La vida i la mort

La mort ha sorprès un amic dels meus amics a qui no coneixia. Fins on jo sé, que és poc i de manera indirecta, la seva vida ha sigut dissortada i ha acabat abruptament quan estava a punt de jubilar-se. Si no fos perquè resulta tràgic, caldria considerar la marató que corria com una metàfora de la seva existència. El cor li va fallar a pocs metres de la meta. Avui l’enterraven i els seus amics han anat a acomiadar-lo.

Jo he anat a caminar sol per la rodalia d’Aqualata i he de dir que la ruta m’ha complagut. No era la primera vegada que rondava per aquells verals, però, ja sigui per l’època, és primavera i els sembrats són verds malgrat l’escassetat d’aigua i els arbustos i els arbres estan florits, ja perquè el dia era dels que m’agraden, amb la llum especial que proporciona el sol que pugna per vèncer la resistència dels núvols, ja perquè he descobert corriols que no coneixia, l’itinerari m’ha agradat i he gaudit d’una estona distreta.

Caminar sol em permet reflexionar i sentir música i narracions, com avui que he descobert una emissora que publica relats en català i he sentit un d’en Quim Monzó, “El meu germà”, que no m’ha agradat gens, i un altre d’en Sergi Pàmies, “T’hauria de caure la cara de vergonya!”, que estava millor. Constato que no em desagrada caminar sol. Penso que és una experiència a tenir en compte quan les sortides col·lectives es frustren, com ha passat aquesta setmana. Dimarts vaig acompanyar a la Cassandra a la feina i, des dels Plans d’Arau, a la Pobla de Claramunt, vaig tornar sol, caminant fins a Aqualata per la muntanya. També aquell dia em va sorprendre descobrir racons i corriols ignots i bonics. Noto que mantenir aquest ritme de dues caminades per setmana se’m posa bé. No és només que se m’enforteixin les cames i agafi fons físic, és també que arribo a casa oxigenat i inspirat, amb moltes ganes de fer coses.

Per avui, de primer, havia pensat de fer una excursió que ja havia fet amb una part de la colla a un lloc que en diuen el Calvari, a la Serra de Rubió, però, encara que no és lluny, la iaia es quedava sola a casa, avui no hi havia la Paula, i no he volgut estar absent tanta estona. Per això he optat per l’excursió per les planes d’Òdena, a tocar de la ciutat, de 8 km i poc desnivell. A les onze ja era a casa i l’he trobada fent-se el llit, encara.

Diu que s’ha llevat a les deu, si fa no fa com quan no ha d’anar a l’Hospital de Dia. És ben curiós que no ens calgui despertar-la mai. Sempre sap quan ha de matinar i quan no cal. Això de fer-se el llit, és una iniciativa seva que nosaltres no hem volgut treure-li mai del cap encara que endreçar-se l’habitació li costa un món. Mentre fa això, pensem, està distreta i activa. I, així i tot, penso jo, el dia és i se li ha de fer molt llarg. Jo no sé si podria aguantar tantes hores sense fer res. De vegades me la miro i no sé què li deu passar pel cap. No sempre mira el que fan a la televisió. De vegades la mira en silenci, però la té apagada.

Avui li he demanat si voldria acompanyar-me fins a la biblioteca, que està a deu minuts de casa o poc més, caminant al seu pas, a tornar un llibre que ja he acabat de llegir, i m’ha dit que no tenia ganes. Aquests últims dies, des que va caure diumenge, sembla una mica decaiguda, com si, després de la revifalla que havia fet els últims mesos des que està a casa nostra, hagués començat a davallar de nou. És poca cosa, però se li nota. Les mans li tremolen més que mai. Es cansa més caminant i ho fa molt a poc a poc. En general, té menys ànims que setmanes enrere i potser l’astènia que diuen, però ens preocupa que hagi reiniciat el declivi progressiu que, no per natural, és acceptat de bon grat.

Advertisement