La pàgina estava en blanc i el senyor Poblet assegut, mirant fixament la pantalla amb els dits de les mans recolzats sobre el teclat, com a atletes que esperen que el jutge faci el tret de sortida. Però el senyal no arribava i els dits s’han començat a moure com aquells velocistes inquiets que provoquen sortides en fals i han de tornar als seus llocs, només que els dits del senyor Poblet no han tornat a la posició inicial sinó que han començat a compondre paraules.
Espera que arribin la filla, el gendre i la seva mascota. El Baloo és un Shih Tzu mandrós i d’aire esquerp a qui el matrimoni Poblet aprecia per la companyia que els fa quan n’han de tenir cura després d’haver arribat a la conclusió que la protesta és la seva manera de relacionar-se amb el món. Les pròximes vint-i-quatre hores la casa s’inundarà de l’alegria i la vitalitat del jovent, però mentre esperen i el dinar acaba de fer-se, ell intenta escriure bo i sabent que no acabarà d’una tirada.
Recentment, ha començat a seguir a una escriptora que ensenya llengua i cultura catalanes a la universitat de Toronto. En les seves entrades fa una mena de resum de les coses de tota mena que li han cridat l’atenció els dies precedents, i el senyor Poblet, avui, vol començar a imitar-la i voldria parlar, també, de coses que pensa i fa. Per cert, que la Shaudin ha fet un últim post preocupant. Es lamenta amargament dels cursos que li estan tancant per les pressions de l’ambaixada espanyola i la inacció de les autoritats catalanes. Però, tot i ser això trist i molt lamentable, el que més greu sap al senyor Poblet és que la Shaudin no es troba bé de salut i pateix. Per què han de patir les persones, es pregunta.
En una entrada no gaire llunyana, el senyor Poblet abominava de les novel·les llargues. No és que hagi canviat de parer al respecte; continua pensant que l’essencial d’una història no requereix cinc-centes pàgines a menys que se la vulgui guarnir de detalls que resultaran excessius i innecessaris, prescindibles. Però, ara que ja ha acabat de llegir-la, vol deixar constància que, així i tot, “Aquest deu ser el lloc”, de la Maggie O’Farrell, és una bona novel·la. Una història complexa explicada en fragments desordenats en el temps quins protagonistes són personatges diferents, però íntimament relacionats entre si. De mica en mica, els capítols van encaixant com les peces d’un trencaclosques que, un cop acabat, permet al lector entendre-ho tot. Ben escrita i traduïda, és una ingent obra d’enginyeria, sòlida, sense esquerdes.
Aquesta setmana el senyor Poblet ha aconseguit que la família veiés amb ell les dues pel·lícules sobre Enola Holmes que s’han fet fins ara. Inicialment, havien estat reticents, pels prejudicis —són fluixes, són pel·lícules d’adolescents—, però ara que les han vistes han estat encantats d’haver passat una estona tan distreta. Enola Holmes és producte de la imaginació de l’escriptora estatunidenca Nancy Springer, que ha tingut el mèrit i la gràcia de crear una rèplica femenina i feminista de Sherlock Holmes, el més famós detectiu de tots els temps. Per a més inri, resulta que Enola és germana de Mycroft i Sherlock. Les novel·les de la sèrie són pensades per a consum de públic juvenil. Les pel·lícules, basades en les novel·les, són lleugeres, dinàmiques i divertides, com a bons films d’aventures que són, però no es queden en això i tenen un clar rerefons vindicatiu de la igualtat a què les dones sempre han tingut dret.
El senyor Poblet, que cada dia defuig més els desencisos que l’actualitat i el moment històric que vivim ens ofereixen, àvid de distracció, insistia en el profit del visionat amb l’argument que era com mirar qualsevol de les entregues d’Indiana Jones, però amb un missatge més profitós. Ell ja les havia vist, però volia compartir amb la família els bons moments que li havien procurat.
I és que, en el fons, el senyor Poblet es fa gran i, en molts aspectes, torna a ser com el nen que mai hauria hagut de deixar de ser.
El mussol d'Aqualata 