La setmana passada deia una inexactitud que vull esmenar: el Pere i el Joan són cosins per aliança perquè el Joan es va casar amb una cosina del Pere. Ho havia entès malament i calia aclarir-ho. Les coses estan més bé si s’expliquen tal com són. Adjunto la definició d’aliança del Diccionari català-castellà d’Enciclopèdia Catalana (4a edició).
aliança: f 1 [unió] alianza, coalición. 2 [parentiu] afinidad, parentesco m político, alianza. 3 [anell de casament] alianza, anillo m de boda. 4 bot i heràld alianza. 5 crist alianza, testamento m. La nova aliança, la nueva alianza. 6 aliança de llengües alianza de lenguas. 7 per aliança [parentiu] político -ca. Cosí per aliança, primo político.
De l’excursió a la Serra de Castelltallat tinc pendent el tema del cuc llevat.
No sé per quins set sous, la Carme preguntava si mai havíem sentit l’expressió “deu ser la picada d’un cuc llevat” referida a les faves amb les quals ens llevàvem de vegades al matí. Entre els qui participàvem del debat, hi havia qui no la coneixia, però també hi havia qui no només la recordava sinó que fins i tot estava en condicions de fer una descripció del cuc.
És estrany, però jo crec recordar-la de quan era petit, tot i que el meu entorn familiar no era catalanoparlant. Sí que teníem uns veïns de replà que ho eren, i és possible que la recordi d’haver-la sentit dir alguna vegada al senyor Antoni o a la seva dona, la senyora Quimeta, amb els qui teníem una bona relació. En aquells temps, a més, fins i tot a una gran ciutat com Barcelona, els veïns es relacionaven tan intensament que alguns acabaven sent com de la família i és perfectament plausible que els Fiol diagnostiquessin com a picada de cuc llevat alguna fava que em veiessin.
Però el que em sembla verdaderament curiós és que no he trobat cap referència a aquest animaló ni a les seves picades en les cerques que he fet a Internet. Res, en absolut.
Encara devia tenir raó jo quan, fent broma, vaig dir que al cuc li diuen així perquè pica quan està llevat, és a dir, quan no dorm, encara que pica de nit, que és quan nosaltres som al llit i dormim.
Quant a la caminada d’avui, poca cosa a dir. Ha resultat una mica anàrquica, pels dubtes a l’hora de decidir què fèiem. Finalment hem deixat els cotxes a la ronda del Rec, a prop del Tanatori, i resseguint el marge esquerre del riu Anoia pel Parc Fluvial, hem arribat a la Torre del Solsona i el Molí dels Moletons, on hem esmorzat.
Després, hem tornat sobre les nostres passes per enfilar el marge dret del riu, de nou al Parc Fluvial, fins a enllaçar amb el Camí de la Fassina. Igualada queda aquí a la nostra dreta tota l’estona. També el Pla de la Fassina, que dóna nom al camí, i el del Pare Mariano. Aquest és un camí que arriba fins a Santa Margarida de Montbui fent una ascensió suau i continuada, però nosaltres avui l’hem abandonat al trencall del Camí de la Creu del Maginet, que baixa dret fins al riu.
Diu la història que l’any 1904 Magí Rabell, armer d’Igualada anomenat el Maginet, va vendre una arma a un capellà i es va comprometre a ensenyar-li el funcionament. Per fer-ho es van traslladar al costat del riu. L’arma es va disparar en mans del capellà inexpert i va ferir mortalment en Maginet.
El monument és una peanya en forma de prisma coronada per una creu de ferro decorada. A la part frontal hi destaca una inscripció: “Teresa Lliró a su amado esposo Magin Rabell que murió en este lugar el 18 de enero de 1904”. També porta gravat un cor travessat per una bala. A la part inferior podem llegir: “El obispo de Vich Dr. José Torras y Bages concedió 50 días de Indulgencia por todo acto de piedad en sufragio del alma del difunto”.
Des d’aquí, l’expedició ha tornat vorejant el curs de l’aigua fins als cotxes. Jo he travessat el riu i des d’allà he anat fins a casa aixafant asfalt. I, sense esperar-ho, m’he trobat l’ou com balla a la plaça de Pius XII.
El mussol d'Aqualata 