Maó
24 de maig de 2022
És fosca i negra nit encara, però el senyor Poblet, està despert. Les quatre de la matinada. Té la sensació d’haver dormit profundament, però troba que és massa d’hora per llevar-se i roman immòbil al llit en un intent de deixar-se atrapar de nou pel son. A prop seu, sent la respiració compassada i a voltes lleugerament sorollosa del seu company d’habitació. Passa mitja hora i comença a tenir el convenciment que ja no podrà dormir. El cap li ha començat a barrinar i pensa en l’etapa que els espera demà, la primera del Camí de Cavalls. El senyor Poblet sap que quan li passa això, les neurones no s’aturaran i, amb les connexions descontrolades i incontrolables, aniran d’una cosa a l’altra i sabotejaran la conciliació del son. Decideix llevar-se i posar-se a escriure. A les fosques, que és negra nit.
Maldestrament, il·luminat únicament per la minsa claror que emet la pantalla de l’iPad per a no molestar al seu veí, comença a redactar les impressions que ha registrat durant la primera jornada de la seva aventura. Estan a Maó, a l’hostal que els acollirà les dues primeres nits, i hi han arribat després d’un periple que se li ha fet llarg, al final. Salvat l’ensurt inicial al Prat, on per una descoordinació han anat a parar a una terminal equivocada, el seu vol, que ha sortit amb un cert retard, ha resultat tranquil i plaent. Els tràmits previs i els posteriors els han salvat sense dificultats, però la trobada amb els organitzadors de la logística s’ha retardat molt més del que haurien volgut. Tant que, tot i la providencial assistència de la Paula fent de xofer, no han pogut començar a sopar fins a les deu.
El temps continua sent bo, tanmateix, està canviant i ja no fa tanta calor com ha fet els últims dies. La nit maonesa és agradable. I la brisa fresca fins al punt que algun acalorat ha trobat a faltar el jersei que duu a la maleta.
La Paula és encantadora i així l’han jutjat els amics del senyor Poblet. Ells no li ho han dit, però això es nota i a ell no li ha passat per alt. Han anat a fer unes tapes al Mercat del Peix i, havent sopat entre bromes i rialles, s’han acomiadat fins a l’endemà a quarts de vuit, quan la jove els recollirà amb el cotxe per a acostar-los a Sa Mesquida, la bonica cala on els quatre intrèpids sexagenaris iniciaran la seva singladura per terres menorquines.
Favàritx
Dimarts, 24 de maig de 2022
Els caminadors han arribat al seu destí. La primera etapa acaba al cap de Favàritx i allà estaven, abans de l’hora prevista. Han dedicat el temps balder a fer-se innúmeres fotografies entorn del far, una serp negra que s’enfila al cilindre blanc com captivada per la lluentor de la llanterna. La torre s’alça sobre un feréstec penya-segat violentament batut per les onades. El seu rocall és fortament erosionat per l’acció del vent, que allà és constant.
El senyor Poblet i els seus amics immortalitzaven la gesta, orgullosos d’haver-ne sortit airosament. Disset quilòmetres, gairebé divuit, i tres-cents metres de desnivell els han posat a prova i han demostrat que el pla de preparació que havien ordit pel repte era encertat.
Només sortir de Sa Mesquida, ha trobat una moneda de 10 cèntims al camí. Al cap de pocs metres, se n’ha topat amb una altra; d’euro, aquesta vegada. I ha pensat que, si seguia la progressió, el següent seria un bitllet de deu euros, i després, encara, un de cent. Però ha considerat improbable la continuació de la sèrie i s’ha conformat a prendre’s les troballes realitzades com a un senyal, un bon auguri. I a fe de déu que ho ha sigut, perquè el dia ha sigut lluminós i clar des del mateix moment que la Paula els ha recollit a l’hostal. I després, al llarg de tot el traçat del camí, encara que calorós en els trams interiors, resguardats del vent que els refrescava arran de costa. Només a partir de migdia han començat a formar-se les nuvolades que han marcat el canvi de tendència. I la temperatura ha baixat i s’ha esborrallat el pronòstic per les properes jornades.
Però això ja era quan l’expedició albirava el cap de Favàritx i el seu far, i els seus components havien vist les meravelles que l’illa ofereix en un recorregut que transcorre, sobretot, dintre dels límits del parc natural de l’Albufera del Grau.
Poc després de les quatre de la tarda eren a l’hostal, celebrant el seu èxit. I, després de la dutxa i una mica de repòs, a mitja tarda han sortit a voltar per Maó i a comprar algunes fruites pel camí de demà, que serà més curt i, probablement, plujós. I és que, en virtut de tot plegat, han decidit que dinaran un cop hauran arribat al seu nou destí.
Després de la feina, la Paula ha acudit de nou i han sopat tots plegats. I després s’han acomiadat, perquè els seus camins se separen, a partir d’ara . I al senyor Poblet li ha vingut al cap la idea que això no era sinó una metàfora de la vida. El jovent, que emprèn el vol i pren les regnes del seu destí, com ells van fer una vegada, un dia ja molt llunyà.
Arenal d’en Castell
Dimecres, 25 de maig de 2022
A un quart de vuit, la Maria ha recollit als caminadors aqualatins. La Maria és una menuda al·lota ciutadellenca de dolcíssima dicció del català que es parla aquí. A la furgoneta, ha explicat al senyor Poblet i als seus amics que la previsió del temps per la jornada no era bona. De fet, tot i que en aquella hora no plovia, durant la nit, a tota l’illa havia plogut amb ganes. Malauradament, la predicció ha començat a fer-se realitat durant el trajecte, i la Maria, abans de marxar tota sola havent-los deixat en el punt d’inici de l’etapa, ha fet una fotografia del grup amb tots els seus quatre membre enfundats ja en els respectius impermeables.
La pluja i el vent, molt forts a estones, conjuntament o per separat, s’han erigit en protagonistes de la jornada. I, no obstant això, i la influència negativa que aquests contratemps solen tenir en l’estat d’ànim de les persones, el grup del senyor Poblet s’ho ha passat bé. Les inclemències meteorològiques s’han integrat en el paisatge i hi han interactuat aportant aquella llum que arrenca als colors lluentors i matisos que no es veuen normalment. Lluny de sentir-se dissortats, els caminadors han considerat un privilegi gaudir de l’espectacle de la natura en estat pur, sacsejada per la força corprenedora dels elements. Fins i tot, en un moment determinat s’ha sentit un bram. Era un crit salvatge, ancestral, alliberador, nascut a les entranyes, un crit que reconnectava a aquells quatre homes amb el seu origen més autèntic i més oblidat. Un origen que els vincula indissolublement a la mare primigènia, a la Terra, de la que en són una part insignificant com els elements s’han entestat a recordar-los avui. Ells se saben vulnerables i han actuat amb cordura.
El paisatge menorquí no deixa de sorprendre el senyor Poblet. La pluja i el vent d’avui han introduït matisos nous que l’han meravellat. La mar brava, contemplada des dels penya-segats, li ha inspirat un respecte encara més gran del que ja sentia per ella. El tram del camí d’avui és un bell recorregut que transcorre en bona part dins del parc natural de l’Albufera des Grau, com ahir. Passant pel sorprenent entorn de les salines d’Addaia —el senyor Poblet n’ha quedat encantat—, la ruta acaba a l’Arenal des Castell per desencís dels caminadors. Una monstruositat construïda per atraure el turisme que ha malmès un entorn privilegiat. Al matí, la Maria es lamentava amargament de coses com aquesta. I, al llarg de la conversa mantinguda, també recordava a una mestra que havia tingut: “Si parlant amb un nouvingut no usem el català, estem renunciant a la nostra llengua”, deia.
“A la Catalunya actual, algú proposaria lapidar a la teva professora”, li ha respost el senyor Poblet.
Platges de Fornells
Dijous, 26 de maig de 2022
Són dos quarts de cinc de la tarda i plou. La colla del senyor Poblet ha completat amb èxit la tercera etapa de la seva travessa de la costa nord de Menorca i ara està allotjada en uns apartaments de Platges de Fornells abocats a Cala Tirant, un altre complex turístic. Només arribar-hi, els nostres protagonistes han fet dues rondes de cafè. No n’havien pres, havent dinat. Avui només duien fruita pel camí i trobaven a faltar la cafeïna. Tot estava planificat, però; havien fet un bon esmorzar de forquilla abans començar a caminar.
No sembla que el senyor Poblet tingui gaire cosa a explicar. Roman pensarós davant del teclat sense decidir-se a escriure. L’etapa d’avui li ha semblat una mica sense suc ni bruc, més insulsa que les precedents. I, pel que ha llegit a les guies, no és tant que el camí no tingui interès com que l’ha malmès l’avanç inexorable d’aquesta civilització nostre. Avui, per exemple, han estat a les blanques i fines arenes de Son Saura, una platja “on destaca un important sistema dunar, avui parcialment malmès per la urbanització”. No han pogut acostar-se a les Salines de la Concepció, temporalment tancades al públic per alguna reforma que estan fent. I, per acabar-ho d’adobar, els últims quilòmetres són per carretera, no hi ha més alternativa. La Me-15 va a Fornells, i és tan transitada que, pel perill que implica, els ha fet preguntar-se com és que el Consell Insular no ha condicionat una zona de pas que protegeixi als caminadors.
En despertar-se, la polsera intel·ligent que du al canell ha desmentit la percepció que tenia d’haver dormit bé. Ell no li fa massa cas, normalment. A hores d’ara encara es pregunta com és possible que un trasto com aquell pugui saber si està despert o si dorm. I si dorm, a quina profunditat. Però la veritat és que avui ha pensat que l’andròmina devia tenir raó, perquè un cert ensopiment l’ha dominat tot el dia i bé podria atribuir-se a un mal descans. És clar que, ben mirat i contràriament, també podria ser degut a l’acumulació de cansament. No registra senyals de cruiximent, però avui s’ha sentit les cames una mica pesades. Sempre li han dit que el cruiximent apareix 48 hores després d’haver realitzat un esforç físic més fort de l’habitual. De fet, està d’acord amb aquesta teoria perquè l’ha constatat. Companys amb experiència en caminades per etapes també li han dit que el tercer dia és el pitjor de les travesses: aflora la càrrega acumulada dels dies precedents.
Sigui com sigui, està content de com s’ha preparat i de les prevencions addicionals que ha pres per a afrontar amb garanties el repte. No es penedeix dels massatges mensuals que rep, que li mantenen el to muscular. I avui s’ha recordat de l’Helena, la fisioterapeuta que el maltracta per a posar-lo a punt i ha decidit agrair-li la feina feta el pròxim dia que la vegi. També farà avinent el seu agraïment a la podòloga en quines mans s’ha posat últimament, pels encertats consells que li ha donat.
Finalment, sembla que el senyor Poblet s’ha inspirat i està escrivint. Finestral enllà, encara plou i la tramuntana sacseja els arbres. No ha cessat en tot el dia, i a judici del senyor Poblet és, sens dubte, la protagonista de la jornada. Durant els primers quilòmetres, el camí voreja la costa. Allà, era tan forta que l’aturava i feia feixuga la marxa. I malgrat tot, aquest primer tram, prop dels cingles, i la zona boscosa de l’Albufera del Comte, són les coses que més li han agradat.
Binimel·là
Divendres, 27 de maig de 2022
Avui és més tard que altres dies quan el senyor Poblet seu a escriure les seves impressions de la jornada, però no se sent cansat malgrat els 18 km de la caminada d’avui. El desnivell, de més de 300 m, tampoc ha estat gens malament, de manera que, si salvem les males sensacions que va tenir ahir, tot està anant com oli en un llum i ell està molt content de l’estat físic en què arriba al final de cada etapa. Acaba una mica rebregat, això sí, però, al cap d’una estona de repòs, el masegament desapareix i ell es refà. Una bona dutxa d’aigua tèbia i un bon sopar acaben d’activar-lo i tornar-lo a la vida. I, per altra banda, no se li ha fet ni una llaga als peus i tampoc no ha patit més molèsties que aquelles del peu que fa temps que li venen sense solta ni volta. Però això no té remei perquè és d’origen artròsic i hereditari.
La tramuntana encara ha bufat amb força avui. És un inconvenient per a caminar perquè dificulta molt la marxa i augmenta l’esforç del caminador. La part positiva és que, en paratges com els que avui visitaven els nostres amics, la tramuntana mou la superfície del mar i la fa hipnòtica. Les onades rompen violentament contra farallons i roques o arriben, més mansament, a platges i cales com si es tractés de llençols escumosos que algú estén sense descans sobre un llit de sorra, i constitueixen un espectacle subjugador al qual és difícil resistir-se. I què dir de la remor eterna que originen? Tot plegat és un fantàstic regal del qual ha pogut gaudir tota la colla, una cirereta a afegir a la bellesa natural i molt diversa i canviant dels paratges pels quals passa el camí.
Curiosament, o no —ni aquest cronista ni el senyor Poblet ho saben—, el Camí de Cavalls no passa pel cap de Cavalleria. Això no obstant, els protagonistes no han volgut perdre’s l’ocasió de girar una visita al punt més septentrional de l’illa i han fet un afegitó al seu itinerari. El vent era fortíssim. Al petit bar que hi ha, no han parat taules ni cadires de la terrassa per por que no se les endugués. I no exagero si dic que dins de la tassa del senyor Poblet hi havia mala mar, perquè el cafè s’agitava sol. Però no ha plogut, malgrat els núvols i a primera hora de la tarda ja ha comparegut el sol. La tramuntana ni ha cessat ni ha amainat.
Per demà es preveu bon temps i sol a dojo. Demà és, serà, l’etapa més dura. Ja ho avisa el llibre de ruta. No per la llargària —només té 11 km—, sinó pel desnivell —més de 500 m—, i perquè en tot el recorregut no hi ha ombres ni llocs on poder avituallar-se. Conscient que ha d’anar a descansar, el senyor Poblet posa el punt final a les seves cabòries i se’n va a dormir.
Camí dels Alocs
Dissabte, 28 de maig de 2022
En la seva última visita, va demanar al barber que li retallés cabell i barba un punt més que mai. “Ja no ens veurem fins a la tornada —li va dir— i no vull que una barba molt crescuda em faci semblar un pidolaire. A més, és ben sabut que el cansament demacra i jo vull sortir ben guapo a les fotografies” —va afegir, fent broma.
No és que sigui presumit, però al senyor Poblet li agrada anar polit. Avui, un cop dutxat, s’ha vist al mirall i ha comprovat que tenia raó i ha recordat al barber, i les converses que mantenen. Sovint parlen de futbol —el Toni és més culer que ell—, però enguany els debats sobre el Barça no han sigut engrescadors perquè l’equip ha anat malament. També parlen d’excursions i de ciclisme de muntanya, que el fígaro també és aficionat a les activitats a la natura.
El senyor Poblet considera que l’etapa d’avui fa honor a la consideració que té de ser la més exigent de tot el Camí de Cavalls. No és massa llarga, però els sifons que dibuixa el seu perfil són constants. Al final, el caminador acaba sentint a les cames el desnivell que acumulen. Hi haurà qui trobarà que un desnivell de 500 m no és exagerat; no ho és. Així i tot, si hi afegim que les irregularitats que presenten els corriols obliguen a mantenir una gran concentració i a avançar amb molta precaució de no caure, i el sol i la calor que avui s’han abatut sobre l’illa, el senyor Poblet creu que sí, que és una etapa dura. Si més no per a persones de la seva edat i condició.
Torna a ser tard quan es posa a escriure sobre el que ha viscut. Ara tota la seva colla ja ha sopat. Van d’hora, per a pair abans d’adormir-se… si resisteixen prou. Després de la dutxa i de fer una canya —estaven assedegats—, han voltat una mica per Ferreries, on s’allotgen. Al poble celebren la primavera, i cases i carrers són guarnits de motius florals. El sopar l’han fet a la terrassa del bar del mateix hotel, al carrer.
A la plaça hi havien preparatius per a un concert, també relacionat amb la festa i han arribat a sentir les primeres interpretacions —gent jove, que comença—, abans de retirar-se a les respectives habitacions. A l’interior del bar, les pantalles dels televisors mostraven imatges dels moments previs de la final masculina de la Champions de futbol. Hi havia molt ambient i molta expectació, però cap dels quatre amics ha mostrat el més mínim interès a veure en acció al Real Madrid quan han passat per davant de camí a l’ascensor.
A més, encara que li hagués interessat el partit, el senyor Poblet —el més futboler— és víctima d’un accés de son a causa de la sensació de relaxament que l’envaeix, i ha apressat als seus col·legues a retirar-se, que ell encara ha d’escriure la seva crònica habitual.
Cala Morell
Diumenge, 29 de maig de 2022
El senyor Poblet està a Ciutadella. Aquí acabarà el seu periple, però Ciutadella també és el lloc on dormirà després de la penúltima etapa. Són les cinc de la tarda i ja han acabat de caminar. Ara els seus amics es dutxen i descansen. Després es trobaran tots de nou per a voltar una mica pel centre més antic de la ciutat, però ara mateix, ell, ja arreglat, s’està al bar de l’hotel fent un cafè amb gel mentre registre les impressions del dia en el seu “Diari d’un aprenent”.
Volen prendre una pomada, perquè és típica i perquè avui han arribat a Cala Morell molt assedegats. Ha sigut una etapa de 18 km, que al senyor Poblet li ha resultat feixuga per la calor que ha fet —molta per a caminar, ideal per a banyar-se a la platja— perquè a Menorca està fent un dia radiant. Encara que tota la colla ha perdut la noció del temps i no sap en quin dia viu, és diumenge i això explica que avui hagin trobat pel camí més gent que altres dies. I en algunes cales hi havia banyistes.
En general, bona part del Camí de Cavalls és de ferm irregular. Si ahir, després de quatre dies de masegar els turmells per aquests tipus de camí, ja estava una mica tocat, avui, el senyor Poblet ha acabat amb els peus trinxats; han revifat aquelles molèsties d’origen artròsic heretades de sa mare. Però una bona dutxa i les cremes d’avui dia fan miracles i ara mateix se sent cansat, però força bé. També s’ha empastifat de crema hidratant, que el sol els està cremant de valent tot i les proteccions solars que usen tots.
El paisatge continua sent espectacular, canviant i sorprenent. En la banda nord que estan recorrent, no abunden les platges de sorra i el senyor Poblet pensa que aquesta és la raó per la qual es manté prou verge. És precisament entorn d’algunes d’aquestes platges que es concentren urbanitzacions d’hotels i apartaments que, tot i l’aparença de poblet mediterrani que els han volgut donar, alteren la genuïna essència feréstega de la costa. El camí la voreja, buscant sempre la manera de saltar d’una cala a la següent. És en aquestes ascensions on el caminador xala amb l’espectacle infinit que s’obre davant els seus ulls. Però també hi ha parts on el camí ha d’obrir-se pas per l’interior; també aquests trossos tenen el seu encant i avui, a més, eren força ombrívols.
Els amics del senyor Poblet han passat a recollir-lo i han interromput la seva feina. Marxen. Volten a la recerca d’algun lloc on prendre l’anhelada pomada, però no els resulta fàcil. Hi ha molts establiments tancats i als carrers hi ha poc ambient. A mitja tarda, fa calor, encara; si més no avui. Finalment, troben un lloc al port, arran de mar, on seuen a l’ombra dels para-sols. El cambrer que els els ha preparat —un al·lot de Ciutadella— els corregeix i els diu que aquí no agrada gens això de la pomada. No els diu la raó, però argumenta que fins i tot hi ha una rondalla que les penyes canten al jaleo. Diu: “No és pomada, és ginebra amb llimonada”.
Després van a sopar abans de retirar-se a l’hotel i trucar a casa. Tenen gana; així i tot, les tapes que s’han demanat són plats tan generosos que els resulten excessius.
Estan bé, d’ànims. Tos tenen les seves xacres controlades i se senten feliços d’haver arribat fins aquí; orgullosos, diria. Ja no falta més que una etapa i veuen l’èxit final molt a l’abast.
Avui el senyor Poblet s’ha despertat a les cinc i ja no ha pogut tornar a dormir. Ara, quan ha tancat el seu quadern, se sent perfectament bé i no té son. Ja veurem com dormirà aquesta nit.
Ciutadella
Dilluns, 30 de maig de 2022
El senyor Poblet està molt cansat. Si l’etapa de Binimel·là a Els Alocs és dura per les rampes que s’han de superar, les dues últimes, sobretot la que acaben de completar, són dures per la llargària i per la irregularitat del terreny, que han fet que hagi acabat, com ahir, amb els peus ben masegats.
Travessar l’immens roquissar que envolta el far de Punta Nati és un acte de valor que només està a l’abast de qui està disposat a acabar amb les articulacions inferiors matxucades. L’esforç per a mantenir l’equilibri i no esquinçar-se cansa molt. I si, com avui, el dia és solejat i calorós, la refrescant brisa del mar que bufa és una mala aliada, ja que dissimula el rigor implacable dels raigs que ens envia l’astre rei.
El senyor Poblet li sembla que a aquesta etapa li sobren els últims cinc o sis quilòmetres. També ho pensen els seus amics, perquè, després de la pallissa que hom acumula de tota la ruta, no és gens agradable caminar tanta estona per asfalt, per molt que el traçat històric del camí passi per on ara hi ha dues grans urbanitzacions prèvies a l’entrada a Ciutadella a través del port.
Tots quatre estan d’acord que podien haver deixat de caminar al Pont d’en Gil, una enorme obertura que perfora un penya-segat pròxim a la capital. I han consensuat que farien el comentari a la Maria, que els ha rebut al final del recorregut per a acomiadar-los definitivament un cop completat el periple. La mossa també els ha demanat la seva opinió respecte d’altres aspectes de l’experiència viscuda. Ells han respost amb sinceritat, però amb certa impaciència motivada per les ganes que tenien d’arribar a l’hotel i refrescar-se i canviar-se de roba. Ella els ha donat les samarretes que commemoraran la realització de la meitat nord del Camí de Cavalls.
El senyor Poblet considera l’aventura com a una petita gesta —115 km en total, 2.100 m de desnivell positiu— i se sent orgullós i molt satisfet d’haver-la completat amb èxit, sense cap incidència ni minva física. Per ell, l’esportiu no és l’únic vessant a considerar d’aquest repte. Hi ha, també, la faceta humana. Sap que no hi ha convivència lliure de conflicte, però al mateix temps està convençut que qualsevol conflicte se supera amb bones dosis de tolerància, bona voluntat i esforç de les parts implicades. L’equip del senyor Poblet, quatre homes de característiques tan diferents que potser només tenen en comú el seu amor per la natura i el senderisme, també ha superat amb nota aquest repte i ha sigut capaç de cloure la travessa amb harmonia, cosa que omple de satisfacció al nostre protagonista.
Després de fer-se la toaleta i de descansar una estona, es van trobar, de nou amb la Paula. L’havien convocada; la consideraven part de l’equip i del seu èxit i la van convidar al sopar de celebració i de comiat que havien previst fer. Abans, però, van apaivagar la set del camí amb una pomada —més carregada que la del dia anterior— que va afegir alegria a l’eufòria que ja sentien. Sopant, van beure vi abundant, que no excessiu. I cava, per a celebrar que ningú havia caigut, una juguesca proposada per qui cau a —gairebé— cada excursió.
De tornada a l’hotel, van riure per les butxaques. Els quatre intrèpids sexagenaris aqualatins, rejovenits ja fins a l’adolescència, es van fer alguns autoretrats amb la Paula, com si ella fos una estrella de cinema. Després, es van retirar a descansar. N’hi havia que es resistia encara, però un cop al llit, tots dormien com innocents.
Era passada la mitjanit i la Paula els vetllava al pis de dalt. L’endemà d’hora tenia una entrevista de feina i ja no va tornar a Binibeca. I és que la vida continua més enllà de les cuites d’uns jubilats.
El mussol d'Aqualata 