Ahir vaig reprendre el contacte amb la natura després del parèntesi de les festes, forçat no tant per les celebracions que caracteritzen Nadal i Cap d’Any com pel fort i durador refredat que he patit i l’aïllament voluntari i prudent de companys que havien tingut contacte d’una manera o altra amb la Covid.
L’excursió proposada era apta per a tots els públics. No gens exigent, no massa llarga, i a un lloc que no coneixia, de manera que reunia tots els ets i uts necessaris per a engrescar-me després de diverses setmanes d’inactivitat. Una excursió adient a les meves capacitats, d’aquelles que jo considero de manteniment.
Hi vam anar a l’Almenara Alta i, més concretament, a l’anomenat Pilar d’Almenara, una torre de guaita cilíndrica que culmina un turó i forma part dels 100 cims de la FEEC. Es tracta d’una construcció dels segles XI-XII, de 14 m d’alçada, que feia funcions de defensa i de vigilància. És accessible i nosaltres, alguns de nosaltres, ens hi vam enfilar fins al capdamunt, una mena d’aventura propiciada més pel maltret estat dels nostres ossos, que ja tenen una dilatada trajectòria, que per la dificultat real del tràngol. El tram final de la ruta ressegueix el Canal d’Urgell, que ara està en manteniment i no du aigua.
Feia fred. Els camps, tot l’entorn, de fet, estaven ben gebrats. A primera hora, el sol pugnava per a enlairar-se per a escalfar-nos, però una gruixuda franja de núvols li ho va impedir fins ben entrat el matí. I, això no obstant, els núvols s’integraven al paisatge propiciant la captura de belles imatges, perquè, com dic sovint, que és el cel sense núvols, sinó un llenç blau una mica avorrit.
Estrenava les botes i la gorra que em va cagar el tió. La gorra em va estalviar el fred amb competència. Tanmateix, les botes, tot i que estic satisfet amb el seu rendiment, no em van evitar una relliscada baixant per un camí de terra glaçada. Els bastons van reduir una bona culada a un simple i suau aterratge de cul.
Vaig estar content de retrobar alguns dels amics que veig menys sovint i compartir unes hores amb ells, de saber que es troben bé i forts i animosos per a sortir a caminar malgrat l’edat i malgrat tot.
El mussol d'Aqualata 