El Camí de les Vinyes

Aquest matí he marxat a caminar tot sol. Tots els meus amics estaven ocupats i no hem pogut fer la sortida dels dimarts, que cada cop és menys habitual, com ja explicava en l’última anotació d’aquest diari. Sortint des de casa i no disposant de vehicle com no disposava avui, no tinc gaires possibilitats de triar les rutes. Ara, menys encara, perquè ni tan sols puc plantejar-me d’anar cap a migdia. A causa de les obres de l’enllaç d’Aqualata amb la ronda sud, els camins estan provisionalment tallats o em queden tan allunyats que hauria de fer una ruta massa llarga. I tampoc es tracta d’això, ja que l’únic que pretenc és estar en forma mantenint una regularitat en les sortides, a raó de dues per setmana.

Així que avui he recorregut a un clàssic com ara és el Camí de les Vinyes, que porta a Òdena des del seu barri de Sant Pere a través de les vinyes que els separen i que sempre hi han sigut. És un camí agradable. Avui dia, més que un camí és una pista apta pel trànsit de vehicles a motor, però el cert és que no n’hi passen gaires. Jo només he vist, si de cas algun cop, els de la gent de les vinyes i els altres cultius. Passa a tocar del camp d’aviació i el seu refugi antiaeri, que són de la Guerra Civil. El camp encara està en ús, per a avionetes que sovint veiem per sobre dels nostres caps quan s’envolen, abans d’allunyar-se’n, i quan aterren en tornar a Aqualata. Però sobretot és el centre d’operacions d’empreses que fan globus aerostàtics i ofereixen els serveis relacionats. Avui, quan jo passava, n’estaven inflant un, per a provar-lo, suposo, perquè no he vist pas que s’enlairés, després.

El camí fa una llargària aproximada de 4 km i està molt ben senyalitzat, encara que no té pèrdua possible, i en els llocs d’interès hi ha panells explicatius de la seva història. Fer-lo d’anada i tornada representaria fer 8 km, doncs. Des de casa fins a l’inici del camí hi ha 2 km ben bons. En conseqüència, avui he caminat 12 km i, tret de la llargària, al límit d’allò que suporten els peus abans de fer-me mal, el camí no ofereix cap dificultat i és assequible per a tothom. Per cert, molt bé per l’Ajuntament d’Òdena, que el manté i ha substituït els panells deteriorats per uns de nous. Avui, però, no l’he seguit fil per randa sinó que des de l’inici teòric del camí he anat a buscar el sender que, passant per davant de Ca l’Oranies, va a parar al límit sud-oest de l’aeròdrom i, resseguin-lo cap a ponent, enllaça amb el camí pròpiament dit.

De bon matí feia fresca. Hi havia boira baixa i he fet un munt de fotografies. M’agrada la llum dels dies tèrbols com avui. La boirina m’ha acompanyat fins a la zona de pícnic que hi ha al final del camí, a l’entrada d’Òdena. Allà he esmorzat tranquil·lament, sol. Pel camí tampoc no he trobat més que dues o tres persones, a banda del parell de ciclistes que m’han atrapat i depassat sense dir ni bon dia.

Per tornar a casa he seguit el traçat que un dia va dibuixar el Ramon, per a variar i per a fer una ruta circular, no d’anar i tornar. Gairebé no s’entra a Òdena. Des de la zona de pícnic, es voreja la ciutat per anar a trobar l’ermita de Sant Miquel i agafar allà un camí carreter que va cap al sud. Trencant a la dreta en la primera cruïlla, la pista passa davant de Can Maringallo abans de Can Rabell. Després travessa l’A2 per sobre i es planta en una plana des de la qual es veu Aqualata ja molt a prop. Falta encara salvar la riera, abans d’entrar a la ciutat pel seu polígon industrial.

A dos quarts d’onze era a casa, però és que he matinat. A les sis era despert, com em passa sovint. Un rau-rau a la panxa que s’està institucionalitzant. Els últims temps el tinc gairebé cada dia i el neguit que em provoca em desperta i ja no puc dormir tranquil i m’acabo llevant per anar al bany. De tota manera, sempre he sigut de matinar, jo. I no m’importa perquè penso que aprofito més el dia. I, si no fos perquè acabaria resultant avorrit fer sempre les mateixes rutes, el pla d’avui no em desagrada gens i penso que, tal com van les coses, tal vegada hauré de normalitzar el fet de sortir sol. La Cassandra acabarà aviat amb les reunions que ara té cada dimarts i aleshores jo podré disposar del cotxe i tindré més opcions de rutes properes entre les quals triar.

La sortida de Barcelona i els seus turons va anar bé. Va tenir l’al·licient de conèixer racons de la meva ciutat nadiua que m’eren absolutament desconeguts. Massa asfalt pel meu gust, però. Però les vistes des del Carmel són molt espectaculars. La Rovira estava a vessar de gent. A Aitona també hi havia molta gent, dissabte. Per això ens vam retirar una mica i vam voltar pels entorns del pantà d’Utxesa. La Cassandra va xalar amb tants fruiters tenyint de color el que abasta la vista. Diumenge hi havia caminada solidària a Aqualata i hi vam anar. Es tractava de recórrer l’Anella Verda, 13 km. Hi vam coincidir amb en Nico i la Pepita i també una estona amb l’Isidre i la Dolors. L’arribada de la Paula i el Marc ens va animar la tarda. Vam fer una partida de un interessant joc de sobretaula abans de sopar. I després el Barça va guanyar per 2 a 1 al Real Madrid. Es pot demanar res més?

Advertisement