El cronista

El senyor Poblet dubta i està considerant despatxar al seu cronista perquè li han arribat rumors que alguns seguidors del blog es lamenten que sempre parli d’ell i de les coses que li passen i pensa, com si no haguessin entès que ha renunciat definitivament a crear res transcendent, que s’ha rendit a l’evidència de les seves greus limitacions creatives, i que es conforma a limitar-se a portar una mena de diari a manera de teràpia preventiva per a no perdre la xaveta. 

En conseqüència, es planteja de canviar de narrador, de prescindir del cronista perquè tal vegada no ha connectat amb el públic i no ha sabut transmetre-li el seu sentir, i passar a fer servir la veu subjectiva, la primera persona, amb la qual serà òbviament evident que allò que recull el blog és un registre dels seus pensaments, els seus somnis —en totes les accepcions que comprèn el terme— o les seves reflexions, i una crònica de fets viscuts, en fi, una mena de memòria escrita, recollida dia a dia a mesura que sent la necessitat de conservar el seu record a partir de la rellevància que atribueix a les coses.

Però —pensa— probablement seria injust atribuir al narrador tota la responsabilitat de la desavinença amb els lectors car també hi cap la possibilitat que a aquests se’ls hagi escapat —o que hagin oblidat amb el pas dels dies— el propòsit manifestat en la primera entrada de l’any, en la que el biògraf oficial del senyor Poblet recull clarament el seu desig d’escriure perquè li agrada, sobretot, però també per a mantenir-se entenimentat. O, si més no, per a retardar tant com pugui el moment de perdre el senderi, si és que l’hagués de perdre, com sovint passa amb el pas dels  anys.

No, després de meditar-ho molt, el senyor Poblet ha decidit que no prescindirà de la veu de la tercera persona en les seves memòries més recents. El narrador pot distanciar-se de la realitat, observar-la amb perspectiva, objectivar-la i, sense apartar-se’n, té el privilegi de poder guarnir els fets amb la imaginació i atorgar-los la màgia i la fantasia que els faran més literaris, més passadors, no tan eixuts, més melosos.

Sí, el senyor Poblet ja està convençut i pensa que, en el cas d’un diari com aquest, el narrador pot dir coses que el protagonista no diria sense córrer el risc de no resultar creïble i no en prescindirà.

Advertisement