Quan ja semblava que no sabría de què parlar, va el senyor Felipe González (expresident socialista del Gobierno del Reino de España) i diu, en una entrevista concedida a l’emissora de ràdio Onda Cero, que “l’altre gran virus d’Europa és el nacionalisme que posa en perill el projecte en comú”. El senyor González ha dit això en plena crisi de la Covid-19, però no ha volgut posar nom a la pandèmia de la qual parla, ni ha especificat a quin nacionalisme es refereix. Però tot fa pensar que no és el nacionalisme espanyol del qual el seu partit n’és clar exponent.
El Partit Socialista ha renunciat a conceptes fonamentals del seu ideari, com el dret d’autodeterminació o la república, per passar a defensar la sacrosanta unitat de la pàtria i la corrupta institució monàrquica tan aferrissadament com la dreta més rància i casposa del país.
El senyor González ja no recorda els seus orígens, hi va renunciar fa molts anys. Allà ell amb la seva consciència! Els diners corrompen i ho poden tot, inclús esborrar la memòria d’un ínclit socialista com Isidoro, el seu nom clandestí. Però ja que va acceptar canviar de jaqueta sense enrojolar-se, podria dedicar-se a viure la vida i gaudir de la seva fortuna allunyat de nosaltres, en el seu retir daurat, i hauria de deixar de sermonejar-nos amb discursets de burgès nouvingut. Fan pudor de naftalina. Vergonya se n’hauria de donar, però d’això ja no li’n queda.
No m’agrada parlar del virus ni de la crisi global que ha originat si no és per reflectir el que penso o el que sento. Una de les coses que ens vam proposar a casa a l’inici del confinament era, precisament, no atabalar-nos, no saturar-nos d’informació, i ho estem aconseguint. Els mitjans en parlen tothora i ens omplen de dades i jo penso que això no ens és bo. Però els mitjans han d’informar, això està clar, som nosaltres els qui hem de saber desconnectar. Per això seguim l’actualitat amb el Telenotícies del vespre i prou.
Fet aquest aclariment, ara em toca dir que ja he comentat en altres ocasions les meves discrepàncies respecte de la manera d’actuar de l’executiu espanyol. En aquest afer, com en altres, sóc més favorable a les mesures que s’han adoptat a casa nostra que no pas a les que s’han pres a Madrid, que penso que han arribat tard i s’han executat malament.
Ahir, sense anar més lluny, posava en dubte el calendari de cancel·lació del confinament que Sánchez havia insinuat, amb reserves, en una compareixença recent. Ahir llegia que el Gobierno de España ha aclarit que no hi ha data de tornada a la normalitat. Ho deia el sibil·lí José Luis Ábalos davant la premsa desmentint la portaveu María Jesús Montero, que havia dit que a partir del 26 d’abril podem anar recuperant la normalitat, seguint la línia traçada per Sánchez l’altre dia.
I és que, després que semblava que havíem assolit el famós i reiterat “pic” del doctor Simón i la corba començava a aplanar-se, abans-d’ahir i ahir s’encadenaven dos dies seguits de repunt de morts. Perquè no hi hagi dubtes: el dia 26 acaba la pròrroga de l’estat d’alarma aprovada pel Congreso, però això “no vol dir que llavors la normalitat al país sigui la que vulguem”, ha dit Ábalos.
Canviant de tema, baixant a un nivell més domèstic, dir que ahir vam acabar de veure una minisèrie anglesa titulada “Una confessió”, construïda a partir d’exhaustives investigacions sobre fets reals ocorreguts a Anglaterra recentment. Ens ha agradat. No és un documental, és una dramatització, una atípica sèrie policíaca de vuit capítols realitzada amb l’habitual solvència britànica. No narra tant la investigació d’un crim com les conseqüències que tindria la seva resolució sobre el brillant inspector que dirigia les operacions. El protagonista és Martin Freeman, Whatson en la sèrie “Sherlock”.
El mussol d'Aqualata 