Per a no perdre la xaveta

El propòsit

2 de gener de 2023

“Ja està, s’ha acabat i tampoc hi havia per a tant”. El senyor Poblet es refereix a “Crim a la botiga de joguines”, una novel·la que l’ha entretingut, però sobre la qual no se li hauria acudit dir que és “segurament una de les històries més divertides que s’han escrit mai”, com va fer The Washington Post en el seu moment. “En el seu moment, és clar! —reflexiona—. Aleshores, potser sí, perquè el llibre té vuitanta anys i és possible que la història no resulti tan divertida vista amb ulls d’avui. Els últims decennis han passat moltes coses a un ritme trepidant i és probable que la novel·la no hagi resistit gaire bé l’acceleració que ha sofert la vida”.

“La vida ens passa en un sospir”, pensa ara. Ha caigut un altre any. 2022 ja és història. 2023 encara va amb bolquers. “Amb l’últim raïm de la sort traspassem el llindar que separa desitjos i realitat. Els desitjos de ventura i fortuna són de franc i deu ser per això que som tan generosos a l’hora de regalar-los entre la família i els amics, companys, coneguts i saludats. Fins i tot repartim desitjos entre els nostres veïns, aquells éssers que sabem que existeixen, però a qui mai veiem si no és que els trobem casualment a l’ascensor quan llencem la brossa”. 

És el segon dia de l’any, el primer feiner. Ja ha passat l’hora dels inventaris. Ahir, els periodistes ens van repassar els fets que han marcat l’any i ens van recordar a les persones que ens han deixat una mica més orfes. 

Estenent una bugada, el senyor Poblet ha pogut notar com augmentava a cada segon la intensitat de la llum del sol ixent. Una albada memorable. La xemeneia que guarda el pati es retallava sobre un cel drapejat de blaus intensos i vermells rosacis, grocs i grisos després, en una emulació que li ha recordat, de lluny, és clar, les aurores boreals que no ha vist mai si no és en fotografies. El privilegi de viure en una planta baixa amb pati abocada a una plaça, consisteix a què sempre hom té el cel disponible i que el sol, quan hi és, no el tapa mai res ni ningú. I també a què la roba se soleja i s’aireja. Que s’eixuga de la manera més sostenible que hom pot imaginar, vaja.

Ara és l’hora dels propòsits. Any nou, vida nova! Però en Poblet pensa que els propòsits són cosa de joves. Reptes tan benintencionats com sovint efímers, creu: només aquells més assenyats en el disseny i alhora disciplinats i constants en l’execució seran capaços d’assolir-los. Parlarà per experiència pròpia? Sigui com sigui, ell està convençut que la gent gran ja sap que la vida rarament acaba sent com hom l’havia imaginat, que està bé tenir desitjos, però que no sempre està a les nostres mans que es compleixin perquè hi ha coses que no depenen de nosaltres. El que cal és fer-se propòsits, marcar-se fites raonablement possibles. I treballar de valent per aconseguir-les, que els somnis que perseguim no ens els regalarà ningú. I de vegades ni esforçant-se molt es podran fer realitat, que en el procés també hi intervé l’habilitat de cadascú, que és la que és i d’on no hi ha no en raja.

Ara que comença el 2023, el senyor Poblet no espera grans canvis en la seva vida. De moment, a casa, la vida va com anava des que van haver d’instal·lar-hi a la mare de la Cassandra, que ja no pot viure sola. De manera que les coses van com sempre però una mica més condicionades. I, per això, però també perquè ja és gran i s’ho mira tot amb més distància, no s’ha marcat cap més fita que la de continuar escrivint el seu diari, per a no perdre la xaveta o que sigui el més tard possible, si l’ha de perdre.

…

La bàscula

3 de gener de 2023

Avui, de matí, a l’hora de dutxar-se, el senyor Poblet ha pujat a la balança del bany, que no ha fugit com temia. Ha deduït que la raó d’aquest fet tan sorprenent devia raure en el fet que l’aparell ha detectat a simple vista que després de totes les festes només pesava un quilo més, i ha col·legit que això vol dir dues coses, si més no.

Per una banda, òbviament, que l’artefacte no és ingenu com aparenta, sinó llest com una fura i que sap més que no simplement el pes de les persones que li demanen posant-s’hi dempeus a sobre. Unes formes ben grolleres, si al senyor Poblet se li permet manifestar-ho.

I per altra, ha suposat que també vol dir que ha fet bondat, que els àpats que ha fet no han sigut pantagruèlics i que el sobrepès detectat per la màquina diabòlica és més degut a la inactivitat física pròpia d’aquests dies tan familiars que a la golafreria, que va en declivi amb l’edat.

Però, quan ja tocava de peus a terra, ha sentit que la bàscula li deia que se li esgotaven les piles. Un calfred li ha recorregut l’espinada i no ha sabut distingir si era per la sorpresa de sentir-la parlar o perquè el pes que ha registrat podia ser erroni.

Això que precedeix no és un dels “Contes portàtils” d’en Pere Calders, encara que bé podria ser-ho. N’hi ha que són tan breus com aquests quatre paràgrafs i alguns ho són més i tot. El senyor Poblet els està llegint i això ha influït en aquest cronista, sense dubte.

L’autobús

4 de gener de 2023

El senyor Poblet es desperta sovint a les quatre de la matinada. En aquella hora, un autobús sol travessar el seu son. Ell es vesteix i marxa a la parada, però l’òmnibus sempre arriba ple i no hi pot pujar. Contrariat i inexplicablement alleujat alhora roman assegut al banc de la marquesina fins que torna a adormir-se. Però mentre el son no l’acull de nou es pregunta on deu anar aquell autobús i també cavil·la què passarà si una nit hi ha places lliures i el conviden a pujar. Ho farà de bon grat? Tornarà al seu llit al final del trajecte o serà un viatge només d’anada i ja ningú sabrà d’ell mai més?

La cavalcada

5 de gener de 2023

Ja se sent la gatzara. A l’hora que declina el dia i el sol baixa, els Poblet surten a la terrassa. Els agrada sentir el brogit de les famílies, la cridòria excitada dels infants que fa escasos dies lliuraven l’inventari dels seus afanys amb la il·lusió de la innocència. 

El Patge Faruk és el representant dels Reis d’Orient i arriba a Aqualata el 28 de desembre. Solemnement assegut en un tron, flanquejat pels seus assistents, rep les cartes dels infants el primer dia de cada any. En Faruk disposa de centenars de voluntaris que aquesta nit l’ajudaran a repartir joguines per les cases de la vila. Ser patge és una tradició molt arrelada, un honor a què pocs aqualatins s’hi han resistit. Rara és la família que no disposa d’un vestit de patge curosament confeccionat amb tot luxe de detalls. 

La cavalcada se celebra a Aqualata des de 1899 i és molt lluïda per a tractar-se d’una ciutat de quaranta mil habitants. Començarà a mitja tarda, després que les autoritats hauran rebut amb pompa a ses majestats. Els senyors Poblet sortiran a veure-la arrencar a pocs metres d’on viuen, però el passeig i els carrers col·lindants són, ara ja, un bullidor de gent i de vehicles que es preparen. I, simultàniament, el centre de la ciutat va omplint-se de gent que busca un bon lloc per a veure-la passar.

Un dels responsables de la Comissió de la Cavalcada dels Reis d’Igualada és company de caminades del senyor Poblet. És per això que aquest sap de primera mà que l’organització de l’esdeveniment és complexa i molta la gent que s’implica en què tot funcioni com cal. I és que la fita és no decebre la il·lusió dels nens perquè avui és un gran dia per ells. 

L’inventari

8 de gener de 2023

A imatge i semblança d’alguns coneguts, el senyor Poblet ha iniciat un inventari dels llibres que llegirà al llarg de l’any per a saber-ne quants seran, al final. 

De moment, n’ha anotat dos: “Contes portàtils”, de Pere Calders, i “Mary Ventura y el noveno reino”, un relat de joventut de Sylvia Plath que havia sigut repetidament refusat pels editors, oblidat després i retrobat no fa gaire. Una al·legoria sobre el sentit de la vida ambientada en un tren. 

Ara espera que miss Marple resolgui en la pantalla de la tauleta l’enigma d’“El tren de las 4:50” amb què Àgatha Christie el mantindrà distret durant el cap de setmana.

La pròxima novel·la física la té demanada en préstec a la biblioteca. Aquesta no va de trens, però també serà de misteris i detectius. Ah, i té lloc a Anglaterra, i tots ells són ingredients que agraden al senyor Poblet. 

Dilluns anirà a buscar-la, que ja li han comunicat que la té disponible, i després… es ficarà de ple a ultimar els detalls logístics del repte caminador que ha proposat als seus companys de senders. No és altre que anar caminant des d’Aqualata fins a Santa Coloma de Queralt resseguint l’antic Camí Ral de l’Aragó. Més de 23 quilòmetres i 650 metres de desnivell per a rebaixar els quilos sobrers acumulats durant les festes. Si la meteorologia  ho permet, serà dijous vinent i sembla que tots estan molt il·lusionats.

La infidelitat

10 de gener de 2023

Els somnis són ben estranys. El senyor Poblet n’ha tingut un que l’ha desassossegat molt i no ha volgut explicar-lo a la Cassandra. Quan la dona, esverada pel neguit que manifestava sota els llençols, l’ha despertat, assistia a un estrambòtic funeral. Era el comiat d’un amic i s’ha estimat més no referir el que estava vivint per no transmutar el somni en premonició.

El senyor Poblet no és aprensiu ni supersticiós, però passa que, en certa ocasió, feia un trajecte de llarga distància en tren i al seu compartiment hi viatjava un home d’aspecte reservat. Tret d’una salutació formal a l’inici, no es digueren res i anaren abstrets en les respectives lectures fins que, a hora foscant, el senyor Poblet lluitava per avortar l’abaltiment a què el convidaven el silenci i la monotonia del trontoll del tren i, finalment, inicià una conversa intranscendent. 

La reserva de l’altre era només aparença; acceptà la invitació amb un entusiasme tal que, al cap de poc, la conversa s’havia transformat en monòleg. Vaja, si era llarg de llengua, aquell home! I molt viatjat i entès en tots els temes de conversa. Acabaren sopant com dos amics que es coneixen de fa temps al vagó restaurant. Begueren tant que van tornar al compartiment fent tentines. El trobaren després de dos intents i de rebre improperis de diversos viatgers molestos.

La pítima del nou amic del senyor Poblet era de les de campionat. L’home xerrava pels descosits i els temes de la peroració derivaven cap a aspectes cada cop més delicats, més íntims. Després d’una pausa dramàtica, va deixar anar que la dona li feia el salt. 

— Vol dir? —al senyor Poblet no se li va acudir res més, incòmode amb la confessió.

— Sí! —va respondre l’home, taxatiu—. Jo mateix els vaig veure, entortolligats l’un amb l’altre, al nostre llit. Soc representant i havia de ser de viatge. Era una de tantes ocasions que passo diversos dies fent nit fora de casa. Tenim clients arreu del país, sap? És molt important la dagueria que represento! Però ahir vaig haver de tornar més d’hora que no em pensava. El temporal de neu que assola el nord, sap? Carreteres tallades i tot això. Ells, però, no ho sabien, i per això els vaig trobar, tan desprevinguts, tan feliços. Jo volia sorprendre la dona i va ser ella qui em va sorprendre a mi. No és irònic? 

El silenci s’instal·là de nou al compartiment. L’home semblava haver caigut en l’abatiment. El senyor Poblet no sabia què dir i tampoc s’atrevia a rompre la sobtada i tensa calma que regnava. Finalment, va dir:

— I ara, on va? Lluny per a oblidar, suposo?

— I ara! Ara fujo, naturalment! No pensarà que les coses podien quedar així, no?

L’esgarrifança que sentí el senyor Poblet va ser de deu en l’escala de Richter. El cap li va fer una batzegada i va obrir els ulls. El tren arribava a una estació. Estava sol i per la finestra es veia un mosso que, malgrat l’hora intempestiva, brandava l’edició extra d’un diari i pregonava l’assassinat a ganivetades d’una parella d’amants.

Des d’aquell dia, el senyor Poblet està convençut que hi ha somnis que són premonitoris.

El Cami Ral

13 de gener de 2023

El senyor Poblet se sent satisfet. Les expectatives s’han complert: el temps ha acompanyat i els seus amics, fidels al compromís adquirit i animats per una jovenívola il·lusió, han respost en ple a la convocatòria i la jornada del Camí Ral ha resultat un èxit en tots els aspectes.

Tots han arribat a Santa Coloma de Queralt després d’haver fet vint-i-tres quilòmetres i mig. La colla no només ha estat capaç de superar un desnivell que depassa els 700 m, sinó també les dificultats que han aparegut en alguns moments de la marxa. Sortosament, però, no ha calgut la intervenció de l’equip de suport que en tot moment ha estat pendent de l’evolució dels caminadors.

Al final, la satisfacció era gran i generalitzada i s’ha fet palesa en l’alegria i el bon humor que han imperat al Racó de Cal Ton, on les viandes i el servei han complagut a tots els comensals.

.oOo.

Camí Ral és el nom que es donava antigament als camins públics que unien poblacions importants. Eren construïts a expenses de la corona i, en conseqüència, també eren patrimoni seu. No obstant això, no eren d’ús exclusiu del rei i el seu exèrcit sinó que permetien el trànsit de persones i mercaderies. Hi regia un codi que protegia els vianants i castigava a qui no el complia. Les carreteres no es començarien a construir fins a finals del segle XIX i principis del XX i, en molts trams, se les faria coincidir amb el traçat d’aquests camins.

El Camí Ral de l’Aragó anava des de Barcelona fins més enllà de la plana de Lleida. A principis de 2021 va finalitzar la col·locació de balises en el tram que uneix Igualada amb Santa Coloma de Queralt.  És un camí amb història: connectava Montserrat, Poblet i Santes Creus, i entre els segles XV i XVII era molt transitat. També fou utilitzat per a traslladar al monestir de Poblet el cos del rei Ferran d’Antequera, mort a Igualada el 1416.

La rutina

21 de gener de 2023

A casa dels Poblet, la vida discorre amb rutinària normalitat. La Cassandra treballa i ell reparteix el  temps lliure entre les tasques domèstiques i les caminades i la lectura. Tres matins cada setmana, acompanya a la sogra al centre de dia i després la va a buscar. A banda d’això, de vegades també escriu, com ara, per a no perdre la xaveta.

Tot just arriba de retornar a la biblioteca la novel·la a què es referia dies enrere quan parlava de l’inventari que havia començat a fer. El quart llibre que ha llegit aquest any és “El canto del cisne”, d’Edmund Crispin. Gervase Fen és professor universitari a Oxford i aficionat a desentranyar els misteris que se li presenten. Curiosament, aquesta aventura, la segona de la sèrie que protagonitza tan singular personatge, ha enganxat i ha agradat més al senyor Poblet que la primera, aquella titulada “La juguetería errante” que, segons deia The Washington Post en el seu moment, és “segurament una de les històries més divertides que s’han escrit mai”. L’acció transcorre paral·lelament als assajos previs a l’estrena a l’òpera de la ciutat universitària, de la primera producció després de la II Guerra Mundial de “Los maestros cantores de Nuremberg”, de Wagner, i és narrada amb discreta ironia. 

Edmund Crispin és el pseudònim sota el qual escrivia Bruce Montgomery. Nascut el 2 d’octubre de 1921 al Regne Unit, es llicencià en Llengües Modernes al St. John’s College d’Oxford. També era músic i va compondre la partitura d’una quarantena de pel·lícules, a més d’altres obres entre les quals destaca el “Rèquiem d’Oxford”, la seva peça més considerada. 

El 2011, l’editorial Impedimenta va iniciar la publicació de la sèrie protagonitzada per Gervase Fen amb “La juguetería errante”, que data de 1946. Després han seguit “El canto del cisne”, “Trabajos de amor ensangrentados”, “El misterio de la mosca dorada”, “Asesinato en la catedral” i “Enterrado por placer”. El senyor Poblet n’ha pres nota en el seu diari. Vol tenir els títols a mà per a demanar-los a la biblioteca.

Avui, remenant entre els llibres que conserven a casa, ha trobat “Hem posat mans a la crònica”. Aquest exemplar no el tenia controlat. Deu ser que el tenen de quan els fills de la Cassandra anaven a l’institut, una d’aquelles obres de visita obligatòria pels batxillers, suposa. És de Pedrolo, de 1969. Quan ell anava a estudi no l’obligaven a fer lectures tan revolucionàries. Després, quan se suposa que ja tenia criteri per a llegir el que volgués, aquest títol tampoc no havia caigut mai a les seves mans. Ara s’aplicarà a la lectura i aquesta serà la cinquena de la seva llista particular.

Des de l’últim cop que va seure a escriure, han passat coses, al món. Algunes són intranscendents, però fan feliç al senyor Poblet, com que el seu equip favorit de futbol hagi guanyat el primer títol de la temporada emmanillant al seu etern rival i clavant-li tres gols. Altres l’irriten, com el paperot que ha fet el seu president, de masover que obre la porta del xalet al seu senyor perquè rebi el convidat, en la cimera dels dos estats que es van repartir el territori del país i encara el tenen ocupat. I també n’hi ha hagut que l’han entristit i que són irreparables. El pare del Xavi ha traspassat i ell li ha dedicat aquest bonic poema. Descansi en pau!

A plenitud

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.

Miquel Martí i Pol

La neu

24 de gener de 2023

El senyor Poblet ha fet la compra i s’ha aixoplugat a casa; fora fa fred. Com és tradició, fa fred des de la setmana dels barbuts, tres sants que ell mai ha sigut capaç de recordar quins són. Ara ho consulta a internet i n’escriu els noms al seu diari per mirar de no oblidar-los. Escriure sempre li ha sigut un bon sistema de memorització. Quan estudiava, ja componia resums de les lliçons que s’havia d’aprendre.

Sant Pau ermità i sant Maur se celebren el dia 15 i sant Antoni abat el 17 de gener. I, tanmateix, llegeix que sant Hilari, abans, el 13, i després Sant Fructuós, el 21, i sant Vicenç, el 22, també lluïen llargues, abundoses i espesses barbes i, en conseqüència, segons aquesta tradicional creença popular, la gelor, de vegades, s’allarga una setmana més, com enguany, que està fent un fred que pela. 

Avui, a més, segons els pronòstics que els meteoròlegs de tots els mitjans s’han ocupat de fer-nos avinent, és molt probable que nevi a cotes baixes, més baixes fins i tot que la d’Aqualata, fixada oficialment als 313 m sobre el nivell del mar. La neu aquí sovinteja tan poc que, en episodis comparables al que es preveu avui, els entorns de la ciutat han romàs emblanquinats per la blana i gèlida catifa sense que en els seus carrers hi hagi caigut ni una volva. L’expectativa de la neu, tan esquiva en aquestes coordenades, té il·lusionats a xics i grans que esperen que, si cau, caigui amb mesura, com sol passar quan rarament passa. 

No és estrany, doncs, que avui les cortines de casa dels Poblet estiguin descorregudes per a detectar la neu des de les primeres volves que caiguin.

.oOo.

Finalment, ha nevat. Poc, però suficient per a enfarinar teulades i terrats, baranes, fanals i branques d’arbres durant una estona. Ara la neu ja s’ha fos i el senyor Poblet, amb el nas enganxat al vidre de la balconera, evoca un record llunyà.

La mare els esperava dreta, al costat d’un petit moble bar que tenien al menjador. Semblava preocupada i brandava una botella. El pare es va reunir amb ells arrossegant els peus descalços; estava baldat i se li notava a la cara, que també reflectia l’enuig que el rosegava per dins. Per a no fer mullader en tot el pis s’havia tret les botes i els mitjons al safareig; eren xops. També hi havia deixat la pala, que encara regalimava. El nen Poblet no se sentia les mans; la mare li passava un vaset i a punt va estar de caure-li a terra.

―Beu! ―li va dir―. A glopets petits!

Era conyac. Just quan sentia la cremor després de la primera glopada, van trucar. Del menjador estant, a través dels quarterons de vidre, veien que era el veí del sisè. Duia les claus del terrat a les mans i les hi va mostrar al seu pare quan li va obrir.

―Les he trobat penjant del pany. Suposo que són vostres perquè sou l’únic que heu sortit al terrat avui. He vist la feinada que heu fet i us en dono les gràcies.

El veí del sisè era guàrdia urbà. Anava uniformat perquè marxava a treballar. La seva dona ens havia dit que l’ajuntament estava cridant a incorporar-se als seus llocs a tots els agents fora de servei que escoltessin el missatge a través de la ràdio. La nevada havia sigut tan gran que havien declarat l’estat d’emergència i ell no se’n volia escapolir. Era un home cabal.

Era el dia de Nadal i la capital havia quedat colgada. El nen Poblet havia pujat amb son pare al terrat de la finca, a “ajudar-lo” a treure neu. No hi va haver altres voluntaris. Anant escales amunt, el pare demanava ajuda a cada pis, però els veïns o no hi eren o estaven a punt de marxar, o això era el que els deien les mestresses quan els obrien la porta. Inclús la del pis afectat pel perill real que se li esfondrés el sostre va adduir que el seu marit tenia febre i s’havia posat al llit. Per més que s’esforça, el senyor Poblet no recorda on era aquell dia el germà gran; ho era bastant més que els altres. Els dos més petits i ell, que el seguia i aleshores tenia vuit anys, poc podien ajudar.

Els pares del nen Poblet eren els porters de l’escala i això volia dir que els tocava de fer-ho, o així ho creien els veïns. El senyor Poblet recorda que alguns tenien moltes ínfules, deliris d’una grandesa que mai van arribar a tenir. En aquell temps, s’estilava que a totes les finques hi hagués una porteria i, en els blocs que construïa el patronat municipal, la “distinció” requeia en el primer pis de la primera planta de cada escala, just el pis que havia correspost als pares del senyor Poblet, o que havien triat ells, que en realitat no ho ha sabut mai. Hi havia porteria fins i tot en barris obrers com aquell, que creixien en terra de ningú, i que de mica en mica ocupaven els espais que separaven la capital dels municipis que l’havien envoltat abans d’acabar engolits.

Gràcies al conyac i a les fregues que li feia sa mare s’estava refent quan van trucar de nou. Ara era el matalasser que tenia el negoci just a sota, a tocar del portal. Era un home rondinaire que sempre es queixava de tot. Deia que l’hi havien obstruït l’accés a la matalasseria i, en sentir-lo, el pare del nen Poblet, demanant-li un moment, el va deixar plantat a la porta i va anar cap al safareig. Al cap d’un instant, va tornar amb la pala a les mans i va dir:

―Tingui, perquè es faci un caminet!

I li va tancar la porta al nas.

L’Ebre

6 de febrer de 2023

Les Macedònia cantaven aquella cançó del peixet sense set, que els nens no paraven de repetir en tot el viatge: Aixeca una mica el cap i l’aigua se li fica al nas, però ell prova de nedar d’esquena i s’encasta contra una balena. I li venen ganes de plorar. Però, allà on l’N-340 travessa el riu, la mare aturava el reproductor i ells cridaven contents: “Hola, Ebre!” Anaven cap al sud, a la Ràpita, que aleshores encara conservava el patronímic de qui regnava a Espanya quan la van fundar. Anaven de vacances, a retrobar-se amb els avis, que sempre els esperaven al carrer amb els braços oberts, a la porta de la finca on tenien el pis, emocionats de veure’ls de nou. Els Poblet anaven de vacances, a passar-s’ho bé, a la platja, a menjar peix fresc que la iaia preparava com ningú. I a prendre gelats i orxates a les Alamedes… Era temps de família, de compartir hores de dies sense horari ni obligació; era un temps feliç.

Als nens ja no els agraden les Macedònia, l’avi fa anys que és mort i la iaia a hores d’ara ja no pot quedar-se sola. Fa temps que el pis no té estadants ni que siguin temporers i s’ha venut. El passat cap de setmana, el senyor Poblet i la Cassandra hi han tornat. Sols aquesta vegada, a buidar-lo dels efectes més personals, abans de lliurar definitivament les claus.

L’escapada ha tingut connotacions plaents perquè feia mesos que el matrimoni no gaudia d’un dia sencer per ells tots sols. Però revisar els racons d’una llar que ha sigut escenari d’una part de la vida de les persones que la deixen, evoca records i sacseja emocions. Era, per tant, inevitable que, en tancar la porta del pis per a emprendre el retorn a Aqualata, hagin tingut la sensació de tancar també una etapa de la seva vida. Una més, i ja van… Així que el senyor Poblet ha pres consciència, altre cop, de l’edat que té i que falta menys que més perquè falti, i li ha dit a la Cassandra que quan arribi el moment l’incinerin i deixi anar les cendres a la muntanya, on puguin nodrir nova vida.

Mai havien parlat d’això d’una manera tan planera i natural, com si tinguessin assumit que passarà i ho acceptessin sense dramatisme.

Pels Poblet, l’Ebre sempre ha estat una mena de frontera que separava el món de la felicitat calmosa del lleure del món de l’atabuix de la vida hàbil. Per això, quan el travessaven de tornada, els petits, trists per la perspectiva de recomençar les classes, sempre s’acomiadaven dient: “Adeu, Ebre, fins ben aviat!”

Aquest cap de setmana, el comiat ha sigut més trist que mai perquè, un cop hauran lliurat les claus del pis, el senyor Poblet i la Cassandra no saben quan hi tornaran.

La mar

7 de febrer de 2023

“Sempre que es referia al mar ho feia dient la mar, que és com en diuen en castellà quan la gent se l’estima. Algunes vegades els qui se l’estimen en diuen penjaments, d’ella, però ho fan sempre com si parlessin d’una dona. Alguns dels pescadors més joves, d’aquells que fan servir boies i flotadors per a les seves fluixes i tenen embarcacions de motor comprades quan els fetges de tauró valien molta moneda, parlen del mar en masculí, el mar. En parlen com d’un contrari, o s’hi refereixen com a un simple lloc, o fins el titllen d’enemic. Però el vell sempre tenia la mar per femenina i com si fos algú que pot fer o negar grans favors, i que si a estones es mostrava perversa o bé terrible era perquè no hi podia fer més, perquè aquest era el seu tarannà. Creia que la lluna influïa sobre la mar, com si fos una dona”.

És un paràgraf de Hemingway que al senyor Poblet li ha fet pensar en en Xavi perquè sap que el seu pare li va transmetre un gran amor per la mar, en femení. Així és com també ells s’hi han referit sempre.

El vell i la mar és el llibre que ha llegit després de la novel·la de Pedrolo. Hem posat les mans a la crònica, l’ha neguitejat molt. Suposa que, quan la gestava, l’autor ja es proposava sacsejar les consciències dels lectors. El senyor Poblet, però, tot i que considera inqüestionable la qualitat literària que hi va abocar, afirmaria que la lectura no li ha fet passar una bona estona. Més no, perquè semblaria un sacrilegi dir que no li ha agradat la història.

L’increment

8 de febrer de 2023

Esperant que arribi l’hora d’anar al centre de dia a buscar a la seva sogra, el senyor Poblet s’ha assegut a escriure. Acaba d’arribar a casa de recollir una nova lectura a la biblioteca l’Atzavara, d’Òdena, la població confrontant a Aqualata que dona nom a la conca a la qual pertanyen. El poble originari, amb castell i torre de guaita, s’assentava aturonat sobre una guixera. Les restes encara són visibles i es poden visitar. La biblioteca està molt a prop i hi ha un mirador que permet estendre la vista per sobre de les teulades de la vila nova, i mirar d’est a oest cap a la banda sud de la vall sense obstacles que s’hi interposin. Una bella panoràmica. És el primer cop que hi va. És clar que també és cert que és de relativa nova creació —fou inaugurada el 2019—, i que no ha sigut fins ara, últimament, que el senyor Poblet no ha començat a recórrer als fons de la resta de biblioteques de l’entorn d’Aqualata. I hi ha anat perquè allà tenien disponible A sang freda, una novel·la que a Truman Capote li va costar d’escriure sis llargs anys d’investigacions i feina obsessiva. I també llargues temporades d’aïllament del món, instal·lat a Platja d’Aro i Palamós amb el seu company i les seves mascotes. 

Aquesta ha sigut una tria casual. Fa un parell de dies, o potser tres, escoltant una entrevista, el senyor Poblet va sentir dir a Rosa Montero, l’entrevistada, que el gènere periodístic és un gènere literari amb tots els ets i uts. I la periodista i escriptora madrilenya va posar com a exemple aquesta novel·la testimoni, segons com la definia el mateix autor, i va dir que és una novel·la al mateix temps que un incommensurable reportatge periodístic.

Abans d’aixecar-se i marxar, el senyor Poblet encara ha volgut deixar constància que fa cosa d’una setmana ha rebut una carta en la qual l’honorable ministre del ram de les pensions li comunicava que li ha apujat un graó el tram impositiu sobre el qual haurà de calcular el seu impost sobre la renda d’enguany, tot plegat a conseqüència d’haver-li millorat la pensió d’un 8% en virtut de l’increment del cost de la vida. Ras i curt, ha escrit que està content, però no tant com prometia l’augment anunciat a la premsa al so de bombo i platerets.

Faltava un quart per la una de migdia.

Els gorgs

10 de febrer de 2023

Feia molt de temps que el senyor Poblet no aixafava la neu. La que va caure no fa gaire a Aqualata era poca i ni tan sols va quallar. Aquests dies, però, la segona pertorbació que ha escombrat el país en poques setmanes ha deixat precipitacions d’aigua i de neu que en algunes comarques han sigut prou abundoses perquè el fred hagi conservat el mantell blanc que ha cobert les muntanyes.

És el cas del Berguedà, on ahir va anar la colla del senyor Poblet amb la intenció de trobar gorgs glaçats i saltants amb caramells. El camí que van fer s’inicia a Avià i remunta la costa del Pou buscant el fons que provoca l’erosió de la riera de Bellús. Allà van trobar el primer gorg i els primers glaços, a tocar de la balma del Grau o dels Forats, un bell indret, perfecte per a esmorzar, orientat al sol com estava a l’hora que ells van arribar. Al cap de poc, el sender condueix, al Grau, el mas que dona nom a la balma, envoltat de prades on pasturaven les vaques, indolents. Encuriosides per la presència d’estranys, però indiferents, es tombaven a veure’ls passar i es deixaven fotografiar.

Com més pujaven, més neu hi havia al camí. Però no ho cobria tot, ja. Un o dos dits, a tot estirar, en els llocs on el sol no tocava, però suficient per a sentir el cruix que fa quan l’aixafa la bota. Una part del grup avançava engrescada en una conversa; la resta caminava en silenci. El senyor Poblet es concentrava en l’esforç que li suposen les costes, però es trobava bé i pujava animat sense perdre el seu ritme. Era feliç de ser en aquell entorn. Escoltava l’evocador grinyol compassat de les passes del grup. Sentia refilar ocells desconeguts que semblaven contents. Era un dia de llums canviants. Els meteoròlegs havien pronosticat pluges a la tarda i certament semblava com si les boires s’agrupessin, convocades per alguna veu inaudible. I no obstant aquest misteri, no semblava que els núvols volguessin desencadenar cap hostilitat, sinó que, contràriament, col·laboraven amb els excursionistes filtrant el sol per a facilitar-los la llum més propicia.

Al punt més alt del trajecte s’arriba remuntant el pla de Barons en llarg i suau ascens. Quan va veure com el pla, tot blanc, cobert de neu, es fonia amb el cel i els núvols negres que el guarnien, el senyor Poblet va plantar el trespeus a terra i hi va enganxar la càmera per a fer una fotografia del grup que, segons ell ho veu, té reminiscències de retrat a la fi del món. O a algun dels dos pols de la Terra. I se la van fer, amb els bastons —fidelíssims companys de viatge— clavats a terra, davant seu. El senyor Poblet estava exultant, per tot. Pel paisatge que l’embriagava, per les vistes que des d’allà s’albiren, que arriben molt lluny i són espectaculars. No en va el pla en el qual estaven acaba abruptament i s’aboca als penya-segats de la costa de Serrapinyana, des d’on els valents salten en parapent.

Ja en ple descens, el camí passa pel fondo de la riera de Clarà. Allà hi ha Cal Déu, el Molinot, una casa ben conservada que sembla destinada a segona residència, i a tocar hi ha el segon gorg del dia, també glaçat i amb caramells. Després, el sender davalla i davalla emboscat entre alzines, majoritàriament. Un camí preciós, en el que el grup es va creuar amb un parell de caçadors i els seus gossos. Ahir hi havia una batuda de caça de senglars que, per sobrepoblació, estan perjudicant els pagesos de la contrada.

Com a colofó a un bon matí, un bon dinar amb productes de la terra al restaurant La Teula, d’Avià, on els van servir un menú molt correcte per 12 €, cafès a banda. I, per a arrodonir la jornada, un brindis amb cava per l’estrena com a avi d’un dels membres de la colla.

Al punt de les cinc, el senyor Poblet arribava a casa seva després d’un dia espectacular. Estava feliç, més que content, i ho reblava en el seu diari anotant: “Hem passat un dia collonut!”.

El cronista

12 de febrer de 2023

El senyor Poblet dubta i està considerant despatxar al seu cronista perquè li han arribat rumors que alguns seguidors del blog es lamenten que sempre parli d’ell i de les coses que li passen i pensa, com si no haguessin entès que ha renunciat definitivament a crear res transcendent, que s’ha rendit a l’evidència de les seves greus limitacions creatives, i que es conforma a limitar-se a portar una mena de diari a manera de teràpia preventiva per a no perdre la xaveta. 

En conseqüència, es planteja de canviar de narrador, de prescindir del cronista perquè tal vegada no ha connectat amb el públic i no ha sabut transmetre-li el seu sentir, i passar a fer servir la veu subjectiva, la primera persona, amb la qual serà òbviament evident que allò que recull el blog és un registre dels seus pensaments, els seus somnis —en totes les accepcions que comprèn el terme— o les seves reflexions, i una crònica de fets viscuts, en fi, una mena de memòria escrita, recollida dia a dia a mesura que sent la necessitat de conservar el seu record a partir de la rellevància que atribueix a les coses.

Però —pensa— probablement seria injust atribuir al narrador tota la responsabilitat de la desavinença amb els lectors car també hi cap la possibilitat que a aquests se’ls hagi escapat —o que hagin oblidat amb el pas dels dies— el propòsit manifestat en la primera entrada de l’any, en la que el biògraf oficial del senyor Poblet recull clarament el seu desig d’escriure perquè li agrada, sobretot, però també per a mantenir-se entenimentat. O, si més no, per a retardar tant com pugui el moment de perdre el senderi, si és que l’hagués de perdre, com sovint passa amb el pas dels  anys.

No, després de meditar-ho molt, el senyor Poblet ha decidit que no prescindirà de la veu de la tercera persona en les seves memòries més recents. El narrador pot distanciar-se de la realitat, observar-la amb perspectiva, objectivar-la i, sense apartar-se’n, té el privilegi de poder guarnir els fets amb la imaginació i atorgar-los la màgia i la fantasia que els faran més literaris, més passadors, no tan eixuts, més melosos.

Sí, el senyor Poblet ja està convençut i pensa que, en el cas d’un diari com aquest, el narrador pot dir coses que el protagonista no diria sense córrer el risc de no resultar creïble i no en prescindirà.

El record

14 de febrer de 2023

El senyor Poblet ha escrit en el seu diari:

“Sempre anem amb els nostres cotxes, quan anem d’excursió. Ara ja no és com en el temps d’aquell dietarista que protagonitzava una història que vaig llegir. Ell hi anava sempre amb transport públic; no tenia vehicle propi com no el tenia la majoria de la gent, aleshores. Suposo que aquesta és la raó per la qual algunes zones i pobles i ciutats del nostre país tenen una tradició excursionista tan gran, perquè fins a elles hi arribava el tren o algun autobús de línia. Però ara és diferent, ara, tot i que ja ens agradaria poder utilitzar mitjans menys contaminants, els nostres vehicles ens permeten arribar on no arriba el transport públic i començar a caminar en llocs diferents dels tradicionals, més perduts, més recòndits, i ens estalviem la rigidesa d’haver de dependre d’horaris sobre els quals no tenim cap control. En fi, que és molt còmode i nosaltres ens consolem pensant que repartim entre quatre o cinc la petjada contaminant que provoquem.

Avui érem cinc i el Pere ens ha portat a Esparreguera, lloc que m’és de grat record perquè allà em vaig trobar amb la Cassandra per primera vegada. Treballàrem junts una breu temporada i hi hagué bona entesa. Després els nostres camins van emprendre rumbs diferents i no vam saber res més l’un de l’altre fins molts anys després. Hem deixat el cotxe en l’extrem més a ponent del barri de La Plana on hi havia viscut en Miquel, un altre company de l’època, a casa dels seus pares, que aleshores encara era solter.

Quan sortíem d’Aqualata una boira baixa i espessa s’arrapava als camps de l’entorn, però, un cop passat el Bruc, el sol, que s’enlairava a l’horitzó, ja les havia esvaït. No ha estat un dia clar, però. Em refereixo a la visibilitat, que al lluny no era bona. No s’entrellucava el mar i les muntanyes d’entremig s’endevinaven més que es veien a través d’una mena de vel translúcid. També el fred que feia quan hem començat a caminar ha desaparegut quan el sol ha pres alçada i bona part de la roba que dúiem a sobre ha acabat a les motxilles.

He vist a la Viquipèdia que la torre del telègraf de Collbató —avui hi hem estat— formava part de la línia militar Barcelona-Lleida que es va posar en funcionament durant els anys quaranta del segle XIX. Ha sigut una volta agradable, d’aquelles suaus que transcorren per pistes —sobretot— i corriols de bon caminar que em serveixen per a mantenir el ritme regular de caminades i el bon to muscular de les cames. Sense complicacions i amb l’avantatge addicional que el camí transcorre paral·lel a Montserrat i permet tenir-la sempre a la vista en tota la seva llargària.

Al final, hem fet 12 quilòmetres llargs i una mica més de 300 m de desnivell. Amb tot i això, Esparreguera no és lluny i a l’hora de dinar érem a casa.”

La venda

15 de febrer de 2023

“Per molts anys, amor!”, li ha dit la Cassandra, i tot seguit li ha fet un petó. El senyor Poblet en fa seixanta-nou. Era molt d’hora, avui han matinat perquè havien d’anar La Ràpita. Inopinadament, el cap de setmana tot es va accelerar i a les 10 tenien la firma de la venda del pis de la mare. 

A Aqualata era fosc quan han sortit. Si circular per la C-15 de dia ja és una aventura per la deficient senyalització de les obres que s’hi estan fent, fer-ho de nit és molt més confús i perillós. Avançaven, per tant, lentament, pendents de cons, intermitències, flaixos i altres senyals provisionals per assegurar-se de circular per on els corresponia. La sort era que a poc a poc clarejava. I també que els conductors dels pocs vehicles que circulaven a aquella hora ho feien tan temorosos o prudents com ells mateixos.

Arribant a Vilafranca ja hi havia força claror i el sol, encara amagat sota l’horitzó, ja pintava de colors els núvols esqueixats que semblava que algú havia penjat durant la nit per a decorar el cel, i han pogut presenciar una altra albada memorable. Després, la conducció ja no ha presentat problemes. 

El senyor Poblet no hi entén i no sap per quina raó no han vist l’Ebre en creuar-lo. Una densíssima franja de boira el cobria de banda a banda, com si l’aigua bullís i se n’escapés el vapor. A La Ràpita han arribat amb prou temps d’antelació i han esmorzat. Asseguts a la cafeteria, el senyor Poblet ha pogut agrair les felicitacions de familiars i amics que en aquella hora ja s’acumulaven al telèfon mòbil. I és que La Ràpita és lluny d’Aqualata i dues hores en mode conducció donen per a molts missatges.

La firma ha anat bé, ràpida i sense entrebancs, com haurien de ser tots els actes jurídics, i a això ha contribuït, sense dubte, tant la professionalitat sense enravenaments de la notària i els seus empleats com la bona disposició de les parts, que han sigut capaces establir entre elles una bona sintonia. 

El senyor Poblet i la Cassandra saben per experiència que no sempre és així i per això estan contents, perquè tenen la sensació d’haver venut el pis a unes bones persones, protagonistes, a més a més, d’una història similar a la seva, ja que es tracta d’una parella que s’han trobat sent grans —més que ells, inclús— per a ser feliços i viure en pau els anys que els restin de vida. O això els ha semblat a ells i així ho voldrien creure.

De tornada, l’Ebre havia reaparegut i han pogut acomiadar-se, “Adeu, Ebre!”, perquè tenen l’esperança que el riu sempre hi serà.

El castell

17 de febrer de 2023

És evident que la intel·ligència artificial funciona de manera molt diferent que el nostre cervell. Ves a saber, sinó, per quins set sous Google Maps indicava ahir al Ramon que deixés l’Eix Transversal a l’altura del Coll de Revell i Viladrau per anar a Arbúcies, quan el sentit comú dels humans indicava que la sortida de la mateixa Arbúcies i Sant Hilari de Sacalm és més directa, té menys corbes i, per tant, és més pràctica.

Sigui com sigui, el fet consumat és que, quan els quatre ocupants del Subaru ens vam adonar de l’absurd de la indicació, ja érem fora de la C-25. Era tard per a rectificar i, inevitablement, havíem arrossegat el cotxe que completava l’expedició, amb el Jordi al volant i altres dos ocupants. Però si no fos pels inconvenients que tants revolts representen per a les persones amb predisposició a marejar-se, com és el cas del Nico, que ahir no venia, jo diria que va valdre la pena demorar-se un quart d’hora a arribar a l’inici del camí, perquè el sinuós traçat de la GI-543 fins al nostre destí em va semblar una delícia, envoltat de boscs i amb Les Agudes empolsimades de neu sempre presents. És clar que jo ahir no conduïa i, des del lloc del copilot, tenia el privilegi de delectar-me en la contemplació del paisatge.

Anàvem al castell de Montsoriu, que passa per ser el gran castell gòtic de Catalunya, en restauració des de 1995, i hi vam pujar des del punt de la carretera d’Arbúcies a Hostalric on hi havia hagut un punt d’assistència de la Creu Roja, segons que diu l’autor del track que havíem de seguir. El camí és una pista ben senyalitzada que puja i puja suaument emboscada entre alzines, arboços i suros. Només al final hi ha trams de corriol, igualment de bon caminar, des dels quals sentíem l’alegre xerinola dels infants d’una escola que pujaven per una altra banda. Com que nosaltres, vam coronar el turó de la torre de les Bruixes i ens vam fer fotografies abans de passar al de Montsoriu, on hi ha el castell, ens van atrapar i, com qui diu, vam accedir plegats al recinte. Per 4 euros cada un, el vam poder visitar. Al nostre aire, però també es poden concertar visites guiades, més extenses del que ens permetia la línia de temps del nostre matí. Em va agradar com tenen les zones reconstruïdes i, per descomptat, he de dir que les vistes que hi ha des de la torre de l’homenatge sobre la Selva i el Montseny són insuperables. Fins al castell, no s’hi arriba en cotxe, cosa que també li aporta encant, ja que, des de l’aparcament habilitat a peu de carretera, s’ha de cobrir a peu un trajecte de 2,8 km per una pista forestal.

Vam cloure la jornada consumint un menú de 12,80 euros al Restaurant Les Agudes, d’Arbúcies, on vam arribar abans del previst i vam haver d’esperar. Un àpat correcte, sense coets ni escarafalls. Com que hi ha hagut dos aniversaris aquesta setmana, el Càndid i jo vam convidar als companys que van venir ahir a les cerveses prèvies al dinar i als cafès de després.

Vam tenir una tornada sense incidents ni ensarronades dels navegadors i abans de les cinc érem a casa.

La llibreria

20 de febrer de 2023

Ahir vaig veure una pel·lícula estranya. No la vaig entendre gaire, però em va resultar agradable. Es desenvolupa gairebé tota en l’interior i en l’entorn més immediat d’una petita llibreria del centre més autèntic de París, en un d’aquells carrers empedrats amb llambordes que brillen a la llum dels fanals i quan plou. El protagonista és el llibreter, Vincenzo, que viu una vida metòdica i tranquil·la dedicada a la seva passió pels llibres i a la cura de la seva filla, Albertine, paraplègica arran d’un accident.

L’escenari en què transcorre l’acció és tan exigu que sembla que estiguis veient una obra de teatre més que una pel·lícula. El film comença i acaba amb un teló que s’obre i es tanca, i per tant la meva apreciació no és ni meritòria ni gratuïta. Els moviments de la càmera també ajuden a crear aquesta sensació. Curiosament, o no, enfront de la llibreria hi ha un teatre on assaja i treballa la segona gran protagonista, Yolande, una jove i esbojarrada actriu que sacseja la vida d’en Vincenzo amb les visites que fa al seu santuari. Hi ha més personatges. L’Albertine i l’assistenta i el metge que la cuiden són més secundaris, però importants.

No he trobat que fos una pel·lícula per a recomanar, no em sembla que sigui una gran pel·lícula, però els llibres, les llibreries i les biblioteques sempre han exercit fascinació sobre mi i tinc tendència a escollir aquesta mena d’històries. Que m’agradin més o menys són figues d’un altre paner, però aquesta, malgrat no haver-me enlluernat, té alguns moments que m’han arribat endins. És intimista i m’ha semblat melancòlica i m’ha fet pensar que les nostres vides depenen, sobretot, de nosaltres, de les decisions que prenguem davant les disjuntives que se’ns presenten, cosa que jo ja pensava abans de veure-la. Però mai està de més que ens ho recordin.

Yolande confessa a Vincenzo que no llegeix gairebé mai i ell li recomana llibres breus que pugui llegir en poc temps, com ella li demana. Esmenta “L’escuma dels dies”, de Boris Vian i “Els trenta-tres noms de Déu”, de Marguerite Yourcenar. Jo no els he llegit i no puc opinar sobre la seva profunditat o la seva complexitat. Tampoc no puc dir si són la lectura més escaient per a una persona que llegeix poc, però en Vincenzo els els mostra i, efectivament, tenen el llom prim, cosa que satisfà a na Yolande. He pogut retenir els títols i els he anotat per si de cas mai em decideixo a demanar-los a la biblioteca.

A poc a poc, a còpia de visites a la llibreria, a la cerca de la companyia i la protecció d’en Vincenzo, la relació que ell s’havia pres com de conseller o assessor, es converteix en una cosa diferent. Yolande, amb la seva frescor i la seva innocència, encén un sentiment que es fa gran en els seus cors i que provoca que ell canviï algunes coses en la manera de veure la vida. I, com a conseqüència, Albertine també reacciona i, des de la seva severa limitació, deixa de lamentar-se i encoratjada, abandona la presó d’amargura i de silenci en què s’havia reclòs.

Però hi ha una altra brevíssima història que ha captat la meva atenció. El metge de l’Albertine deixa a les mans d’en Vincenzo un quadern manuscrit on la seva mare, que ja ha perdut la xaveta de tan gran com és, ha fet tot un seguit d’anotacions sobre coses quotidianes. Receptes, fets destacats de la família i coses així, i li demana que li enquaderni per a conservar-lo com cal. Vincenzo restaura amb molta cura les pàgines que troba malmeses abans de tornar-li ben relligada una part de la vida de la mare. Escrita amb paciència i constància, allò és realment un diari, un inventari de les coses que ella ha volgut que la transcendissin. 

Serà transcendència el que busco escrivint aquí?

Interpretada per Sergio Castellitto, que també la dirigeix, i Bérénice Bejo, la pel·lícula es titula “Una librería en París” i està basada en una obra del també director Ettore Scola.

El poeta

24 de febrer de 2023

La referència prometia bones vistes des del Puig d’Olena, però el canvi de temps anunciat s’iniciava amb boires mandroses que no es van llevar en tot el matí i ens van privar de gaudir-ne. A l’excursió d’ahir li van mancar les panoràmiques. L’obstinada sequera que patim també va deslluir l’aspecte de les balmes per les quals passa el camí. L’aigua afegeix bellesa a la majestuositat, però ahir tampoc no hi era. Ni una gota, com en tants altres indrets de la nostra geografia. Una llàstima.

La primera Gambada que organitzo seguia una ruta gens complicada pel terme de Sant Quirze Safaja, un poblet situat al sud del Moianès. M’he documentat una mica i he sabut que allà hi ha enterrat el cos del poeta lleidatà Màrius Torres, mort a trenta-dos anys a causa de la tuberculosi. Aquest és, probablement, el fet més rellevant de la història del poble, si més no de la més recent. La malaltia fou la raó que dugué al poeta a aquelles terres. En Màrius era metge de professió. L’any 1935, quan en comptava 25 d’edat, va contreure la malaltia i el mes de desembre s’internà en el sanatori privat de Puigdolena, considerat el millor del país en aquell moment. Durant la seva llarga estada, Màrius Torres va madurar com a poeta i hi va escriure gran part dels seus millors poemes. Però no va superar la greu afecció i va morir el desembre de 1942, set anys després del seu ingrés. A Sant Quirze és ben visible la seva petjada en diversos racons del poble a través de plaques amb fragments dels seus poemes.

També hi ha senyalitzada una ruta per les muntanyes de l’entorn batejada amb el seu nom. Ressegueix els llocs que sovintejava i el cementiri del poble, enganxat a l’església. Si el dia ho permet, no pas ahir, sembla que el camí ofereix bones vistes sobre la plana del Vallès, Sant Llorenç i els cingles de Bertí i de Gallifa. No era la ruta que nosaltres portàvem, bo i que coincideixen en alguns trams.

El sanatori de Puigdolena fou projectat pel doctor Ribas, metge tisiòleg de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, i construït el 1933 al peu del puig que li dona el nom. Segons els criteris vigents en aquella època, a 800 m sobre el nivell del mar i pròxim a la capital —50 km—, el lloc reunia les característiques òptimes pel tractament de malalties cròniques i el seu guariment. L’estreptomicina fou el primer antibiòtic efectiu contra la tuberculosi. La seva aparició a principis dels anys cinquanta va aconseguir que la malaltia deixés de ser mortal i, com a conseqüència, l’establiment va tancar les portes com a sanatori el febrer de 1954, just el mes que jo naixia.

Jo no sabia aquestes coses d’un lloc al qual no havia tornat des que anava amb pantalons curts. Dos estius hi vaig fer estada a Sant Quirze quan era un xaval. Quinze dies en aquells campaments a què ens portaven els professors de l’institut que ens donaven la formación del espíritu nacional. Si excloc uns mesos que vaig estar al poble dels meus avis paterns, a casa seva, quan jo era molt més petit, no havia estat mai fora de casa. Menys encara lluny de la família, però penso que a Sant Quirze vaig ser feliç aquelles setmanes, encara que reticent amb el pensament que intentaven transmetre’ns a través de xerrades, cançons, disciplina i focs de camp. D’aquelles estades enyoro la convivència amb els companys i la riera. La riera que passava a tocar de les tendes de campanya. En aquell temps, l’aigua corria viva i alegre i marxava riu avall cap a Sant Miquel del Fai. Allà ens banyàvem i fèiem la bugada i rentàvem els plats.

Les Gambades són la derivació de les sortides que feien els caps de setmana els amics de la colla des que eren joves fins abans de jubilar-se. És un grup més nombrós que l’habitual de dimarts i dijous. Com corresponia a l’edat i forma física del moment, les Gambades eren sortides d’una certa exigència, cosa que, amb el pas del temps ha anat deixant de banda als caminadors més grans o més perjudicats. La d’ahir, però, en haver-me estat assignada l’organització, la vaig pensar com una més de les excursions a què estem habituats, de dificultat mitjana-baixa i amb llocs d’interès a descobrir en els quals entretenir-se a admirar-los i fer fotos. A més, tenia una variant curta assequible als més grans de tots nosaltres, de manera que la participació ha sigut de catorze sobre setze, tot un èxit del qual estic francament complagut.

A la Fonda Safaja penso que ens van servir un bon menú de 14,75 €. No incloïa ni beguda ni cafè, però l’hostaler es va comportar com correspon amb una colla com la nostra i ens va cobrar la beguda com si només haguéssim pres una única copa de vi cada un. Als cafès ens va convidar el Mestre Calderer de Montmaneu, exultant, amb raó, per les seves aparicions a TV3 dels darrers dies i, sobretot, per haver pogut assistir a la Gambada, reprenent així una certa normalitat després de tants mesos d’absència forçada.

Ahir jo conduïa uns dels quatre vehicles de l’expedició. Havent deixat els meus passatgers a la porta dels respectius domicilis, vaig arribar a casa passats dos quarts de sis de la tarda.

Dotze quilòmetres. Quatre-cents metres de desnivell, al final.

La clauera

2 de març de 2023

Avui en Càndid estava content. Per fi hem trobat a la muntanya una ermita a l’interior de la qual es pot accedir lliurement. Es tracta de la Providència, una senzilla capella sense valor arquitectònic, d’una nau de parets decorades amb motius religiosos de colors molt vius, construïda pels pares claretians dalt d’un turó proper al Mas Claret.

Aquest mas era una gran explotació agropecuària coneguda amb el nom de Mas d’en Toni abans que la compressin els claretians de Cervera el 1920 com a lloc de descans i retir pels seus membres més grans o malalts. Fou transformada i ampliada amb noves construccions i rebatejada en honor del fundador de l’orde.

En el bosquet adjacent al mas on l’any 1936 els milicians van afusellar vint religiosos que s’hi havien refugiat fugint de Cervera, els claretians van crear un auster espai en memòria seva, per a la meditació i la reconciliació, amb una creu i una placa que recorda els seus noms i el del mosso del mas, que també hi va morir.

Abans d’això, però, havíem estat al castell de Timor, aturonat. Es troba documentat ja en el S. XII. En el s. XVII fou reconvertit en casal agrícola i les seves restes són les que han arribat fins avui, molt malmeses per no dir que es troba en estat ruïnós. Això no obstant, la silueta del que queda dempeus compon una bella estampa sobre el turó amb l’inhòspit fons de les aspres terres segarrenques. Sembla que al voltant del castell també hi havia un petit poble, però no se’n conserva res, tret d’un tros de pany de paret de l’església de Sant Jaume de Timor.

Al castell hi hem arribat des de Briançó, localitat de sis habitants. De tornada, a l’entrada del poble hem coincidit amb una veïna amb la qual ens hem saludat. La volta al poble es fa ràpida, com es pot imaginar fàcilment, i abans no havíem arribat a la placeta on s’aboquen les quatre cases del poble, la bona dona ja ens esperava a la porta de l’església de Sant Salvador. Havia anat a casa seva a buscar la clau per a obrir-nos-la. En Càndid al·lucinava de tenir la sort de cara, avui. La plaça porta el nom de l’indià oriünd de Briançó que va finançar-ne la reconstrucció. A Amèrica havia fet fortuna amb el negoci de la canya de sucre.

La senyora, de qui no hem sabut el nom, és una enamorada de l’art romànic, com el seu marit, i ens ha informat que sempre que poden surten a visitar pobles, com nosaltres avui, però a l’inrevés. Diu que l’església quina clau custodia no té valor arquitectònic, però que a Pallerols, localitat no llunyana on ella és nascuda, sí que hi ha una magnífica mostra d’arquitectura romànica, l’església de Sant Jaume, pel camí, que passa per allà. 

I jo he pres nota mental per a futures sortides.

Día rúfol de fred gelador. Deu quilòmetres i 280 metres de desnivell. 

A l’hora de dinar ja érem a casa.

Les dones

8 de març de 2023

Jo no crec que hi hagi d’haver un dia concret específicament destinat a res ni a ningú. Malgrat que reconec que és una manera de fer evidents i visibles algunes problemàtiques a les ments més obstinades, també crec que sembla com si tots ens haguéssim acomodat i ja en tinguéssim prou amb aquestes commemoracions quan ja seria hora que els qui governen fessin un pas més i adoptessin mesures més dissuasives, més efectives, perquè els problemes no es resolen només amb discursos i  paraules boniques, sinó actuant.

Avui és el Dia Internacional de les Dones i, no obstant tot i el que he manifestat en aquest preàmbul, avui i sempre els presentaré els meus respectes i els oferiré la meva solidaritat, per les violències que han patit i per les que encara pateixen, entre les quals no ho són menys els greuges de que són víctimes en tots els àmbits de la vida.

El Collbaix

9 de març de 2023

Avui hem anat a Collbaix. Collbaix és un cim que pels manresans i els seus veïns és com la Tossa de Montbui o el Puig Aguilera per a nosaltres els aqualatins, un mirador amb vistes sobre la ciutat i més enllà, un lloc al qual enfilar-se qualsevol dia que no es tingui res millor a fer si t’agrada caminar.

Jo hi havia estat una vegada i la veritat és que l’ascensió que vàrem fer aquell dia no em va agradar gens, al punt d’haver assegurat que no hi tornaria mai més. Però, com diu la dita, no diguis: “D’aquesta aigua no en beuré”, per tèrbola que sigui. Les circumstàncies que han fet que últims dies el grup hagi tingut les forces delmades em van abocar a buscar una sortida de transició, suau, pensant en una reincorporació progressiva dels absents de les últimes jornades, pròxima a casa per a poder tornar-ne a dinar, i vaig trobar que aquesta ruta que hem fet avui reunia els requisits.

I a fe de déu que l’excursió ha esborrat el mal gust de boca que tenia d’aquests verals des d’aleshores. El recorregut m’ha agradat molt, però, contràriament al que pretenia, sobre el terreny m’ha semblat més dura que sobre el paper. A més, últimament tinc observat el curiós fenomen que les rutes que fem sempre acaben donant un desnivell acumulat superior al del track de Wikiloc que seguim, i no sempre és per poca cosa. Avui, a priori, havíem de fer encara no tres-cents metres i al final ens n’han sortit quatre-cents, més de cent de diferència.

Això em té intrigat, com el fet que cada vegada completem les caminades a un ritme més baix. Abans sempre estàvem a la ratlla dels quatre quilòmetres per hora. Avui, amb la tibada final que he fet mentre comandava la fila índia per l’últim corriol, gairebé els hem igualat, però fins aleshores dúiem un ritme francament baix, que ja m’està bé, perquè mai hem pretès batre rècords i estem jubilats i tenim tot el temps del món, però penso que la raó és que, encara que ens mantenim actius i més o menys en forma, ens fem grans i alentim el nostre pas per la vida.

L’edat no justifica les discrepàncies de mesura en els desnivells de les rutes. Com més grans som, més dretes ens semblen les pujades, cosa normal. Però aquesta és una simple qüestió de perspectiva. I ja sé que sembla una bajanada, però de vegades penso que una part de l’explicació rauria en el fet que la terra es mou i el relleu canvia. L’altra vindria de la mà de la tecnologia, canviant i cada cop més perfeccionada, que potser ara fa mesuraments més ajustats, més precisos, i ja sabem que la ciència avança a un ritme infernal i que el programari de mòbils i ordinadors no para d’actualitzar-se.

I, malgrat tot, a l’hora de dinar ja érem a casa, com estava previst.

El confinament

14 de març de 2023

El Parlament de Catalunya ha aprovat molt recentment la proposta que tant Biosca com Torà passin a formar part de la comarca del Solsonès. Ara, però, Torà encara pertany a la Segarra i avui hi he anat d’excursió amb el Càndid, l’Isidre i el Jordi, només. 

Un dels companys enyora la bicicleta i avui ha anat a rodar amb ella. Però també n’hi ha que, més o menys, fan de pagès i la feina se’ls acumula. Tampoc no falten els qui de vegades no poden venir perquè tenen cura de la seva gent gran. Últimament, tots estem molt enfeinats i tenim moltes baixes en les excursions, sobretot les de dimarts. Avui, per unes o altres raons, n’hi ha hagut cinc. La bona notícia és que sembla que els genolls dels lesionats es recuperen satisfactòriament.

M’ha agradat molt, la ruta que hem fet avui. Són pràcticament tres-cents metres de desnivell que es fan gairebé tots en els primers tres quilòmetres dels deu de recorregut total i estic content perquè els he superat força bé i tinc la impressió que, de mica en mica, recupero l’estat de forma física que buscava amb les dues sortides setmanals. Tornen les bones sensacions i avui he gaudit molt de la caminada. 

A la part més alta del trajecte, coronant la serra, es troba la capella de Sant Donat, a quina porta hem trucat com diuen que mana la tradició. Hem esmorzat arrecerats del vent que bufava darrere d’una de les parets de la barraca de pedra seca mig ensorrada que hi ha a prop. El sol ja era alt i ens tocava, però la venteguera ens refredava i hem fet via després del cafè i les gotes que avui ha subministrat el Jordi.

Un camí carreter llisca suaument vorejant el vessant sud de la serra de Sant Donat, cosa que permet  de contemplar tota l’estona la vall de Cellers. Avui, gràcies al vent que ha netejat l’atmosfera, la vista era nítida i magnífica i la vall era sobretot verda i estava esquitxada aquí i allà d’ametllers en flor vorejant els conreus. Després, el track gira a l’esquerra formant un angle recte i es dirigeix a Figuerola, una imponent casa-castell erigida sobre el rocam, amb evidències de ser rehabilitada, abocada a la profunda vall del barranc del seu nom, i a l’adjacent església romànica de Sant Pere, ara sense campanar, de portes obertes, per a satisfacció d’en Càndid i de tots els altres.

A partir d’aquí, el camí davalla fortament fins a arribar a la carretera d’Ardèvol, on s’alça encimbellada en un tossal l’església, també romànica, de Sant Miquel de Fontanet, amb porxo a l’entrada i campanar d’espadanya. Després de veure-la per fora i fer-li fotos, hem baixat a la carretera i l’hem seguida uns centenars de metres en direcció a Torà, fins a la cruïlla que fa amb la que porta a Vallferosa, i allà hem travessat el Llanera pel pont, a la recerca del bonic corriol que, paral·lelament a carretera i riu, ens ha menat de nou a la vila de la qual havíem sortit.

He arribat a casa abans de l’hora de dinar i dinant, el telenotícies m’ha recordat que avui fa tres anys del confinament pel coronavirus. El dia abans, el 13 de març, tot un autocar ple de veterans de la UEC tornava a Aqualata, de la Segarra, precisament. Abans de baixar ja sabíem que la Conca d’Òdena seria la primera a ser confinada. En aquell moment era només un rumor, però aquella mateixa nit es confirmaria. Començava així un malson difícil d’oblidar i, no obstant això, sortosament, la malaltia no va afectar greument a cap de nosaltres i avui podem contar que ni la pandèmia va poder aturar el nostre desig de gaudir l’aire lliure. 

Dijous toca anar a Barcelona, a pujar i baixar set dels seus turons. El Ramon ha preparat la sortida  amb molta il·lusió, amb l’ajuda del Jordi. Serà una excursió íntegrament urbana i, sens dubte, diferent.

El Camí de les Vinyes

21 de març de 2023

Aquest matí he marxat a caminar tot sol. Tots els meus amics estaven ocupats i no hem pogut fer la sortida dels dimarts, que cada cop és menys habitual, com ja explicava en l’última anotació d’aquest diari. Sortint des de casa i no disposant de vehicle com no disposava avui, no tinc gaires possibilitats de triar les rutes. Ara, menys encara, perquè ni tan sols puc plantejar-me d’anar cap a migdia. A causa de les obres de l’enllaç d’Aqualata amb la ronda sud, els camins estan provisionalment tallats o em queden tan allunyats que hauria de fer una ruta massa llarga. I tampoc es tracta d’això, ja que l’únic que pretenc és estar en forma mantenint una regularitat en les sortides, a raó de dues per setmana.

Així que avui he recorregut a un clàssic com ara és el Camí de les Vinyes, que porta a Òdena des del seu barri de Sant Pere a través de les vinyes que els separen i que sempre hi han sigut. És un camí agradable. Avui dia, més que un camí és una pista apta pel trànsit de vehicles a motor, però el cert és que no n’hi passen gaires. Jo només he vist, si de cas algun cop, els de la gent de les vinyes i els altres cultius. Passa a tocar del camp d’aviació i el seu refugi antiaeri, que són de la Guerra Civil. El camp encara està en ús, per a avionetes que sovint veiem per sobre dels nostres caps quan s’envolen, abans d’allunyar-se’n, i quan aterren en tornar a Aqualata. Però sobretot és el centre d’operacions d’empreses que fan globus aerostàtics i ofereixen els serveis relacionats. Avui, quan jo passava, n’estaven inflant un, per a provar-lo, suposo, perquè no he vist pas que s’enlairés, després.

El camí fa una llargària aproximada de 4 km i està molt ben senyalitzat, encara que no té pèrdua possible, i en els llocs d’interès hi ha panells explicatius de la seva història. Fer-lo d’anada i tornada representaria fer 8 km, doncs. Des de casa fins a l’inici del camí hi ha 2 km ben bons. En conseqüència, avui he caminat 12 km i, tret de la llargària, al límit d’allò que suporten els peus abans de fer-me mal, el camí no ofereix cap dificultat i és assequible per a tothom. Per cert, molt bé per l’Ajuntament d’Òdena, que el manté i ha substituït els panells deteriorats per uns de nous. Avui, però, no l’he seguit fil per randa sinó que des de l’inici teòric del camí he anat a buscar el sender que, passant per davant de Ca l’Oranies, va a parar al límit sud-oest de l’aeròdrom i, resseguin-lo cap a ponent, enllaça amb el camí pròpiament dit.

De bon matí feia fresca. Hi havia boira baixa i he fet un munt de fotografies. M’agrada la llum dels dies tèrbols com avui. La boirina m’ha acompanyat fins a la zona de pícnic que hi ha al final del camí, a l’entrada d’Òdena. Allà he esmorzat tranquil·lament, sol. Pel camí tampoc no he trobat més que dues o tres persones, a banda del parell de ciclistes que m’han atrapat i depassat sense dir ni bon dia.

Per tornar a casa he seguit el traçat que un dia va dibuixar el Ramon, per a variar i per a fer una ruta circular, no d’anar i tornar. Gairebé no s’entra a Òdena. Des de la zona de pícnic, es voreja la ciutat per anar a trobar l’ermita de Sant Miquel i agafar allà un camí carreter que va cap al sud. Trencant a la dreta en la primera cruïlla, la pista passa davant de Can Maringallo abans de Can Rabell. Després travessa l’A2 per sobre i es planta en una plana des de la qual es veu Aqualata ja molt a prop. Falta encara salvar la riera, abans d’entrar a la ciutat pel seu polígon industrial.

A dos quarts d’onze era a casa, però és que he matinat. A les sis era despert, com em passa sovint. Un rau-rau a la panxa que s’està institucionalitzant. Els últims temps el tinc gairebé cada dia i el neguit que em provoca em desperta i ja no puc dormir tranquil i m’acabo llevant per anar al bany. De tota manera, sempre he sigut de matinar, jo. I no m’importa perquè penso que aprofito més el dia. I, si no fos perquè acabaria resultant avorrit fer sempre les mateixes rutes, el pla d’avui no em desagrada gens i penso que, tal com van les coses, tal vegada hauré de normalitzar el fet de sortir sol. La Cassandra acabarà aviat amb les reunions que ara té cada dimarts i aleshores jo podré disposar del cotxe i tindré més opcions de rutes properes entre les quals triar.

La sortida de Barcelona i els seus turons va anar bé. Va tenir l’al·licient de conèixer racons de la meva ciutat nadiua que m’eren absolutament desconeguts. Massa asfalt pel meu gust, però. Però les vistes des del Carmel són molt espectaculars. La Rovira estava a vessar de gent. A Aitona també hi havia molta gent, dissabte. Per això ens vam retirar una mica i vam voltar pels entorns del pantà d’Utxesa. La Cassandra va xalar amb tants fruiters tenyint de color el que abasta la vista. Diumenge hi havia caminada solidària a Aqualata i hi vam anar. Es tractava de recórrer l’Anella Verda, 13 km. Hi vam coincidir amb en Nico i la Pepita i també una estona amb l’Isidre i la Dolors. L’arribada de la Paula i el Marc ens va animar la tarda. Vam fer una partida de un interessant joc de sobretaula abans de sopar. I després el Barça va guanyar per 2 a 1 al Real Madrid. Es pot demanar res més?

Les Baumes de Caxurma

23 de març de 2023

Les Baumes de Caxurma són un complex sistema de galeries laberíntiques i esquerdes estretes que transcorren entre blocs de grans dimensions. Es tracta de blocs de margues gris-blavoses. Segons la cartografia de l’Institut Geològic de Catalunya, són materials eocènics del Lutecià. Les entrades a les baumes, d’una llargada aproximada de 400 m, són amagades per la densa vegetació.

He copiat això de la Viquipèdia perquè jo no hauria sabut com explicar-ho. Jo no sé ni un borrall de geologia, així que m’he permès la llicència de recórrer a altres fonts per a descriure el lloc que he visitat avui en companyia dels meus col·legues. Endemés, anoto aquí que, als efectes que interessen al meu diari, considero suficient aquesta descripció, ja que sintetitza prou bé el que diuen altres referències que he consultat a Internet.

El lloc on es troben amagades les baumes és molt bonic, certament, però la manca d’aigua dels últims temps marceix la densa vegetació que el caracteritza. Llàstima, perquè amb un ambient més humit i amb verds més vius, l’indret ha de resultar més màgic.

La ruta d’avui passava també pel santuari de la mare de déu de la Devesa, que és un petit edifici d’origen romànic la primera notícia documentada del qual data de 1261. Té una sola nau i planta rectangular amb absis semicircular. Com ens passa gairebé sempre, l’edifici és tancat i només hem pogut visitar l’exterior, però està ben conservat i fa de bon veure.

Encara que hem començat a caminar al nucli de Castellfollit de la Roca, davallant fins al Fluvià per a apreciar la majestuositat de les columnes basàltiques que li fan de fonaments, tant les baumes com el santuari són dins del terme de Montagut i Oix, localitat que jo no sabia que existís, sincerament.

Hem dinat a la Fonda Ca la Paula, al mateix Castellfollit. Bé, un menú de 17 € que ens han servit amb tovallons de paper, cosa que no m’ha agradat perquè penso que no es correspon amb el preu que cobren. Jo, unes bones patates d’Olot i un gustós pedacet de vedella. De postres, mel i mató. Sorprenentment, entre la gran varietat de plats del menú que hom podia triar, no hi havia la paella, tot i que avui és dijous. La taula era llarga, de les que parteixen els grups i fragmenten les converses. Amb cerveses i cafès, hem sortit a 20 € per barba. Avui érem dotze gamberos —no tots amb barba—, deu dels quals hem caminat 11 km fent un desnivell de 475 m. Els altres dos han anat al seu aire, que són el més grans de tots i poden fer el que vulguin.

Després del xou de reomplir a Aqualata els dipòsits dels vehicles utilitzats per a compensar els respectius xofers, he arribat a casa prop de la mitja tarda. Tot era com havia de ser. La Cassandra era a la feina. La Paula a Sabadell passant consulta. I la iaia sola a casa, com en Macaulay Culkin, tan tranquil·la. Asseguda a la seva butaca de la sala d’estar, mirava indiferent Crueltat intolerable, la comèdia que interpreten en Georges Clooney i la Catherine Zeta-Jones.

— Hola! —m’ha dit, quan he entrat— Com ha anat la caminada?

Un llogarret a Callús

25 de març de 2023

Avui hem deixat a la iaia sola i hem marxat a fer una caminada. Fa uns quants caps de setmana que ens obliguem a sortir ni que sigui una estona. Es tracta de recuperar els espais i els temps que la presència permanent a casa de la mare de la Cassandra ens havia pres els últims mesos. És un fenomen natural, espontani, fruit de la desconeixença i de l’angoixa que provocava veure-la tan fràgil i vulnerable. Sortosament, ha recuperat un cert equilibri i s’ha estabilitzat i això ens permet de fer cas de les recomanacions dels assistents socials i de la metgessa de família, perquè raonen que si el cuidador no es cuida i cau malalt, qui tindrà cura de la persona depenent? En fi, que tots a casa, iaia inclosa, estem en aquesta fase d’adaptació.

Avui hem marxat que ella encara dormia. No eren ni les vuit que el cotxe ja enfilava la rampa del garatge per a sortir al carrer rumb a Callús, al Bages, comarca veïna i propera. Quaranta minuts després érem al punt d’inici d’una caminada curta i planera que ens menaria a un llogarret del municipi que s’anomena Viladelleva, on hi ha un conjunt de masos i una església romànica del segle XIII que s’estan restaurant i les restes d’unes tines que jo no sé dir que havien emmagatzemat en el seu moment. Després d’esmorzar asseguts a redós del porxo de l’entrada, la Cassandra s’ho ha passat d’allò més bé buscant i trobant espàrrecs per l’entorn.

El lloc bé val una visita, la veritat. És un indret bonic, ara més, després de la restauració, en un entorn agradable i amb vistes sobre el massís de Montserrat, que avui es veia mig enterbolit, llunyà i en tota la seva llargària. Però el cert és que la ruta de Wikiloc que hem seguit, en discórrer sempre per pistes amples tret del breu corriol previ a l’entrada a Viladelleva, ens ha semblat monòtona i massa exposada als rigors del sol. No obstant això, no descarto buscar sobre el plànol maneres alternatives d’arribar-hi per camins i corriols, per a portar als meus amics un dia.

Abans de l’hora de dinar ja érem a casa i hem trobat la iaia endreçant la roba del seu armari.

Advertisement