El senyor Poblet tancava la fila a una certa distància del grup. Caminava sol, en silenci, i semblava absent, però només estava pendent de copsar les sensacions que li arribaven dels peus. Els últims quilòmetres de l’etapa anterior els havia fet amb molèsties premonitòries de mals majors —mai més apropiada, l’expressió— i, en conseqüència, gairebé ja havia decidit que abandonaria el repte. No en va havia escomès la primera i més curta de les cinc etapes de la ruta com a una prova. Però la desaparició d’aquella murga tan bon punt com havien acabat de caminar i el fet de no haver patit cruiximent els dies posteriors tot i els gens habituals 16 km i 570 m de desnivell que havien cobert, l’esperonaren a continuar.
Ara, doncs, els nostres herois —que no només són semideus o persones de molt coratge; també són simples protagonistes de narracions— ja eren ascendint a la Serra del Tallat, una serralada que fa de frontera entre la Conca de Barberà i l’Urgell, segons el sentit de la marxa que duien. En aquell punt del trajecte, el Cap de Coll divideix l’etapa en dues parts pràcticament iguals i és el punt més alt que els caminadors igualadins haurien d’assolir.
Havien sortit tan d’hora de l’Espluga de Francolí que encara era fosc i havien hagut de caminar mitja hora llarga amb el concurs de llanternes i frontals, fins que les primeres clarors del dia els van permetre apreciar el contorn de les coses. Matinar tant estava ben justificat; tenien per davant 24 km de camí entre vinyes i camps de cereal, ametllers i oliveres, i el propòsit d’arribar a Vallbona de les Monges a l’hora de dinar, que havien reservat taula al restaurant.
Al senyor Poblet, aquesta etapa li ha resultat insípida. Excepció feta del breu ascens a la Serra del Tallat, el desnivell s’acumula molt progressivament. Per ell, doncs, la dificultat ha ragut més en la distància, ja que amb la seva colla no acostuma a fer sortides d’aquestes característiques. El camí transita sempre per pistes amples, que són de bon caminar, però monòtones, amb l’excepció de dos breus trams de corriol: l’aixaragallat que remunta el Cap de Coll, i, el que davalla cap a Vallbona un cop el monestir de les monges ja està a les envistes dels pelegrins. Contràriament al que deien els meteoròlegs, els núvols que havien de cobrir el sol al matí no s’han presentat fins a la tarda i la calor de migdia ha fet feixucs els últims quilòmetres.
El parc eòlic de la Serra del Tallat, a tocar del qual passa el camí, és una curiositat. Per arribar al principal punt d’interès, la ruta fa un anar i venir al Santuari de la Mare de Déu, que és d’estil gòtic tardà. El pla sobre el qual s’assenta constitueix un mirador que possibilita magnífiques vistes sobre la Conca. Els nostres homes ja coneixien l’indret d’una recent caminada i ja sabien que actualment el santuari és de titularitat privada i que alguns dels seus principals elements ornamentals foren arrencats i venuts posteriorment a principis del segle XX. Ara es troben repartits entre diversos indrets de Catalunya. Al Palau Maricel de Sitges hi ha el portal d’entrada, portes i finestres. A Reus, la creu de la Misericòrdia. I al castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, l’arquitecte Domènec i Montaner tornà a muntar la galeria de set arcs apuntats i diversos portals i finestres.
A tocar del santuari hi ha les restes de la fortificació que l’exèrcit de la República va construir a les acaballes de la Guerra Civil per a contenir l’avanç de les tropes feixistes. Forma part de la xarxa d’Espais de Memòria Històrica de la Generalitat.
L’altre punt d’interès del camí és Montblanquet, que semblava una vila abandonada. Ni una ànima van trobar en tota l’estona que hi van voltar. Ja que hi eren, haurien volgut afegir el segell als seus carnets de ruta, però els va resultar impossible. Tot era tancat i, aprofitant tanta calma i que anaven bé de temps, el senyor Poblet va fer-se un massatge als peus, que ja tornaven a amenaçar de boicotar-lo. Encara que també ha calgut algun ibuprofèn, són els consells i bons oficis de la seva fisioterapeuta els qui li estan permetent culminar les etapes. O així ho considera ell, que va arribar a Vallbona amb força molèsties i una mica just de forces, però hi va arribar.
Eren prop de quarts de dues, només uns minuts abans no tanqués la recepció del monestir. Sort, perquè allà sí, una senyora molt amable va certificar el seu pas estampant tots sis segells. Tot i que faltaven tres caminadors —no hi eren no per falta de ganes—, el senyor Poblet considera que aquest és un èxit col·lectiu, de tota la colla, incloent-hi els col·laboradors logístics sense els quals tot això no seria possible o s’hauria de fer d’una altra manera.
Etapes com aquesta —les guies les qualifiquen de transició— són necessàries per a relligar les rutes. Sigui com sigui, al senyor Poblet aquesta segona etapa de la Ruta del Cister li ha permès de mantenir-se en contacte amb la natura i amb els seus amics, dues de les coses més grans que podem gaudir a les nostres vides.
El mussol d'Aqualata 