No gaire després d’haver assolit el punt més alt, el camí baixa i s’endinsa en una roureda. En un punt determinat d’aquell bosquet, hi ha un pal indicador perquè el camí es bifurca. Una de les fletxes apunta en la mateixa direcció en què nosaltres marxàvem; l’altre diu que trencant cap a l’esquerra s’arribaria a les Cuines d’en Rocaguinarda.
Aquell dia ens vam aturar en aquella cruïlla per a debatre la conveniència o no d’acostar-nos a l’indret, unes coves quina visita no formava part del trac. No eren lluny i hi vam dubtar força. La temptació era gran, perquè qui sap si tornarem a petjar aquells camins? Això no obstant, fidels a la norma no escrita que diu que “la ruta és la ruta”, no hi vam anar. Davant qualsevol proposta de canvi de plans amb què no estigui d’acord la majoria, el responsable de l’expedició sempre fa ús d’aquesta facultat, una mena de vot de qualitat que ningú qüestiona. En aquest cas, a més a més, es va considerar que l’alteració requeriria un temps que ens hauria retardat massa, de manera que seguirem al nostre capità camí costa avall, però a mi m’havia picat el cuc de saber-ne més, perquè el nom Rocaguinarda m’evocava algun record llunyà. L’edat, que no perdona i se’ns menja la memòria, vaig pensar en aquell moment i, tanmateix, mentre caminava, el meu magí rumiava i no s’aturava fins que, finalment, aconseguí relacionar-lo.
.oOo.
En Pere fou el cinquè dels set fills d’una família pagesa benestant que es dedicava al conreu del blat i a la cura de bestiar. Nasqué el 18 de desembre de 1582 al mas de la Roca Guinarda, al poble d’Oristà, de la vegueria de Vic, i a causa del costum, molt estès en aquella època, d’afegir als noms el sufix afectiu -ot, ha passat a la història com a Perot Rocaguinarda; Perot lo Lladre, d’ençà que es dedicà al bandolerisme.
Quan en Perot tenia dinou anys, la prosperitat ja anava de la mà del cultiu de la vinya, escàs a la vegueria de Vic, i els recursos al mas familiar començaven a escassejar. Hi havia moltes boques a alimentar i es feia necessari alleugerir les càrregues de la casa. En aquells moments també s’esqueia que el batlle de la vila estava enemistat amb en Perot i es considera com a probable que aquest fet influís en la decisió dels seus pares d’enviar-lo a Vic a què es busqués un ofici.
A Vic, en Perot es va allistar als nyerros, la host capitanejada per Carles Vilademany —senyor de Taradell, entre altres llocs—, rivals dels cadells, quin capitost era el mateix bisbe de Vic, Francesc Robuster, a qui s’anomenava Cadell gros. La rivalitat entre ambdós bàndols no tenia el seu origen en diferències ideològiques, sinó en una malvolença entre dos llinatges que venia de lluny i que no era única ni excepcional a principis del segle XVII.
El novembre de 1602, en Perot i alguns amics tornaven d’una visita a Carles Vilademany quan van resultar greument ferits en ser atacats des dels merlets del Palau Bisbal de Vic. Un cop recuperat de les ferides a la casa de Vilademany a Taradell, en Perot decidí fugir a la muntanya i reclutar un escamot per a cobrar-se venjança i aquesta fou la raó per la qual esdevingué bandoler.
Perot lo Lladre era alt i prim i lluïa una barba pèl-roja poc abundant sota la qual es podia apreciar una cicatriu. Vestia ricament —barret de plomes, mitges, sabates, camisa, arracades i una xapa de la qual penjaven els pedrenyals—, en contrast amb la indumentària dels seus acòlits que semblaven camperols, amb barret de cànem i sandàlies. De fet, la colla que comanava estava formada sobretot per immigrants gascons i pagesos de la plana de Vic, dos grups socials habitualment representats en aquests grups de malfactors, per tractar-se dels més desafavorits de la societat del moment.
I, no obstant tractar-se de gent que actuava al marge de la llei, Rocaguinarda i els seus sequaços només robaven als rics. Sorprenentment, rebien protecció de senyors de castells i monestirs amb qui en Perot mantenia relacions d’amistat. Allà on anaven, pagaven el que consumien; feien els seus atacs sense amagar-se, alliberaven presos i respectaven a l’Església i als pobres. De tant en tant, visitaven les seves famílies i les ajudaven en les feines del camp. I no robaven per a enriquir-se, sinó per a auto abastir-se i sobreviure. Només usaven la força contra qui es negava a ajudar-los o contra enemics declarats, i els delictes de sang els reservaven pels seus perseguidor i delators.
El primer gran cop d’efecte d’en Rocaguinarda com a bandoler consistí a ocupar el Palau Bisbal de Vic durant unes hores. Aquella acció representà la primera gran victòria dels nyerros sobre els cadells i la consumació de la revenja d’en Perot contra el bisbe Robuster. No cal dir que aleshores ja havia aplegat un gran nombre de col·laboradors.
L’audàcia d’en Perot Rocaguinarda roman reflectida en les nombroses accions que va protagonitzar i es convertí en un gran maldecap per les autoritats que, a partir de 1605, van redoblar els esforços per a capturar-lo i desbaratar la seva colla que, val a dir-ho, arribà a comptar amb més de 1000 homes, el grup de bandolers més gran de la història. Un petit exèrcit, sens dubte, però el degoteig de pèrdues d’amics i col·laboradors que morien en les topades amb els perseguidors o executats després de ser arrestats, i la vida dels últims anys, d’aferrissada brega i de fugida constant, el cansava i va negociar la seva rendició. El 1611, el nou virrei del principat, Francisco Hurtado de Mendoza i Càrdenas, va acceptar indultar-lo a canvi de l’exili a Itàlia. El mes d’octubre embarcà a Mataró rumb a Nàpols, on hauria d’estar-se deu anys en qualitat d’oficial de l’exèrcit del rei d’Espanya. Se sap que ascendí a capità de campanya i que el 1635 encara vivia a Nàpols.
Algunes fonts indiquen que obtingué l’Esperó d’Or, una distinció papal que es concedia a aquells que es distingien en la propagació de la fe catòlica o que contribuïen a la glòria de l’església, ja fos per les armes, ja pels seus escrits, ja per altres actes. Perot Rocaguinarda era profundament religiós, malgrat la seva condició de bandoler, i per això sempre respectà les esglésies. Només una vegada, cap a 1610, en els seus últims temps com a bandoler, va assaltar una església, la de Sant Martí de Balenyà per a robar-la. L’excomunicació que això li comportà li pesava molt i, penedit, retornà el que havia robat i aconseguí ser redimit. Aleshores ja havia decidit canviar de vida.
.oOo.
Si el lector es preguntés per la raó del meu interès en en Rocaguinarda, jo li respondria que soc nascut a Barcelona, a la frontera nord d’un barri que s’assenta sobre un contrafort del Turó de la Rovira —un dels set turons de la ciutat, fagocitats per la seva avidesa— que fou sovint escenari de les meves aventures d’adolescència. Es tracta del Guinardó i, encara que en aquells temps despreocupats mai hi havia parat atenció, aquest dia, caminant pels verals que el bandoler utilitzava sovint com a refugi, s’encengué la flama que em dugué a rememorar la brama que havia sentit sent un adolescent, aquella que deia que al mas Guinardó —no cal dir que donà nom al barri— hi havia viscut un bandoler, que no era altra que Rocaguinarda. Les fonts oficials diuen que es tracta d’una “llegenda romàntica simpàtica, però apartada de la realitat”. El mas és esmentat ja en el segle XIV i, per la banda nord del monticle on s’assenta, “hi passava el torrent de la Guineu, procedent de la fondalada ocupada avui per la font del Cuento i seguia en direcció cap a la plaça de Maragall fins a arribar al mar”. Guineu, en català antic, era guinarda. El Guinardó, en un passat llunyà, fou terra de guineus. El nom del mas té el mateix origen que el del torrent i és molt anterior al naixement del bandoler.
La major part de la informació sobre la biografia de Perot la Lladre ha estat extreta de: Pujol Bertran, Nèvia (2020) “Perot Rocaguinarda: el «bandoler popular» de la Catalunya del segle XVII”, Ab Origine Magazine, 55(octubre) [en línia]
El mussol d'Aqualata 