odi. I jo em preguntava, ¿quin criteri segueix la policia per determinar quines banderes o pancartes inciten a l’odi i quines no? Perquè a mi se’m feia estrany que, entre tantes banderes com hi havia a l’estadi, només la catalana incités a l’odi, així com una pancarta que únicament deia “Almogàvers”, que és com es diu la penya en qüestió.
Aquest és un tema delicat. Ja fa dies que la ballem, amb el tema de l’odi i al respecte he de dir que em sembla molt fora de lloc que el ministre que ha de vetllar per l’ordre públic en un país suposadament democràtic, estimuli, incentivi, animi o com es vulgui dir, que ara també hem d’anar amb compte amb les paraules que fem servir, que uns ciutadans denunciïn als altres amb l’etèria, subjectiva i manipulable excusa de la incitació a l’odi. ¿Que per ventura no incita a l’odi entre veïns una actitud així? ¿Que no recorda això les revenges que es varen produir durant la guerra civil i després? ¿Aquest és el seu concepte de reconciliació? Valdria més que el ministre posés fre a les erupcions violentes de les manifestacions unionistes, que sempre acaben amb destrosses i aldarulls provocats per individus irats i odiosos que campen al seu aire, descontrolats perquè ningú els controla, com ahir, sense anar més lluny, va passar una vegada més en algunes poblacions catalanes.
Aquest matí he anat al metge. Es tractava d’una visita rutinària, el control anual que em fa la doctora perquè la tensió no es descontroli. Res ressenyable, si no és que en marxar, ha saltat la notícia que ha mort el fiscal en cap de Catalunya, José María Romero de Tejada, que va accedir al càrrec en substitució de Martín Rodríguez Sol ―obligat a dimitir pel govern espanyol per haver dit que “Al poble de Catalunya se li ha de donar la possibilitat d’expressar el que vol”, en relació al 9N― i va presentar la querella contra el president Mas i les conselleres Irene Rigau i Joana Ortega que els va portar a judici.
En nou dies han mort inesperadament dos fiscals del més alt rang. Un a l’argentina, per culpa d’una infecció. L’altre a Madrid, a causa d’una leucèmia.
El mussol d'Aqualata 