On ets, Mar?

He dibuixat un mapa de l’Antany. “L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers”, diu l’Olga Tokarczuk, “una de les veus capdavanteres de les lletres poloneses”. El mapa em serveix per a seguir els moviments dels personatges sense desorientar-me massa segons avança la trama. La novel·la no és nova, té pràcticament vint anys, i no obstant el temps transcorregut des de la seva aparició mai no n’havia sentit a parlar. Ni del llibre ni de la seva autora.

Jo no serveixo per a fer crítica dels llibres que llegeixo. No sé destriar el gra de la palla i acabo sent molt matusser en les meves apreciacions. Però sí que sé apreciar la diferència entre les lectures que m’entretenen i aquelles que m’avorreixen i aquest és el criteri que utilitzo per a catalogar-les. “Un lloc anomenat l’antany” és una novel·la entranyable i dura i imaginativa i realista, tot al mateix temps, a parer meu. Però m’enganxa i m’entreté i això és el que m’importa.

Cada cop em costa més llegir. Les lectures es fan llargues perquè la soledat i el silenci em fan venir son i les estones que hi puc dedicar són curtes. Cada dia tinc més son i no sé a què atribuir-ho si no és que pels anys que començo a acumular necessito més descans. A les nits dormo, tanmateix, encara que no sempre descanso bé i sovint em desperto més d’hora de l’hora que m’és habitual, que és ben d’hora.

La salut em respecta, de moment, i em permet sortir a la muntanya per a mantenir el meu cos. I, entre excursió i excursió, també intento escriure. Escriure, com llegir, és una activitat que voldria conservar per a mantenir-me intel·lectualment actiu. Però em desesmo perquè cada dia em costa més. No se m’acut sobre què escriure, no trobo arguments que em permetin inventar contes. I em ronda la idea de deixar-ho córrer, de dir “fins aquí he arribat”. I tancar el blog i dedicar el meu temps i esmerçar els meus esforços en alguna altra cosa que em distregui i em satisfaci.

La desaparició de la Mar hi té a veure amb tot plegat. Desitjo amb tota l’ànima que estigui bé i que la seva absència sigui només virtual. La Mar és una xicota a qui no conec personalment. Vam travar amistat a través dels blogs respectius i un seguia les entrades de l’altre. Mútuament, puntualment. Mai no havien faltat els “m’agrada” i fins i tot hi havíem intercanviat comentaris. Però ara fa molt temps que ella no diu res, que no publica i ni tan sols sembla que hagi llegit les meves últimes entrades, que han estat poques perquè havia decidit centrar-me a escriure relats més que en el “Diari d’un aprenent” que portava més o menys regularment. I em neguiteja. Més encara estant enmig d’una pandèmia que ha causat tants morts. Què li haurà passat? A què es deu la seva absència?

On ets, Mar? Malauradament, el mapa de l’Antany no em servirà per a trobar-te.

Advertisement