El senyor Poblet ha escrit en el seu diari:
“Sempre anem amb els nostres cotxes, quan anem d’excursió. Ara ja no és com en el temps d’aquell dietarista que protagonitzava una història que vaig llegir. Ell hi anava sempre amb transport públic; no tenia vehicle propi com no el tenia la majoria de la gent, aleshores. Suposo que aquesta és la raó per la qual algunes zones i pobles i ciutats del nostre país tenen una tradició excursionista tan gran, perquè fins a elles hi arribava el tren o algun autobús de línia. Però ara és diferent, ara, tot i que ja ens agradaria poder utilitzar mitjans menys contaminants, els nostres vehicles ens permeten arribar on no arriba el transport públic i començar a caminar en llocs diferents dels tradicionals, més perduts, més recòndits, i ens estalviem la rigidesa d’haver de dependre d’horaris sobre els quals no tenim cap control. En fi, que és molt còmode i nosaltres ens consolem pensant que repartim entre quatre o cinc la petjada contaminant que provoquem.
Avui érem cinc i el Pere ens ha portat a Esparreguera, lloc que m’és de grat record perquè allà em vaig trobar amb la Cassandra per primera vegada. Treballàrem junts una breu temporada i hi hagué bona entesa. Després els nostres camins van emprendre rumbs diferents i no vam saber res més l’un de l’altre fins molts anys després. Hem deixat el cotxe en l’extrem més a ponent del barri de La Plana on hi havia viscut en Miquel, un altre company de l’època, a casa dels seus pares, que aleshores encara era solter.
Quan sortíem d’Aqualata una boira baixa i espessa s’arrapava als camps de l’entorn, però, un cop passat el Bruc, el sol, que s’enlairava a l’horitzó, ja les havia esvaït. No ha estat un dia clar, però. Em refereixo a la visibilitat, que al lluny no era bona. No s’entrellucava el mar i les muntanyes d’entremig s’endevinaven més que es veien a través d’una mena de vel translúcid. També el fred que feia quan hem començat a caminar ha desaparegut quan el sol ha pres alçada i bona part de la roba que dúiem a sobre ha acabat a les motxilles.
He vist a la Viquipèdia que la torre del telègraf de Collbató —avui hi hem estat— formava part de la línia militar Barcelona-Lleida que es va posar en funcionament durant els anys quaranta del segle XIX. Ha sigut una volta agradable, d’aquelles suaus que transcorren per pistes —sobretot— i corriols de bon caminar que em serveixen per a mantenir el ritme regular de caminades i el bon to muscular de les cames. Sense complicacions i amb l’avantatge addicional que el camí transcorre paral·lel a Montserrat i permet tenir-la sempre a la vista en tota la seva llargària.
Al final, hem fet 12 quilòmetres llargs i una mica més de 300 m de desnivell. Amb tot i això, Esparreguera no és lluny i a l’hora de dinar érem a casa.”
El mussol d'Aqualata 