Avui en Càndid estava content. Per fi hem trobat a la muntanya una ermita a l’interior de la qual es pot accedir lliurement. Es tracta de la Providència, una senzilla capella sense valor arquitectònic, d’una nau de parets decorades amb motius religiosos de colors molt vius, construïda pels pares claretians dalt d’un turó proper al Mas Claret.
Aquest mas era una gran explotació agropecuària coneguda amb el nom de Mas d’en Toni abans que la compressin els claretians de Cervera el 1920 com a lloc de descans i retir pels seus membres més grans o malalts. Fou transformada i ampliada amb noves construccions i rebatejada en honor del fundador de l’orde.
En el bosquet adjacent al mas on l’any 1936 els milicians van afusellar vint religiosos que s’hi havien refugiat fugint de Cervera, els claretians van crear un auster espai en memòria seva, per a la meditació i la reconciliació, amb una creu i una placa que recorda els seus noms i el del mosso del mas, que també hi va morir.
Abans d’això, però, havíem estat al castell de Timor, aturonat. Es troba documentat ja en el S. XII. En el s. XVII fou reconvertit en casal agrícola i les seves restes són les que han arribat fins avui, molt malmeses per no dir que es troba en estat ruïnós. Això no obstant, la silueta del que queda dempeus compon una bella estampa sobre el turó amb l’inhòspit fons de les aspres terres segarrenques. Sembla que al voltant del castell també hi havia un petit poble, però no se’n conserva res, tret d’un tros de pany de paret de l’església de Sant Jaume de Timor.
Al castell hi hem arribat des de Briançó, localitat de sis habitants. De tornada, a l’entrada del poble hem coincidit amb una veïna amb la qual ens hem saludat. La volta al poble es fa ràpida, com es pot imaginar fàcilment, i abans no havíem arribat a la placeta on s’aboquen les quatre cases del poble, la bona dona ja ens esperava a la porta de l’església de Sant Salvador. Havia anat a casa seva a buscar la clau per a obrir-nos-la. En Càndid al·lucinava de tenir la sort de cara, avui. La plaça porta el nom de l’indià oriünd de Briançó que va finançar-ne la reconstrucció. A Amèrica havia fet fortuna amb el negoci de la canya de sucre.
La senyora, de qui no hem sabut el nom, és una enamorada de l’art romànic, com el seu marit, i ens ha informat que sempre que poden surten a visitar pobles, com nosaltres avui, però a l’inrevés. Diu que l’església quina clau custodia no té valor arquitectònic, però que a Pallerols, localitat no llunyana on ella és nascuda, sí que hi ha una magnífica mostra d’arquitectura romànica, l’església de Sant Jaume, pel camí, que passa per allà.
I jo he pres nota mental per a futures sortides.
Día rúfol de fred gelador. Deu quilòmetres i 280 metres de desnivell.
A l’hora de dinar ja érem a casa.
El mussol d'Aqualata 