Avui hem anat a Collbaix. Collbaix és un cim que pels manresans i els seus veïns és com la Tossa de Montbui o el Puig Aguilera per a nosaltres els aqualatins, un mirador amb vistes sobre la ciutat i més enllà, un lloc al qual enfilar-se qualsevol dia que no es tingui res millor a fer si t’agrada caminar.
Jo hi havia estat una vegada i la veritat és que l’ascensió que vàrem fer aquell dia no em va agradar gens, al punt d’haver assegurat que no hi tornaria mai més. Però, com diu la dita, no diguis: “D’aquesta aigua no en beuré”, per tèrbola que sigui. Les circumstàncies que han fet que últims dies el grup hagi tingut les forces delmades em van abocar a buscar una sortida de transició, suau, pensant en una reincorporació progressiva dels absents de les últimes jornades, pròxima a casa per a poder tornar-ne a dinar, i vaig trobar que aquesta ruta que hem fet avui reunia els requisits.
I a fe de déu que l’excursió ha esborrat el mal gust de boca que tenia d’aquests verals des d’aleshores. El recorregut m’ha agradat molt, però, contràriament al que pretenia, sobre el terreny m’ha semblat més dura que sobre el paper. A més, últimament tinc observat el curiós fenomen que les rutes que fem sempre acaben donant un desnivell acumulat superior al del track de Wikiloc que seguim, i no sempre és per poca cosa. Avui, a priori, havíem de fer encara no tres-cents metres i al final ens n’han sortit quatre-cents, més de cent de diferència.
Això em té intrigat, com el fet que cada vegada completem les caminades a un ritme més baix. Abans sempre estàvem a la ratlla dels quatre quilòmetres per hora. Avui, amb la tibada final que he fet mentre comandava la fila índia per l’últim corriol, gairebé els hem igualat, però fins aleshores dúiem un ritme francament baix, que ja m’està bé, perquè mai hem pretès batre rècords i estem jubilats i tenim tot el temps del món, però penso que la raó és que, encara que ens mantenim actius i més o menys en forma, ens fem grans i alentim el nostre pas per la vida.
L’edat no justifica les discrepàncies de mesura en els desnivells de les rutes. Com més grans som, més dretes ens semblen les pujades, cosa normal. Però aquesta és una simple qüestió de perspectiva. I ja sé que sembla una bajanada, però de vegades penso que una part de l’explicació rauria en el fet que la terra es mou i el relleu canvia. L’altra vindria de la mà de la tecnologia, canviant i cada cop més perfeccionada, que potser ara fa mesuraments més ajustats, més precisos, i ja sabem que la ciència avança a un ritme infernal i que el programari de mòbils i ordinadors no para d’actualitzar-se.
I, malgrat tot, a l’hora de dinar ja érem a casa, com estava previst.
El mussol d'Aqualata 