La guerra a Ucraïna sembla estancada, però Putin maniobra perquè l’hivern jugui a favor de Rússia.
Els últims dies els espanyols han celebrat el Dia de la Constitució, però la veritat és que al senyor Poblet se la bufa, si se li permet la grolleria; no se’n sent per més que el carnet d’identitat digui que ho és. Aquell mateix dia, la Roja queia eliminada pel Marroc en l’ominós mundial de futbol que organitza Qatar. El Gobierno más progresista de la historia, darrere del perenne i afectat somriure del president, devia treure foc pels queixals, particularment el ministre Marlaska.
Al senyor Poblet li agrada el futbol com a esport col·lectiu i és del Barça des que era ben petit i es mira els seus partits a la televisió, però no n’ha vist cap d’aquest campionat de seleccions nacionals. És la seva petita contribució al boicot que se li hauria d’haver fet a aquesta infàmia. Tanmateix, és impossible sostreure-se’n completament, perquè a les notícies donen resultats i imatges, però això és tot el que ha vist.
Els telenotícies també s’han fet ressò de nous accidents a la xarxa de Rodalies. Són tan habituals que semblen inevitables, o així ho volen fer creure des de Madrid. El greuge amb Catalunya és gran i antic, tant que al senyor Poblet li sembla inaudit que el Govern s’empassi excuses i arguments del Gobierno del conjunto de españolas y españoles i encara cregui en un diàleg sincer i fructuós.
Pel que fa al canvi climàtic, els noticiaris també parlen de dades desastroses, a escala planetària. Els experts són capaços de fer estadístiques i projeccions, i simulen i fan models de què passarà i ho esbomben als quatre vents, però sembla que els mandataris no poden posar fil a l’agulla. Per a retardar el desastre, ja que la reversió no és possible. És inversemblant: els humans som llestos i sabem fer moltes coses, com ara càlculs complexíssims que ens permeten dipositar andròmines sense que s’estampin sobre la superfície de satèl·lits i planetes a milions de kilòmetres de la Terra, però no som capaços de deixar de fer discursos esfereïdors i de declaracions de bones intencions i passar a l’acció per tal de redreçar el nostre futur com a espècie.
Aquesta setmana també s’ha escaigut el Dia de la Immaculada, festiu al país, tan religiós ell. Aquesta concatenació de dies de festa provoca sempre un èxode de gent que fuig de casa per a passar uns dies de vacances. Si pot, perquè n’hi ha que no s’ho poden permetre. I també hi ha qui treballa, com els dependents, que els últims anys hem donat una volta més a la clau del consumisme exacerbat i el comerç obre aquests dies previs a Nadal encara que siguin festius. La lluminària d’avingudes i carrers ja fa dies que funciona. Tot i l’alarma climàtica i el cost tan elevat de l’energia que ens afecten, festegem la primera encesa i llencem focs d’artifici, fins i tot. A ulls del senyor Poblet, tot plegat és un gran despropòsit.
Abans-d’ahir, va recollir a la biblioteca “El somriure dels guepards”, de Sebastià Bennasar. L’havia demanat després de llegir la ressenya que en Joaquim Bohiguas ha publicat a Facebook. El Joaquim és un d’aquells amics virtuals que tots tenim sense conèixer-los. Resideix a Girona i està relacionat d’una manera o altra amb el món de les lletres. D’aquí deu venir la relació, perquè tenen coneguts comuns en aquesta esfera d’afinitat. El fet és que les aportacions que el Joaquim fa a la xarxa social sempre són ressenyes de lectures que ha fet i l’última ha sigut aquesta, la de la novel·la d’en Bennasar. Però el senyor Poblet no començarà a llegir-lo abans d’acabar amb el primer cas de l’Enola Holmes. Sí, tot i saber que és una lectura juvenil, delerós d’evadir-se de la realitat tan galdosa que ens envolta, ha volgut saber com l’autora relata les aventures de la detectiva adolescent —sempre és bo conèixer els recursos que es gasten altres autors— i comparar la novel·la amb les pel·lícules. El cert és que, contràriament al que sol passar, en aquest cas ha trobat que els guionistes han estat més inspirats que la Springer.
El bo del Sebastià Bennasar ha sigut l’últim professor d’escriptura creativa que ha tingut el senyor Poblet, un curs no presencial que no li va aportar res de nou. El protagonista d’aquesta crònica espera que, en l’improbable cas que mai llegeixi aquestes línies, el periodista i escriptor no es prengui malament la confessió, perquè no va ser culpa seva. El senyor Poblet sempre ha sigut molt autodidacta, més de pràctica i prova-error que de teoria, i per això, després del curs, va decidir que ja no participaria més de cap experiència per l’estil i es dedicaria a escriure en el seu “Diari d’un aprenent”, senzillament. I, si mai se li acut alguna trama, un relat de tant en tant.
En acabat, durant uns mesos, va estar en contacte per Skype amb els altres dos alumnes del curs, home i dona. Per iniciativa seva, cada quinze dies es connectaven per a criticar-se els escrits que compartien. Ell és jubilat i viu a Vilanova i la Geltrú; ha autoeditat un llibre de contes que ha recollit sota l’escatològic i precís títol de “Catorze històries de merda”. El senyor Poblet no farà comentaris. Ella és notablement més jove i viu i treballa a Londres. Fins on sap el senyor Poblet, està tan estancada com ell en la seva trajectòria literària. L’experiment dels Lletraferits distants va durant uns pocs mesos i va morir com havia nascut, a instàncies del senyor Poblet, quan va opinar que ja s’havien dit tot el que eren capaços de dir-se.
El mussol d'Aqualata 