Fa calor, però així i tot he sortit de casa a fer un tomb, a espargir les boires d’un mal dia.
He entrat a un lloc condicionat, a fer un cafè i berenar una mica, i he llegit una estona. Ara estic amb “El poeta”, de Michael Connelly, el thriller psicològic objecte estudi i comentari de cara al proper club de lectura de novel·la negra. En Connelly és una màquina de fer novel·les que acaben sent best sellers. Suposo que ha trobat la recepta, la fórmula magistral, i l’explota. El seu mèrit, que el té, consisteix més a trobar els ingredients i combinar-los en les dosis justes perquè el resultat final sigui comestible pel lector i guaridor del seu avorriment, que a la seva qualitat literària. Jo diria que no pretén passar a la història com un bon escriptor; en tot cas aspiraria a ser el novel·lista de més èxit de vendes. I, no obstant això, cal reconèixer la seva immensa capacitat de fabular, sense la qual no serien possibles tants personatges ni tants escenaris com intervenen en la novel·la. I així amb cada llibre.
El club de lectura no serà fins passat l’estiu, però vaig decidir entretenir-me amb alguna cosa lleugera i distreta quan vaig abandonar la lectura d’en Josep Pla que tenia entre mans. Sé que sonarà malament ―molt malament― però he de dir que “Contraban i altres narracions” m’avorria solemnement. En la meva irrellevant opinió, pel lector comú d’avui el recull ha suportat malament el pas del temps.
Després, els meus passos m’han portat a un lloc de llibres. He passejat una bona estona, tafanejant les postades que m’interessaven. No era una llibreria que sovintegi i no estic avesat a la seva organització, al seu ordre, i m’ha costat una mica adaptar-m’hi a l’entorn i tot i això no he entès massa bé quin criteri d’ordenació segueixen. Sigui com sigui, els meus ulls saltaven de postada en postada i de llom en llom sense buscar res de concret fins que, finalment, he acabat amb tres exemplars a les mans, dos d’ells obres de Pedrolo. D’entrada he descartat el tercer en discòrdia. Aquest és l’any Pedrolo i bé val la pena aprofitar-lo per posar-me al dia i omplir una mica els buits culturals que em foraden com un formatge de gruyère. M’he decantat per “Joc brut” ―no, no l’havia llegit, ho confesso penedit―, ja que l’altre era una novel·la policíaca ―si més no, estava en les postades d’aquest gènere― i per Sant Jordi ja me’n vaig comprar una, de policíaca i de Pedrolo: “Milions d’ampolles buides”.
Pensareu que he estat gasiu en les compres i no us faltarà raó, però no és perquè sigui un garrepa, no. Si els tinc, no m’importa gastar-me diners en llibres. El tema és l’espai de què disposo a casa per prestatges i llibreries, minso i ja desbordat.
I, per altra banda, no sóc un lector devora llibres, que vaig al meu ritme, jo.
El mussol d'Aqualata 