Ahir vaig veure una pel·lícula estranya. No la vaig entendre gaire, però em va resultar agradable. Es desenvolupa gairebé tota en l’interior i en l’entorn més immediat d’una petita llibreria del centre més autèntic de París, en un d’aquells carrers empedrats amb llambordes que brillen a la llum dels fanals i quan plou. El protagonista és el llibreter, Vincenzo, que viu una vida metòdica i tranquil·la dedicada a la seva passió pels llibres i a la cura de la seva filla, Albertine, paraplègica arran d’un accident.
L’escenari en què transcorre l’acció és tan exigu que sembla que estiguis veient una obra de teatre més que una pel·lícula. El film comença i acaba amb un teló que s’obre i es tanca, i per tant la meva apreciació no és ni meritòria ni gratuïta. Els moviments de la càmera també ajuden a crear aquesta sensació. Curiosament, o no, enfront de la llibreria hi ha un teatre on assaja i treballa la segona gran protagonista, Yolande, una jove i esbojarrada actriu que sacseja la vida d’en Vincenzo amb les visites que fa al seu santuari. Hi ha més personatges. L’Albertine i l’assistenta i el metge que la cuiden són més secundaris, però importants.
No he trobat que fos una pel·lícula per a recomanar, no em sembla que sigui una gran pel·lícula, però els llibres, les llibreries i les biblioteques sempre han exercit fascinació sobre mi i tinc tendència a escollir aquesta mena d’històries. Que m’agradin més o menys són figues d’un altre paner, però aquesta, malgrat no haver-me enlluernat, té alguns moments que m’han arribat endins. És intimista i m’ha semblat melancòlica i m’ha fet pensar que les nostres vides depenen, sobretot, de nosaltres, de les decisions que prenguem davant les disjuntives que se’ns presenten, cosa que jo ja pensava abans de veure-la. Però mai està de més que ens ho recordin.
Yolande confessa a Vincenzo que no llegeix gairebé mai i ell li recomana llibres breus que pugui llegir en poc temps, com ella li demana. Esmenta “L’escuma dels dies”, de Boris Vian i “Els trenta-tres noms de Déu”, de Marguerite Yourcenar. Jo no els he llegit i no puc opinar sobre la seva profunditat o la seva complexitat. Tampoc no puc dir si són la lectura més escaient per a una persona que llegeix poc, però en Vincenzo els els mostra i, efectivament, tenen el llom prim, cosa que satisfà a na Yolande. He pogut retenir els títols i els he anotat per si de cas mai em decideixo a demanar-los a la biblioteca.
A poc a poc, a còpia de visites a la llibreria, a la cerca de la companyia i la protecció d’en Vincenzo, la relació que ell s’havia pres com de conseller o assessor, es converteix en una cosa diferent. Yolande, amb la seva frescor i la seva innocència, encén un sentiment que es fa gran en els seus cors i que provoca que ell canviï algunes coses en la manera de veure la vida. I, com a conseqüència, Albertine també reacciona i, des de la seva severa limitació, deixa de lamentar-se i encoratjada, abandona la presó d’amargura i de silenci en què s’havia reclòs.
Però hi ha una altra brevíssima història que ha captat la meva atenció. El metge de l’Albertine deixa a les mans d’en Vincenzo un quadern manuscrit on la seva mare, que ja ha perdut la xaveta de tan gran com és, ha fet tot un seguit d’anotacions sobre coses quotidianes. Receptes, fets destacats de la família i coses així, i li demana que li enquaderni per a conservar-lo com cal. Vincenzo restaura amb molta cura les pàgines que troba malmeses abans de tornar-li ben relligada una part de la vida de la mare. Escrita amb paciència i constància, allò és realment un diari, un inventari de les coses que ella ha volgut que la transcendissin.
Serà transcendència el que busco escrivint aquí?
Interpretada per Sergio Castellitto, que també la dirigeix, i Bérénice Bejo, la pel·lícula es titula “Una librería en París” i està basada en una obra del també director Ettore Scola.
El mussol d'Aqualata 