Literàriament

Per fi he acabat amb Frankenstein. Per fi he aconseguit acabar de llegir la novel·la de Mary Shelley. Em vaig proposar arribar fins al final, no abandonar-la, i ho he aconseguit avui, Divendres Sant.

I, ara que ho he fet, puc dir que no li veig altre mèrit que la reflexió que proposa sobre els conflictes moral que suposa que l’home creï vida artificialment. Quan l’autora plantejava la possibilitat, molt al principi del segle XIX, tenia el seu mèrit i la idea era innovadora. Avui, tanmateix, el debat ha assolit un nivell més complex, després d’avenços científics que fan possibles clonacions d’animals o trasplantaments d’òrgans humans vitals, per posar únicament dos exemples. ¿Que en pensaria avui de tot plegat la pobra senyora Shelley, que no tenia més pretensió que escriure un relat de por?

Però, des d’un punt de vista literari, ja ho deia l’altre dia, el llibre se m’ha fet llarg i carregós.

Frankenstein és fill d’una família suïssa acomodada, que marxa a Alemanya a estudiar medicina i compon una criatura d’aspecte humà a qui aconsegueix donar vida. Aquest ésser de laboratori no només és capaç de moure’s autònomament, sinó que té ànima i raciocini i és capaç de sentir, pensar, raonar i aprendre.

La narració té tres veus.

La primera és la d’un jove anglès, entestat a trobar “prop del pol (Nord), un passatge cap a aquells països per arribar als quals ara calen tants mesos”. Aquest aventurer manté correspondència amb sa germana per a tenir-la informada dels avenços de la seva empresa. En una de les cartes li explica que ha rescatat a un home que surava a la deriva en una panna de glaç. En aquells moments, el vaixell es troba pràcticament immobilitzat per la neu i el gel, i l’expedició està a punt de fracassar.

L’home de la panna de gel és Frankenstein, que havia emprès temps enrere la persecució del “dimoni” ―com ell anomena al monstre que ha creat―, embogit per la set de venjar les desgràcies que li ha ocasionat. El doctor explica la seva història al capità. És la segona veu del relat, però la més important.

Finalment hi ha la veu de la mateixa criatura, que havia estat capaç d’aprendre a parlar desxifrant el complex codi del llenguatge a partir de l’observació a distància del comportament dels homes. En mig del seu propi relat, Frankenstein li cedeix la paraula perquè expliqui els fets des de la seva pròpia perspectiva.

I la criatura, creada del no-res uns pocs anys abans, fa ús d’una eloqüència, d’uns coneixements i d’una sensibilitat comparables als dels altres narradors, i això no em sembla que sigui versemblant.

No explico més detalls de l’argument de la novel·la per si algú llegeix aquest article i, malgrat la meva opinió, li vénen ganes de llegir-la. A mi em va passar sentint un programa de ràdio, de manera que seria normal que li passés a algú altre.

Però, tot entenent que, en l’època que fou escrita, la candidesa i els gustos dels lectors recomanessin a Mary Shelley explicar una història com aquesta sense que se sentís obligada a justificar els fets de manera més sòlida i amb un estil tan barroc i carregat d’adjectius grandiloqüents com els que fa servir, és un estil que detesto i “Frankenstein” no m’ha agradat gens, literàriament.

Advertisement