Estirada

Durant el confinament domiciliari, el comissari Martin Beck de la policia sueca havia resolt el cas de l’home del balcó. No és que el senyor Poblet hagués tingut massa esma de fer res, aquells dos dies, però d’alguna manera havia de matar el temps tediós de l’espera del resultat de la prova. A més, abans de tot plegat, al senyor Poblet només li faltaven cinc capítols per arribar al final del llibre i, a estonetes, cinc capítols en dos dies no són res. El malestar li impedia concentrar-se gaire estona en una mateixa cosa i aquesta era la raó per la qual no havia acabat de mirar cap de les diverses pel·lícules i sèries que havia començat. Aquesta manca de concentració també era la causa que acabés ben encaparrat la tarda que va haver de trucar al servei tècnic per a resoldre un problema del mòbil, així que l’activitat principal d’aquells dos dies va ser la de dormitar al sofà amb el so de la televisió com a rum-rum de fons fins que arribava la Cassandra de la feina, a migdia i al vespre, i treia el cap i el saludava des de la porta del rebedor. Des d’allà li preguntava com es trobava a través de la màscara. I ell li responia des de la part més allunyada de la sala d’estar, per si de cas.

Durant el dia, tots dos estaven en contacte via WhatsApp, i per tant, la Cassandra estava puntualment informada de l’evolució del seu malestar, però al senyor Poblet se li alegrava la vida i se li il·luminaven els ulls quan la veia arribar. Havien travat una sòlida amistat i ell sentia per ella un afecte que anava més enllà, tan sincer i sense fissures com el sentiment que ella allotjava en el seu cor. I, una aital amistat, havia derivat en una relació madura i serena en la qual cadascú conservava la seva llibertat i la compartia alhora sense sentir-se obligat, i a fe de déu que qualsevol observador imparcial hauria afirmat que es lliuraven l’un a l’altre sense reserves.

Si fa no fa a la mateixa hora que la vegada anterior, dimecres va trucar la doctora Sofia, per a dir-li que la prova havia donat un resultat negatiu i que, per tant, no tenia coronavirus. Després de rebre les seves congratulacions per la bona nova, el senyor Poblet va gosar preguntar-li a la doctora Sofia si tenia alguna idea de quin diagnòstic es podia aplicar al seu cas. Aquesta es va escapolir com va poder, atribuint els malestars del senyor Poblet a alguna afecció provocada per un virus —”Ara ja sabem que no és el coronavirus, que no tot és coronavirus”, va dir—, un refredat, haver agafat fred, etc. i van pactar que podien ben bé ser deguts al vent que es va aixecar a La Tossa la nit que ell i la Cassandra havien pujat a contemplar els Perseids —el senyor Poblet ha après que és com es diuen correctament en català les Llàgrimes de Sant Llorenç—, que els va deixar freds a tots dos i a tothom que hi havia.

Consensuada una explicació que satisfeia a totes dues parts, aquella mateixa nit el senyor Poblet va prendre un ibuprofèn amb la intenció d’accelerar la seva recuperació en la mesura que pogués. Va suar com un porc, expressió que sempre havia fet gràcia al senyor Poblet perquè mai havia tingut la impressió que els porcs suessin. Però, si suen i es mereixen una expressió com aquesta, els porcs deuen suar molt, com ell va suar aquella nit. Es va despertar a les dues de la matinada amb ganes de pixar i es va trobar absolutament moll, amarat de suor. La situació era tal que va haver de desfer el llit i girar el matalàs abans de fer-lo de nou amb roba neta i eixuta. Després, es va ficar a la dutxa.

Per bé que alguns símptomes persistien, anaven de baixa. L’única cosa que preocupava al senyor Poblet és que la temperatura del seu cos no era la que correspondria. Cada cop que sentia un calfred o un fogot es posava el termòmetre, però no obtenia resultats coherents. Mesuraments per sota dels 35° C no són normals, com tampoc ho són, al seu entendre, registres que no arriben a 36° C quan se sentia tan sufocat. Tan capficat estava amb aquest problema que va sortir a comprar piles noves per a substituir les dels dos termòmetres que té a casa, no fos cas que no estiguessin mesurant com cal. Ca, no era aquest el problema i com que els mesuraments anormals persistien, el senyor Poblet va començar a registrar-los sistemàticament en l’aplicació de salut del seu telèfon intel·ligent, per si mai havia de presentar-los com a prova perquè els metges li fessin cas. Semblava talment que si li hagués desajustat el termòstat.

Un cop coneguda la bona notícia, el mateix dimecres a migdia les prevencions entre el senyor Poblet i la Cassandra havien desaparegut i ja es van fer un petó llevant-se les caretes. Tot tornava a ser normal entre ells dos, després de la mica d’ensurt. Dijous transcorria sense canvis significatius, el senyor Poblet se sentia més animat i es trobava notablement més bé. Però a migdia, en arribar la Cassandra a casa i anar a fer-li el petó habitual, li va semblar que ella havia de posar-se de puntetes per arribar-li als llavis. El senyor Poblet no va dir res en aquell moment, però va tenir l’efectiva sensació d’haver guanyat algun centímetre.

I com que el senyor Poblet no va gosar de presentar-se a la farmàcia perquè el mesuressin amb precisió ni tampoc volia esperar-se que obrissin, un cop la Cassandra havia marxat de nou a la feina, va anar a l’armari i es va emprovar tots els pantalons llargs que tenia. Tots li quedaven curts, per sobre del turmell. El senyor Poblet havia fet una estirada, com si es tractés d’un adolescent.

A les cinc, es va calar el seu barret i va sortir de casa. A comprar-se roba.

Advertisement