Àngels

Serà que acumulo moltes llàgrimes no vessades pels anys que ja he viscut, que els ulls se m’humitegen sense remei quan veig determinades escenes.

Això em va passar dissabte, veient una pel·lícula sueca que feien a Sundance, canal que programa molt cinema independent. “Tierra de ángeles” és una producció de 2004 que va ser nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i no va rebre l’estatueta. No és estrany. El ritme de la narració és pausat, com deu ser la vida en el poble del remot nord de Suècia on transcorre la trama, als antípodes de la trepidació de la majoria del cinema que veiem. La pel·lícula és un drama, perquè la vida sovint ho és, però és bonic perquè, malgrat tot, la vida també és bonica i té moments molt emotius. Inútil esmentar els actors i el director, tan suecs com desconeguts per nosaltres, encara que ho fan molt bé.

El guió ens esbossa persones. Anava a afegir normals i corrents, però m’he preguntat què es normal i què és corrent i he decidit no fer-ho. Esbossa persones, doncs, amb les seves virtuts i els seus defectes, i aquestes persones conformen una comunitat petita, però no prou que no pugui ser considerada representativa de qualsevol societat.

I, a partir de l’arribada al poble d’una celebritat que havia passat la seva infantesa allà, el guió ens retrata alguns aspectes de la vida d’aquesta gent i ens parla dels seus sentiments. I de la música coral, que és l’excusa que comparteixen per a trobar-se cada dijous al vespre. La música és fonamental en la trama, perquè la música és sentiment, expressió dels sentiments i permet a les persones manifestar-se. I, inclús, per algunes en concret, la música constitueix la manera de comunicar-se amb els altres.

A mi, en diversos moments, la pel·lícula em va emocionar fins a la llàgrima. Llàgrima continguda, és clar; reprimida, més ben dit, per a dissimular-la i que em donés temps a eixugar-la discretament. Aquesta de la plorera és una qüestió cultural —els nens, els homes no ploren— molt arrelada en nosaltres de la qual jo encara no he pogut deslliurar-me tot i saber que és absurda. Crec que tinc alguna raó per a no haver superat mai del tot la meva resistència al plor i, tanmateix, aquí no és el lloc ni ara el moment d’entrar en més detalls.

Tal vegada sóc un fleuma, però considero arribat el moment d’acceptar que hi ha coses que em ressonen, coses que em toquen la fibra sensible encara que ignori per què.

I que reconegui que de vegades ploro. Obertament, sense vergonyes, que no és cap mal.

Advertisement