La rutina

A casa dels Poblet, la vida discorre amb rutinària normalitat. La Cassandra treballa i ell reparteix el  temps lliure entre les tasques domèstiques i les caminades i la lectura. Tres matins cada setmana, acompanya a la sogra al centre de dia i després la va a buscar. A banda d’això, de vegades també escriu, com ara, per a no perdre la xaveta.

Tot just arriba de retornar a la biblioteca la novel·la a què es referia dies enrere quan parlava de l’inventari que havia començat a fer. El quart llibre que ha llegit aquest any és “El canto del cisne”, d’Edmund Crispin. Gervase Fen és professor universitari a Oxford i aficionat a desentranyar els misteris que se li presenten. Curiosament, aquesta aventura, la segona de la sèrie que protagonitza tan singular personatge, ha enganxat i ha agradat més al senyor Poblet que la primera, aquella titulada “La juguetería errante” que, segons deia The Washington Post en el seu moment, és “segurament una de les històries més divertides que s’han escrit mai”. L’acció transcorre paral·lelament als assajos previs a l’estrena a l’òpera de la ciutat universitària, de la primera producció després de la II Guerra Mundial de “Los maestros cantores de Nuremberg”, de Wagner, i és narrada amb discreta ironia. 

Edmund Crispin és el pseudònim sota el qual escrivia Bruce Montgomery. Nascut el 2 d’octubre de 1921 al Regne Unit, es llicencià en Llengües Modernes al St. John’s College d’Oxford. També era músic i va compondre la partitura d’una quarantena de pel·lícules, a més d’altres obres entre les quals destaca el “Rèquiem d’Oxford”, la seva peça més considerada. 

El 2011, l’editorial Impedimenta va iniciar la publicació de la sèrie protagonitzada per Gervase Fen amb “La juguetería errante”, que data de 1946. Després han seguit “El canto del cisne”, “Trabajos de amor ensangrentados”, “El misterio de la mosca dorada”, “Asesinato en la catedral” i “Enterrado por placer”. El senyor Poblet n’ha pres nota en el seu diari. Vol tenir els títols a mà per a demanar-los a la biblioteca.

Avui, remenant entre els llibres que conserven a casa, ha trobat “Hem posat mans a la crònica”. Aquest exemplar no el tenia controlat. Deu ser que el tenen de quan els fills de la Cassandra anaven a l’institut, una d’aquelles obres de visita obligatòria pels batxillers, suposa. És de Pedrolo, de 1969. Quan ell anava a estudi no l’obligaven a fer lectures tan revolucionàries. Després, quan se suposa que ja tenia criteri per a llegir el que volgués, aquest títol tampoc no havia caigut mai a les seves mans. Ara s’aplicarà a la lectura i aquesta serà la cinquena de la seva llista particular.

Des de l’últim cop que va seure a escriure, han passat coses, al món. Algunes són intranscendents, però fan feliç al senyor Poblet, com que el seu equip favorit de futbol hagi guanyat el primer títol de la temporada emmanillant al seu etern rival i clavant-li tres gols. Altres l’irriten, com el paperot que ha fet el seu president, de masover que obre la porta del xalet al seu senyor perquè rebi el convidat, en la cimera dels dos estats que es van repartir el territori del país i encara el tenen ocupat. I també n’hi ha hagut que l’han entristit i que són irreparables. El pare del Xavi ha traspassat i ell li ha dedicat aquest bonic poema. Descansi en pau!

A plenitud

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.

Miquel Martí i Pol

Advertisement