Pellosjärvi

Des que la conec virtualment, que no fa gaire, la Mar publica una entrada de blog cada dia. Avui parla d’un petit llac finlandès i de la calma que transmet, del silenci que hi regna. I de la pau que sentia caminant sobre les aigües gelades. I de la llibertat que atorguen la solitud i la grisor d’un paisatge.

Avui tocava sessió de massatge i he arribat massa d’hora. M’he assegut a esperar en un banc que hi ha a l’entrada de l’Escola Antoni Gaudí, allà on l’asfalt de Santa Margarida de Montbui es deixa guanyar la partida pels camins de terra. Ha sigut allà assegut que he llegit l’entrada de la Mar. Faltava un quart per les 9 i a penes hi havia moviment. Tenia al davant les últimes cases del poble dissolent-se de mica en mica en el camp obert. I la Tossa més enllà. També hi havia un notable silenci que només trencaven els pardals amb les seves refilades.

I el banc, també hi havia aquell banc de llistons de fusta on jo seia, un banc ordinari com els que hi ha a molts parcs i molts jardins de molts pobles i ciutats, un banc que m’ha recordat immediatament al de fotografia del remot llac Pellosjärvi que descriu la Mar. I jo, hi era jo, depressiu avui després de la dura tarda d’ahir, sabent que avui no escriuria res, per manca d’esma.

Però la descripció de la Mar i l’entorn on em trobava que, per bé que no és idíl·lic, era tranquil en aquell moment d’un preciós dia solejat que començava, m’han transportat a un estat de benestar i de calma equiparable al seu, al que descriu, un estat plaent que no volia abandonar quan ha arribat el moment d’aixecar-me per a cobrir els escassos cent metres que em separaven del consultori de la fisioterapeuta.

Un bon fisioterapeuta és com un bon pare o una bona mare. Per ajudar, de vegades han de fer mal i mantenir-se ferms en el convenciment que és així com ajuden al seu fill a millorar. Ja diu la dita que “Qui bé et voldrà, plorar et farà“. Hi ha diverses variants que volen dir el mateix. Avui encara hi havia punts de dolor que calia tocar. Sense acarnissar-se, però amb obstinació, i això és el que ha fet la fisioterapeuta. I no he plorat, però m’ha fet mal. I malgrat el dolor, la sensació de benestar ha tornat de mica en mica per apoderar-se de mi i quedar-se. I durant una estona he tornat al llac on mai no havia estat. I he vist la neu i el gel confonent-se amb l’horitzó. I la grisor dels dies grisos i la seva llum. I la passera de fusta que condueix al banc quan l’aigua és líquida. I els cercles concèntrics que provoca la curiositat d’un peix. I he sentit aquella pau que es respira i la llibertat de la solitud.

Hem acabat la sessió sense massa paraules. La màscara coarta, no ajuda. I jo, avui, no estava xerraire i volia relaxar-me.

Després, més lleuger de peus i més animat, he anat a fer un encàrrec i a fer companyia una estoneta a la sogra. Ja a casa, he quedat amb el Ramon i el Nico per sortir a caminar plegats demà. I ara, que ja és la tarda, sóc aquí, escrivint contra pronòstic després d’un meravellós viatge llampec a Finlàndia.

Advertisement