Finalment vaig poder parlar amb en Jesús i felicitar-lo per l’aniversari. El tractament que està rebent no li tornarà la memòria, però sembla que alenteix el progrés de la malaltia. Això és bo i me n’alegro molt per ell, és clar.
De la pandèmia de Covid-19 ens quedarà la por. A les 6:30 h del matí, Igualada és encara una ciutat adormida i els seus carrers són deserts. Anant cap a la nova oficina del SOC de l’Anoia, allà on el Pere i l’Isidre havien de recollir-me amb el cotxe, només m’he creuat amb dues persones. Totes dues duien posada la mascareta, que ja no és obligatòria. Jo em resisteixo a viure amb aquesta por. Vull tornar a veure els rostres de la gent, els seus somriures. I parlar-los sense barreres.
Sembla que ningú de la colla coneixia l’existència de Coaner, un conjunt monumental d’arquitectura romànica llombarda situat a la pintoresca vall del mateix nom, prop de Súria, tot i que pertany al terme de Sant Mateu de Bages. El conformen l’església de Sant Julià, del segle XI, que es trobava dins del recinte del castell que hi havia, del qual només se’n conserva una esvelta torre. El santuari de la Mare de Déu de Coaner, erigit a mitjan segle XVII, forma part del conjunt.
Jo, que tampoc no el coneixia, vaig proposar aquesta caminada de descoberta arran d’unes fotografies que vaig veure a Instagram. Avui hi hem anat i no m’ha decebut gens el trànsit per la vall i per les muntanyes que la conformen. Una pista apta també per a vehicles creua la riera en diverses ocasions. Poca aigua a la riera, però. Com aquell que diu, encara no ha plogut des de fa més de dos mesos. El Cardener, a Súria, és una altra cosa, baixava amb cert cabal. L’aigua sempre és sinònim de vida perquè la fa més agradable. He pogut fer bones fotos, entenent com a bones aquelles instantànies que em satisfan.
He sondejat entre els companys la predisposició a fer la meitat nord del Camí de Cavalls. El resum de l’improvisat estudi seria que la cosa està molt verda, encara. A tots els fa gràcia de córrer plegats aquesta aventura per etapes, però abans volen saber condicions, pressupost, dates, etcètera. I això que estem jubilats i podem disposar del nostre temps. Ja veurem com acaba aquesta història, però jo penso que pot resultar molt divertida i, de moment, ja he demanat pressupost a una empresa que es dedica a facilitar-ne la logística.
Al cotxe del Nico hi anaven el Jordi, el Càndid, i el Magí. Abans de la una tots érem a casa, a dinar.
El mussol d'Aqualata 
Molt interessant.
M'agradaLiked by 1 person