La referència prometia bones vistes des del Puig d’Olena, però el canvi de temps anunciat s’iniciava amb boires mandroses que no es van llevar en tot el matí i ens van privar de gaudir-ne. A l’excursió d’ahir li van mancar les panoràmiques. L’obstinada sequera que patim també va deslluir l’aspecte de les balmes per les quals passa el camí. L’aigua afegeix bellesa a la majestuositat, però ahir tampoc no hi era. Ni una gota, com en tants altres indrets de la nostra geografia. Una llàstima.
La primera Gambada que organitzo seguia una ruta gens complicada pel terme de Sant Quirze Safaja, un poblet situat al sud del Moianès. M’he documentat una mica i he sabut que allà hi ha enterrat el cos del poeta lleidatà Màrius Torres, mort a trenta-dos anys a causa de la tuberculosi. Aquest és, probablement, el fet més rellevant de la història del poble, si més no de la més recent. La malaltia fou la raó que dugué al poeta a aquelles terres. En Màrius era metge de professió. L’any 1935, quan en comptava 25 d’edat, va contreure la malaltia i el mes de desembre s’internà en el sanatori privat de Puigdolena, considerat el millor del país en aquell moment. Durant la seva llarga estada, Màrius Torres va madurar com a poeta i hi va escriure gran part dels seus millors poemes. Però no va superar la greu afecció i va morir el desembre de 1942, set anys després del seu ingrés. A Sant Quirze és ben visible la seva petjada en diversos racons del poble a través de plaques amb fragments dels seus poemes.
També hi ha senyalitzada una ruta per les muntanyes de l’entorn batejada amb el seu nom. Ressegueix els llocs que sovintejava i el cementiri del poble, enganxat a l’església. Si el dia ho permet, no pas ahir, sembla que el camí ofereix bones vistes sobre la plana del Vallès, Sant Llorenç i els cingles de Bertí i de Gallifa. No era la ruta que nosaltres portàvem, bo i que coincideixen en alguns trams.
El sanatori de Puigdolena fou projectat pel doctor Ribas, metge tisiòleg de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, i construït el 1933 al peu del puig que li dona el nom. Segons els criteris vigents en aquella època, a 800 m sobre el nivell del mar i pròxim a la capital —50 km—, el lloc reunia les característiques òptimes pel tractament de malalties cròniques i el seu guariment. L’estreptomicina fou el primer antibiòtic efectiu contra la tuberculosi. La seva aparició a principis dels anys cinquanta va aconseguir que la malaltia deixés de ser mortal i, com a conseqüència, l’establiment va tancar les portes com a sanatori el febrer de 1954, just el mes que jo naixia.
Jo no sabia aquestes coses d’un lloc al qual no havia tornat des que anava amb pantalons curts. Dos estius hi vaig fer estada a Sant Quirze quan era un xaval. Quinze dies en aquells campaments a què ens portaven els professors de l’institut que ens donaven la formación del espíritu nacional. Si excloc uns mesos que vaig estar al poble dels meus avis paterns, a casa seva, quan jo era molt més petit, no havia estat mai fora de casa. Menys encara lluny de la família, però penso que a Sant Quirze vaig ser feliç aquelles setmanes, encara que reticent amb el pensament que intentaven transmetre’ns a través de xerrades, cançons, disciplina i focs de camp. D’aquelles estades enyoro la convivència amb els companys i la riera. La riera que passava a tocar de les tendes de campanya. En aquell temps, l’aigua corria viva i alegre i marxava riu avall cap a Sant Miquel del Fai. Allà ens banyàvem i fèiem la bugada i rentàvem els plats.
Les Gambades són la derivació de les sortides que feien els caps de setmana els amics de la colla des que eren joves fins abans de jubilar-se. És un grup més nombrós que l’habitual de dimarts i dijous. Com corresponia a l’edat i forma física del moment, les Gambades eren sortides d’una certa exigència, cosa que, amb el pas del temps ha anat deixant de banda als caminadors més grans o més perjudicats. La d’ahir, però, en haver-me estat assignada l’organització, la vaig pensar com una més de les excursions a què estem habituats, de dificultat mitjana-baixa i amb llocs d’interès a descobrir en els quals entretenir-se a admirar-los i fer fotos. A més, tenia una variant curta assequible als més grans de tots nosaltres, de manera que la participació ha sigut de catorze sobre setze, tot un èxit del qual estic francament complagut.
A la Fonda Safaja penso que ens van servir un bon menú de 14,75 €. No incloïa ni beguda ni cafè, però l’hostaler es va comportar com correspon amb una colla com la nostra i ens va cobrar la beguda com si només haguéssim pres una única copa de vi cada un. Als cafès ens va convidar el Mestre Calderer de Montmaneu, exultant, amb raó, per les seves aparicions a TV3 dels darrers dies i, sobretot, per haver pogut assistir a la Gambada, reprenent així una certa normalitat després de tants mesos d’absència forçada.
Ahir jo conduïa uns dels quatre vehicles de l’expedició. Havent deixat els meus passatgers a la porta dels respectius domicilis, vaig arribar a casa passats dos quarts de sis de la tarda.
Dotze quilòmetres. Quatre-cents metres de desnivell, al final.
La fotografia del poema és de Ramon Muntané.
El mussol d'Aqualata 