La Mar és una amiga que no conec. Ara ha reaparegut després de més de dos anys de silenci. La síndrome de la pàgina en blanc, diu, ens ha privat de la seva companyia. Aquells a qui ens agrada escriure sabem com és de terrible voler i no poder; tots hem tingut alguna crisi com la de la Mar en algun moment de la nostra vida.
Com els falsos bessons Hernández i Fernández que apareixen a les històries de Tintín, jo encara diria més. Aquesta paràlisi a què escriptors i aprenents podem posar nom, pot tocar i, de fet, perjudica qualsevol, ja sigui professionalment, ja en la vida privada. Quantes vegades no ens hem trobat en disjuntives davant les quals hem romàs paralitzats? Quants cops no ens hem sentit aclaparats, depassats per les circumstàncies?
Jo penso que —gairebé sempre— es tracta de punts d’inflexió dels quals sortim reforçats i més savis. Si en sortim, és clar. Perquè allò que importa de debò d’aquestes situacions és la superació, alçar el cap després d’haver tocat fons. En conseqüència, el que vull dir, ras i curt, és que al darrere de la síndrome de la pàgina en blanc hi ha, més probablement que possible, una crisi vital, existencial. I, si no vaig errat i es tractava d’això —si no, també—, estic feliç que la Mar hagi tornat. Superar la seva por —la por sempre és irracional, Mar— l’ha fet més forta i més sàvia. Ella ens explica les coses del seu dia a dia que la inspiren perquè les observa amb els ulls i amb el cor. Són coses senzilles que fa extraordinàries a través de la seva mirada sensible.
La Mar és una amiga a la qual no conec perquè viu lluny d’Igualada. Un parell de vegades he estat a punt de citar-la, per a saludar-la, quan amb els meus amics hem anat a caminar per la Garrotxa. Durant la seva absència m’he penedit molt de no haver-ho fet. Patia pensant què podia haver-li passat —planava la Covid-19—, i em resignava creient que ja mai podria conèixer una persona amb la qual havia connectat a través de l’escriptura, a través dels nostres blogs.
Ben tornada, Mar!
El mussol d'Aqualata 
Ben trobats!
Segueixo a Youtube a na Carla Gracia. Hi ha una sèrie al seu canal que casualment es diu: “La pàgina en blanc” Potser és l’hora de compartir-lo per si no la coneixeu.
Salud
M'agradaLiked by 1 person
Moltes gràcies, Xavi, per la teva aportació. He vist el seu últim episodi i m’ha agradat molt. Trobo que pot ajudar a molta gent.
Vaig seguint la vostra situació i us desitjo que tot us vagi bé.
Una abraçada.
M'agradaLiked by 1 person
Que bé que t’agradi. Jo no em perdo una entrada de na Carla, és una crac.
Moltes gràcies pel seguiment.
Una altra abraçada de tornada.
M'agradaLiked by 1 person
Moltes Gràcies Ricard ❤ De debó que si que ens hauríem de trobar algun dia 😊 Sap greu haver-vos fet patir.
Xavi, gràcies per la recomanació. La Carla va ser la primera professora d’escriptura que vaig tenir! Però desconeixia el seu blog. Ara hi aniré a fer un passeig, doncs.
Això de la pàgina en blanc és un bon maldecap.
M'agradaLiked by 2 people
Carai Mar, quin luxe haver gaudit de les classes de la Carla!
Sí, la pàgina en blanc és traumàtica i un mal endèmic a qualsevol activitat. Com va dir l’amic Lao Tse: “Un viatge de mil llegües comença amb un sol pas” Endavant i sort.
M'agradaLiked by 1 person