El senyor Poblet pensa que, ara, a l’estiu, quan minva la freqüència de les caminades que fa amb els seus amics per la muntanya, li convé conservar la forma física i mantenir el pes a ratlla, però avui li ha fet mandra sortir a caminar tot sol per la ciutat i s’ha limitat a fer uns quants estiraments a la terrassa, amb la fresca de la matinada; aquells estiraments que la fisioterapeuta sempre li recomana, però que ell s’oblida de fer. S’ha despertat molt d’hora, altre cop, i ja no ha pogut dormir. Està inquiet, últimament; alguna cosa li ronda pel cap i no sap concretar-la encara.
De primer, ha llegit una estona. “Al far” li està agradant per la qualitat de la prosa que utilitza la Virginia Woolf, però no comparteix gens el seu estil narratiu, tan complex, tan detallista que esmicola pensaments i sensacions fins a un límit que ell considera innecessari, carregós fins i tot. Sovint ha de tornar enrere i rellegir els paràgrafs per a reprendre el fil de les idees que expressen. Són paràgrafs llargs, generalment, i la Woolf fa un ús de les frases subordinades i dels subjectes que fan que el senyor Poblet hagi d’estar molt pendent per a no perdre el sentit d’allò que diu. Sense dubte, els erudits consideraran durant molt de temps aquesta obra com a una de les novel·les cabdals de la literatura universal del segle XX. O per sempre més, fins i tot, però al senyor Poblet la lectura li està resultant una mica dificultosa, i si continua amb ella és, just és reconèixer-ho, per la seva qualitat literària.
En qualsevol cas, “Al far” no ha donat resposta a la necessitat que el va moure a comprar-la. Ell buscava una novel·la ambientada a les Highlands d’Escòcia que li permetés imaginar-se d’antuvi els llocs i els paisatges que visitarà pròximament. I és ben cert que la història transcorre a l’Illa de Skye, una de les Hèbrides, tot i que a hores d’ara el senyor Poblet no sap ben bé en quin lloc està ubicada la desmanegada casa on el matrimoni Ramsay, els seus vuit fills i nombrosos convidats passen l’estiu, però l’acció es desenvolupa —de moment, i ja ha llegit més de la meitat del llibre— en un mateix dia, i a la casa i el seu entorn immediat i, per tant, poca descripció d’Escòcia hi ha. No la va encertar quan va fer la tria, induït per la recomanació d’una bloguera que escrivia sobre les lectures que considerava imprescindibles sobre el país.
Ara, acaba de revisar de cap a peus les notícies del dia, rastrejant novetats sobre una nova vaga que els últims dies ha anunciat el personal de cabina de la companyia amb què han de volar fins a Edimburg. Avui no ha trobat res de nou, però el seu interès rau en el fet que quan es va fer l’anunci es parlava de dates que els afectarien de ple. Això no obstant, està relativament preocupat, només. No sap per què, però té l’íntim convenciment que tot se solucionarà i podran marxar de vacances.
I, al fil del viatge que han d’emprendre i dels íntims convenciments, cal dir que el senyor Poblet va descobrir la West Highland Way mentre es documentava per a planificar-lo. La West Highland Way és la ruta a peu de llarg recorregut més famosa d’Escòcia. Fou inaugurada el 1980 i comença a la població de Milngavie —al nord de Glasgow— i acaba a Fort William, que és la capital dels esports de muntanya, tant d’Escòcia com de tot el Regne Unit. La guia oficial del camí reparteix en 8 etapes d’aproximadament 20 km els 154 que separen ambdues poblacions.
Des del primer moment de conèixer la seva existència, per l’afició a caminar que s’ha despertat en ell els últims anys i per la fascinació que sent pels paisatges d’Escòcia que ha vist en fotografies, aquesta travessa atrau el senyor Poblet. Sembla que realitzar-la en companyia serà difícil. Ja n’ha parlat als seus companys en algunes ocasions i no semblen predisposats ni a plantejar-se d’anar-hi. El senyor Poblet ho entén. Per la distància que separa Escòcia de Catalunya i el que representa quant als dies que cal invertir en el projecte i quant el seu cost, té clar que no serà fàcil aconseguir adhesions. També hi ha la qüestió de l’idioma, que ningú domina prou per desenvolupar-se amb fluïdesa en terres gaèliques.
Però l’interès del senyor Poblet és genuí i més fort cada dia que passa. Creu que les seves capacitats s’adapten més bé a les exigències d’aquesta ruta que a les d’altres de més properes. Com els del Camí de Cavalls que ha fet recentment, els pendents de les muntanyes escoceses no han de ser gaire drets ni gaire llargs, i els camins tampoc han d’anar gaire penjats per ascendir als turons arrodonits que veu a les fotografies. Té por de les altures i se sent insegur en paratges on les vistes li permeten apreciar-les.
Quan pensa en la West Highland Way, minimitza els inconvenients que pugui haver-hi. I cada cop hi pensa més sovint. Estar segur que amb totes les andròmines intel·ligents que tenim al nostre abast avui dia i amb l’experiència acumulada en seixanta-vuit anys, no es pot perdre. Amb l’ajut dels traductors, pot demanar el que li calgui que no sigui capaç d’articular per ell mateix. La bona fe i les ganes d’ajudar dels interlocutors faran la resta, espera.
Últimament, cada cop està més convençut que no cal esperar el moment oportú. “El moment oportú —raona— és quan l’ànima em demana alguna cosa; aleshores és el moment d’actuar, de posar en marxa la ment i el cos per a dur-la a pràctica”. I és aquest raonament qui l’empeny a tenir, també en això, l’íntima convicció que tot anirà bé i que acompanyat o en solitari farà la West Highland Way.
Serà aquesta la causa de la seva inquietud?
El mussol d'Aqualata 