Els avions, altre cop. Tan bon punt ha sortit el sol, s’ha tornat a sentit el rugit dels motors. Són hidroavions, i van a l’incendi que crema des de fa dos dies boscos de l’Anoia. Bellprat, Santa Maria de Miralles, Sant Martí de Tous. Termes prou propers al d’Igualada perquè el vent ens hagi portat la columna de fum i les cendres.
Dissabte, vam anar a Sant Hilari Sacalm a espargir la boira. Una petita excursió per entremig de boscs ben diferents dels nostres. Diverses espècies d’arbres, alts, molt espigats ens protegien del sol amb les seves capçades. Seguíem una pista que ens va menar fins al saltant dit de la Formiga o de Sant Martí. Però tot i ser aquella una pista ombrívola en terra d’aigües generoses —Sant Hilari és coneguda com la vila de les cent fonts—, les nostres passes aixecaven la pols del camí. Una de les tres fonts per què hi passa era ben seca, ni una gota en rajava. Massa temps sense ploure, fins i tot a La Selva, que tenen un clima tan diferent del nostre.
La marinada ens refrescava i no vam passar gens de calor mentre dinàvem. En una taula propera havien coincidit uns coneguts i entre ells es deien que a Santa Coloma de Farners feia molta més calor que allà. Havent dinat, sense pressa, vàrem emprendre el retorn. Ens havíem escapat per a unes poques hores perquè teníem la sogra avariada i no volíem estar fora gaire temps. Ha sigut una setmana estranya, aquesta. A la mare de l’Anna, se li havia inflat el braç esquerre i tenia dolor. La doctora d’urgències que la va atendre ens va explicar que era una tendinitis causada per l’artrosi que té als ossos de les mans. Diu que les té fatal. Dues hores vam estar a urgències, passant fred, perquè a la sala d’espera la temperatura és de congelador.
Ja he presentat una queixa a l’hospital, perquè no és el primer cop que em passa. La gent, en general s’aguanta sense dir res, però aquest dia algú més que jo va fer el comentari en veu alta i vaig aprofitar per a exposar-ho al guarda de seguretat que era al comandament de la sala. Ens va explicar que el termòstat el governa l’ordinador de l’hospital i que des d’urgències no s’hi pot fer res. Una manta em va oferir, si la volia.
Arribant a Igualada, ja es veia una columna de fum, allà lluny però no gaire. On serà, ens preguntàvem. L’incendi era al terme de Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, però el vent l’ha portat cap a la nostra comarca i ha arrasat, sobretot, el terme de Bellprat.
Em consta de primera mà que hi ha qui ahir va invocar a l’aigua i a la pluja. I també que va demanar respectuosament al foc que es calmés. I ara puc donar fe que plou. No gaire, però plou i refresca l’ambient. Ha sigut com un miracle que ajudarà a extingir el foc. No sé què pensar. Estic confús perquè sóc molt racional. Però així i tot, sovint penso que les coses també les hem de demanar, que si no ho fem, ningú sap que les volem, ni tan sols el cel.
El mussol d'Aqualata 