L’hora

La primera feina del dia ha sigut canviar l’hora dels rellotges de casa. No és que siguin gaires, que només en són tres. Quatre, si comptem el Tag Heuer de polsera que la Cassandra em va regalar pel meu aniversari al poc d’estar junts. Sempre m’havia agradat aquell rellotge. Jo només l’havia vist en les fotografies dels pocs anuncis que la marca inseria en les revistes de l’època, i es veu que un dia li ho vaig comentar. Ella en devia prendre nota i, sense dir res, va estalviar de mica en mica fins a reunir tots els diners. Mai he sabut quants en van ser perquè sempre havia considerat aquella peça tan fora del meu abast que mai havia preguntat el seu preu, i després, un cop ja el tenia, no he volgut saber-ho mai, però calculo que en devien ser molts. Per això aquest rellotge té un valor afegit per a mi i me l’aprecio tant que el guardo entre cotons en un calaix, perquè ja m’he fet gran i de vegades surto sol a caminar per la muntanya i el que porto ara al canell és el que el Tió em va cagar l’últim Nadal, tan intel·ligent que és capaç d’avisar als serveis d’emergència si detecta que he caigut o he tingut un accident. Però el rellotge de paret de la cuina i el del forn i el del microones no ho són d’intel·ligents, i els he hagut de posar manualment l’hora d’estiu. Horari d’estiu, horari d’hivern… ves, quina rucada! El meu cos tendeix a seguir els ritmes circadiaris amb independència de l’hora que marqui el rellotge. Pretendre que avanci els seus hàbits una hora de cop i volta i per decret és una estupidesa que només aconsegueix tenir-me descol·locat i trasbalsat un parell de setmanes.

La segona feina d’avui ha consistit a recollir els grans de cafè que s’han escampat per tota la cuina quan intentava reomplir el dipòsit de la cafetera sense treure-li la tapa. El primer presagi d’un dia rar? La primera conseqüència del trasbalsament horari?

Després he estès la bugada que havia engegat abans del desastre del cafè amenitzat pel cant d’un ocell que de primer he pensat que seria una de les moltes cacatues que envaeixen les nostres places i jardins. Però, al cap de poc, he parat atenció i l’he localitzat a la branca d’un arbre escardalenc dels que hi ha a la plaça del gasogen, molt proper al nostre pati. Era una garsa i m’he sorprès de no haver reconegut abans el seu crit, ja que no era un refilet el que feia, sinó aquella mena de ronc cadenciós i desagradable que fa la seva família que, a còpia de repeticions, augura malastrugança. Al final, ha marxat i jo he pogut acabar la feina sentint la música que m’agrada.

Havent esmorzat, la Cassandra ha marxat a una trobada xamànica. Jo he fet coses més banals, com ara encarregar un pollastre per a dinar i canviar la roba del llit de la iaia. Després m’he dutxat i he escrit una estona. I, quan el rellotge ha marcat el migdia, li he dit a la iaia que es preparés per a sortir. La idea era que caminés una mica. El repte, anar plegats a buscar el pollastre. Jo era a la cambra de bany quan he sentit el terrabastall. He sortit corrents. Havia caigut i era a terra tan llarga com és, al menjador, el cap recolzat a la vidriera, on ha picat. Feina he tingut per a aixecar i seure de nou un pes mort que aviat no estarà al meu abast. Està adolorida, però bé. L’he tapada amb una manta lleugera perquè tremolava tota ella de l’ensurt que ha tingut i, al cap d’una estona, l’he deixada ben asseguda a la butaca i he marxat a buscar el dinar.

La Cassandra ja és a casa. Ara està amoïnada, com és natural. Jo, entre l’ensurt i l’hora de menys encara no tinc gana, però el pollastre pot esperar.

Advertisement