Les Baumes de Caxurma són un complex sistema de galeries laberíntiques i esquerdes estretes que transcorren entre blocs de grans dimensions. Es tracta de blocs de margues gris-blavoses. Segons la cartografia de l’Institut Geològic de Catalunya, són materials eocènics del Lutecià. Les entrades a les baumes, d’una llargada aproximada de 400 m, són amagades per la densa vegetació.
He copiat això de la Viquipèdia perquè jo no hauria sabut com explicar-ho. Jo no sé ni un borrall de geologia, així que m’he permès la llicència de recórrer a altres fonts per a descriure el lloc que he visitat avui en companyia dels meus col·legues. Endemés, anoto aquí que, als efectes que interessen al meu diari, considero suficient aquesta descripció, ja que sintetitza prou bé el que diuen altres referències que he consultat a Internet.
El lloc on es troben amagades les baumes és molt bonic, certament, però la manca d’aigua dels últims temps marceix la densa vegetació que el caracteritza. Llàstima, perquè amb un ambient més humit i amb verds més vius, l’indret ha de resultar més màgic.
La ruta d’avui passava també pel santuari de la mare de déu de la Devesa, que és un petit edifici d’origen romànic la primera notícia documentada del qual data de 1261. Té una sola nau i planta rectangular amb absis semicircular. Com ens passa gairebé sempre, l’edifici és tancat i només hem pogut visitar l’exterior, però està ben conservat i fa de bon veure.
Encara que hem començat a caminar al nucli de Castellfollit de la Roca, davallant fins al Fluvià per a apreciar la majestuositat de les columnes basàltiques que li fan de fonaments, tant les baumes com el santuari són dins del terme de Montagut i Oix, localitat que jo no sabia que existís, sincerament.
Hem dinat a la Fonda Ca la Paula, al mateix Castellfollit. Bé, un menú de 17 € que ens han servit amb tovallons de paper, cosa que no m’ha agradat perquè penso que no es correspon amb el preu que cobren. Jo, unes bones patates d’Olot i un gustós pedacet de vedella. De postres, mel i mató. Sorprenentment, entre la gran varietat de plats del menú que hom podia triar, no hi havia la paella, tot i que avui és dijous. La taula era llarga, de les que parteixen els grups i fragmenten les converses. Amb cerveses i cafès, hem sortit a 20 € per barba. Avui érem dotze gamberos —no tots amb barba—, deu dels quals hem caminat 11 km fent un desnivell de 475 m. Els altres dos han anat al seu aire, que són el més grans de tots i poden fer el que vulguin.
Després del xou de reomplir a Aqualata els dipòsits dels vehicles utilitzats per a compensar els respectius xofers, he arribat a casa prop de la mitja tarda. Tot era com havia de ser. La Cassandra era a la feina. La Paula a Sabadell passant consulta. I la iaia sola a casa, com en Macaulay Culkin, tan tranquil·la. Asseguda a la seva butaca de la sala d’estar, mirava indiferent Crueltat intolerable, la comèdia que interpreten en Georges Clooney i la Catherine Zeta-Jones.
— Hola! —m’ha dit, quan he entrat— Com ha anat la caminada?
El mussol d'Aqualata 