El Parlament de Catalunya ha aprovat molt recentment la proposta que tant Biosca com Torà passin a formar part de la comarca del Solsonès. Ara, però, Torà encara pertany a la Segarra i avui hi he anat d’excursió amb el Càndid, l’Isidre i el Jordi, només.
Un dels companys enyora la bicicleta i avui ha anat a rodar amb ella. Però també n’hi ha que, més o menys, fan de pagès i la feina se’ls acumula. Tampoc no falten els qui de vegades no poden venir perquè tenen cura de la seva gent gran. Últimament, tots estem molt enfeinats i tenim moltes baixes en les excursions, sobretot les de dimarts. Avui, per unes o altres raons, n’hi ha hagut cinc. La bona notícia és que sembla que els genolls dels lesionats es recuperen satisfactòriament.
M’ha agradat molt, la ruta que hem fet avui. Són pràcticament tres-cents metres de desnivell que es fan gairebé tots en els primers tres quilòmetres dels deu de recorregut total i estic content perquè els he superat força bé i tinc la impressió que, de mica en mica, recupero l’estat de forma física que buscava amb les dues sortides setmanals. Tornen les bones sensacions i avui he gaudit molt de la caminada.
A la part més alta del trajecte, coronant la serra, es troba la capella de Sant Donat, a quina porta hem trucat com diuen que mana la tradició. Hem esmorzat arrecerats del vent que bufava darrere d’una de les parets de la barraca de pedra seca mig ensorrada que hi ha a prop. El sol ja era alt i ens tocava, però la venteguera ens refredava i hem fet via després del cafè i les gotes que avui ha subministrat el Jordi.
Un camí carreter llisca suaument vorejant el vessant sud de la serra de Sant Donat, cosa que permet de contemplar tota l’estona la vall de Cellers. Avui, gràcies al vent que ha netejat l’atmosfera, la vista era nítida i magnífica i la vall era sobretot verda i estava esquitxada aquí i allà d’ametllers en flor vorejant els conreus. Després, el track gira a l’esquerra formant un angle recte i es dirigeix a Figuerola, una imponent casa-castell erigida sobre el rocam, amb evidències de ser rehabilitada, abocada a la profunda vall del barranc del seu nom, i a l’adjacent església romànica de Sant Pere, ara sense campanar, de portes obertes, per a satisfacció d’en Càndid i de tots els altres.
A partir d’aquí, el camí davalla fortament fins a arribar a la carretera d’Ardèvol, on s’alça encimbellada en un tossal l’església, també romànica, de Sant Miquel de Fontanet, amb porxo a l’entrada i campanar d’espadanya. Després de veure-la per fora i fer-li fotos, hem baixat a la carretera i l’hem seguida uns centenars de metres en direcció a Torà, fins a la cruïlla que fa amb la que porta a Vallferosa, i allà hem travessat el Llanera pel pont, a la recerca del bonic corriol que, paral·lelament a carretera i riu, ens ha menat de nou a la vila de la qual havíem sortit.
He arribat a casa abans de l’hora de dinar i dinant, el telenotícies m’ha recordat que avui fa tres anys del confinament pel coronavirus. El dia abans, el 13 de març, tot un autocar ple de veterans de la UEC tornava a Aqualata, de la Segarra, precisament. Abans de baixar ja sabíem que la Conca d’Òdena seria la primera a ser confinada. En aquell moment era només un rumor, però aquella mateixa nit es confirmaria. Començava així un malson difícil d’oblidar i, no obstant això, sortosament, la malaltia no va afectar greument a cap de nosaltres i avui podem contar que ni la pandèmia va poder aturar el nostre desig de gaudir l’aire lliure.
Dijous toca anar a Barcelona, a pujar i baixar set dels seus turons. El Ramon ha preparat la sortida amb molta il·lusió, amb l’ajuda del Jordi. Serà una excursió íntegrament urbana i, sens dubte, diferent.
El mussol d'Aqualata 