6T.4

I fou quan es trobava a tocar d’aquella inconsistent barana que el separava del caire de la Roca del Cogulló, que el senyor Poblet es va sentir com a un dels exploradors de l’abisme de Vila-Matas, persones capaces d’una creativitat extrema que apareix quan es troben a un sol pas de l’estimball i volen que aquest pas els mantingui vius, però fora d’allà. Així s’expressa l’autor dels “Exploradores del abismo”, en castellà, idioma en què ha escrit la seva obra tot i ser barceloní. És tan del gust del senyor Poblet que la nit abans havia començat la (re)lectura d’aquest recull de narracions seves. 

Casualitat? És coneguda l’aversió del senyor Poblet a altures i precipicis, així que la descripció li escau perquè, en moments com aquell, voldria ser fora d’allà i estar segur de continuar viu. No cal insistir-hi. Objectivament parlant, el senyor Poblet reconeix que no és difícil, però cal anar amb compte en la desgrimpada —s’està fent un expert en terminologia de muntanya— que cal fer per a salvar l’únic tram de camí aeri de la ruta.

La 4a etapa de la Ruta del Cister va de Rocafort de Queralt a Santes Creus. El senyor Poblet i els seus amics començaven a caminar quan un optimista deia que cada passa que fessin descomptaria dels 24 km que tenien per davant. Encara era fosc, però el dia, que despuntava, i la lluna, gairebé plena, feien innecessaris els lots. Si es tombaven podien distingir Forès il·luminat i també els llums vermells dels molins de la Serra del Tallat, allà, lluny. Hi havien passat el dijous anterior.

A mesura que pujava el sol, venien núvols decoratius més que intimidatoris. En dies així, les fotos són més lluïdes i qui camina només passa la calor que li genera l’esforç.

El  GR175 s’enfila a la Serra de Comaverd, que fa de frontera natural entre la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Aquí, els cinc caminadors igualadins ja havien fet el 80% o més dels 570 m de desnivell que té aquest tram. Carenejant, un bonic corriol arriba fins a la Roca del Cogulló, sostre de la ruta i magnífic mirador sobre tot l’entorn. 

A partir de la Roca, el camí, sigui corriol o pista, davalla tota l’estona fins Santes Creus, llevat d’algun breu repetjó. Al monestir certificaven la seva presència, com també havien fet a Montbrió de la Marca i el Pont d’Armentera, les úniques poblacions que han trobat al llarg de la jornada. Seien a taula tard, cansats, segons confessió generalitzada, d’una etapa que ha resultat més dura que no es pensaven. Ni en llargària ni en desnivell hi ha gaire diferència amb etapes anterior, però les diferents característiques del terreny tenen aquestes coses.

Els peus del senyor Poblet també tenien una mica a veure amb la tardança. Dos cops havia hagut d’aturar-se a maltractar-los. Relaxava la musculatura: doblegava els dits i estirava les cames i feia girar els turmells i així podia seguir sense massa problemes una estona més.

Brindaven per a celebrar l’èxit del dia amb una cervesa ben fresca. Després, els revifava un bon dinar servit amb diligència i simpatia exquisides a l’Hotel Grau. En acabat, i després de fer-se la preceptiva fotografia de grup a la plaça del monestir, posaven en marxa la logística del retorn a casa.

Només falta una jornada per a completar el propòsit. Tots els caminadors estan molt satisfets, molt feliços i engrescats i ja parlen de nous reptes. 

Quina serà la següent fita? 

Advertisement