El misteriós boig il·lustrat

Per raons que no vénen al cas estic de mal humor, o sigui que no sé que sortirà. La intenció és escriure sobre les impressions que m’ha causat El misterio de la cripta embrujada, de Eduardo Mendoza.

Ja deia l’altre dia que ja coneixia aquesta novel·la. L’havia llegit fa molts anys i recordava haver-la trobat divertida. Ahir, quan vaig acabar de rellegir-la, la sensació no era exactament la mateixa, ja que m’ha decebut.

Està clar que el llibre és un divertiment, una obra menor escrivint la qual l’autor va gaudir creant un protagonista a qui no bateja i inventant i descrivint les situacions grotesques per les quals el fa passar.

I no obstant això, magnànim, li atorga una facilitat de paraula i una capacitat retòrica que no es preocupa de justificar de cap manera. Aquestes habilitats resulten completament inversemblants en un espècimen com el protagonista, per utilitzar un dels substantius més amables amb els que és descrit a l’inici per altres personatges. Ja les voldrien per a si mateixos molts dels nostres polítics.

Per contra, o complementàriament —qui sap?–, al llarg de les pàgines narrades en primera persona pel protagonista, l’autor el salpebra d’infortunis i desgràcies que es concatenen, i el guarneix de dubtoses virtuts que acaben agreujant la seva malaguanyada imatge. Tant és així que he acabat desitjant que li surti bé alguna cosa. Una almenys.

I cap al final del relat, el protagonista  resol el cas per investigar el qual el comisario Flores l’havia anat a buscar al centre psiquiàtric on viu internat. Això fa pensar al lector que la seva sort ha de canviar, però les promeses de l’autoritat havien sigut en va i no es compleixen.

És una beneiteria, però per a mi la novel·la no està ben resolta. Ja sé que no era la intenció de Mendoza que fos una obra cabdal de la literatura, que només és una novel·la negra en clau d’humor, però quin problema li hauria ocasionat —si pensava donar continuïtat al personatge com així va ser— donar una satisfacció al protagonista?

També trobo que l’argument té punts febles. Per exemple, em sembla gratuïta la certesa del protagonista, quan la té, d’haver trobat la solució al problema amb els pocs elements que havia aconseguit reunir.

En fi, que l’he trobat fluixeta.

Advertisement