No sé per què, però avui m’he acostat al cementiri i he fet un minut de companyia a cadascun dels éssers estimats que hi reposen. Res dramàtic, uns instants de respecte i recolliment, només.
Avui, el cel gris afavoreix la melangia i convida a la introspecció. Serà per això que m’hi han portat les meves passes. O no. Vés a saber!
Però el fet és que he sortit d’allà reconfortat per una gran sensació de pau.
El mussol d'Aqualata 
En quatre línies m’has fet reflexionar, m’he quedat com un ximple mirant la foto i el text difuminat. Pensant.
Fa anys que no visito el cementiri, no per res traumàtic com bé dius, desconec el perquè i tinc des de fa dos anys una visita pendent i aquesta és molt dolorosa per a mi.
Una abraçada Ricard
Xavi
M'agradaLiked by 1 person
Jo no sóc d’anar al cementiri. De fet he estat anys i panys sense anar-hi al de Montjuïc, que és on tinc enterrats els pares, però ara visc a Igualada i aquí és diferent.
D’entrada, aquí, l’anomenat Cementiri Vell és dintre del perímetre urbà, a tocar de les estacions de bus i de tren, de manera que de vegades, com ahir, passejant sense rumb, te’l trobes sense pretendre-ho.
I un cop allà, a la porta, només és qüestió que et vingui de gust passar una estona en la pau i el silenci que hi regnen.
Allà hi ha família de la meva dona actual, persones totes que hem enterrat des que jo visc aquí. No tinc ningú de “la meva família”, per entendre’ns, però és igual, perquè el recolliment és, si ho vull, una mena d’experiència mística que em permet connectar amb les seves ànimes, també.
Rep també una abraçada de part meva.
Ricard.
M'agradaLiked by 1 person