La venda

“Per molts anys, amor!”, li ha dit la Cassandra, i tot seguit li ha fet un petó. El senyor Poblet en fa seixanta-nou. Era molt d’hora, avui han matinat perquè havien d’anar La Ràpita. Inopinadament, el cap de setmana tot es va accelerar i a les 10 tenien la firma de la venda del pis de la mare. 

A Aqualata era fosc quan han sortit. Si circular per la C-15 de dia ja és una aventura per la deficient senyalització de les obres que s’hi estan fent, fer-ho de nit és molt més confús i perillós. Avançaven, per tant, lentament, pendents de cons, intermitències, flaixos i altres senyals provisionals per assegurar-se de circular per on els corresponia. La sort era que a poc a poc clarejava. I també que els conductors dels pocs vehicles que circulaven a aquella hora ho feien tan temorosos o prudents com ells mateixos.

Arribant a Vilafranca ja hi havia força claror i el sol, encara amagat sota l’horitzó, ja pintava de colors els núvols esqueixats que semblava que algú havia penjat durant la nit per a decorar el cel, i han pogut presenciar una altra albada memorable. Després, la conducció ja no ha presentat problemes. 

El senyor Poblet no hi entén i no sap per quina raó no han vist l’Ebre en creuar-lo. Una densíssima franja de boira el cobria de banda a banda, com si l’aigua bullís i se n’escapés el vapor. A La Ràpita han arribat amb prou temps d’antelació i han esmorzat. Asseguts a la cafeteria, el senyor Poblet ha pogut agrair les felicitacions de familiars i amics que en aquella hora ja s’acumulaven al telèfon mòbil. I és que La Ràpita és lluny d’Aqualata i dues hores en mode conducció donen per a molts missatges.

La firma ha anat bé, ràpida i sense entrebancs, com haurien de ser tots els actes jurídics, i a això ha contribuït, sense dubte, tant la professionalitat sense enravenaments de la notària i els seus empleats com la bona disposició de les parts, que han sigut capaces establir entre elles una bona sintonia. 

El senyor Poblet i la Cassandra saben per experiència que no sempre és així i per això estan contents, perquè tenen la sensació d’haver venut el pis a unes bones persones, protagonistes, a més a més, d’una història similar a la seva, ja que es tracta d’una parella que s’han trobat sent grans —més que ells, inclús— per a ser feliços i viure en pau els anys que els restin de vida. O això els ha semblat a ells i així ho voldrien creure.

De tornada, l’Ebre havia reaparegut i han pogut acomiadar-se, “Adeu, Ebre!”, perquè tenen l’esperança que el riu sempre hi serà.

Advertisement