Em sembla que hauria de prendre’m un descans.
Avui si més no, que el matí no ha proporcionat novetats dignes de ser comentades. En realitat, res del que comento aquí és important. Sempre escric a partir de coses intranscendents de la meva vida diària. Les coses que faig no són interessants, però per a mi sovint representen el punt de partida a algun comentari al qual dedico una estona. Escriure és un exercici que m’agrada fer que he incorporat a la meva rutina diària perquè, a més d’agradar-me, em distreu i em manté el pensament ocupat.
Normalment, les coses que faig que em suggereixen idees sobre les quals aplicar-me, però avui, aquest matí no he fet res interessant. És cert que he fet coses, perquè, a primera hora, he tingut una nova classe de francès, i he estès una bugada que, amb el vent i el dia de sol que fa avui, ja està eixuta, a punt per a ser recollida. Després he girat una visita al barber, i tornant a casa he fet un parell d’encàrrecs, però avui no he fet res d’inspirador.
Arribava d’hora al barber i m’he assegut al sol en un banc de la plaça de la Creu, a fer temps. Ja és estrany que jo segui al sol, però és que avui el vent que feia era fresc i em venia de gust que m’acaronés mentre em deixava portar. He estat allà poca estona, contemplant la vida, veient-la passar davant meu. La terrassa dels cafès, el trànsit, l’anar i venir de la gent sense rostre, inexpressiva amb les màscares posades, i he pensat en el futur. Quin futur ens espera?
Jo espero que perdem la por, perquè amb por no es pot viure, i també, quan haurem perdut la por, que siguem capaços d’adonar-nos que és bonic que ens veiem les cares i que oferim als altres la nostra millor expressió, que diuen que la cara és el mirall de l’ànima.
I deu ser veritat perquè els somriures dels que ara som privats, no tenen preu.
El mussol d'Aqualata 