Aquesta nit, a TV3, fan Somnis d’una escriptora a Nova York. Quan la vaig veure per primer cop, J. D. Salinger deia a la jove aspirant que un escriptor ha d’escriure cada dia, ni que sigui un quart d’hora al matí. Avui li tornarà a dir, és clar. Jo no escric cada dia i, per tant, no soc escriptor, segons que opinava l’autor de El vigilant en el camp de sègol.
He acabat de llegir Hamnet. Soc un mal lector; de vegades els llibres em duren massa i, en aquest cas, he de confessar que hi ha hagut dies que no he llegit ni una línia i que m’han fet una mica de mandra les últimes vuitanta o noranta pàgines. És un bon llibre, una bona història molt treballada i profusament investigada, ja que és una ficció que rau en fets històrics comprovats. M’agrada com escriu la Maggie O’Farrell, però diria que m’ha agradat més en altres novel·les que he llegit d’ella que en aquesta, precissament, que és la que l’ha encimbellada definitivament. Sé que vaig a contracorrent i que semblo un rondinaire que mai està del tot satisfet amb res. No tinc raons per a ser tan crític amb els altres quan no soc capaç ni d’escriure un quart d’hora cada dia, però hi ha moments de la novel·la que trobo a la Maggie massa reiterativa quan explica sentiments i situacions. Però el més probable és que el problema sigui jo, que soc molt directe, i tendeixo a fer servir les mínimes paraules possibles.
Ara ja he començat La musa de la plaça reial, de Rafael Vallbona.
***
Prat de la Riba va néixer a Castellterçol. Inopinadament, dissabte vam estar a la seva casa nadiua com a part del programa que ens tenien preparat els amfitrions d’una visita de compromís. Hi vam anar amb la iaia, ja que, en realitat, era a ella a qui complimentaven, però la pobra es va haver d’esperar a la porta, asseguda en una cadira perquè camina poc i no pot pujar escales. Era un tràngol pel qual havíem de passar. Hi anàvem sabent que no ho passaríem gens bé, però les rareses de l’amfitriona superen les expectatives generades per les tres o quatre vegades que l’Anna i jo havíem coincidit amb ella a la Ràpita, on era veïna d’escala dels sogres. Del seu home no en parlo perquè és un peixet sense sang que li diu amén a tot. I no és que ella sigui mala persona, sinó que ofega a qui l’envolta a còpia d’atencions. Ho tenia tot programat al minut. Casa seva és com un museu. Ho guarda tot i arreu hi ha tot de coses carrinclones. Diu que no han sortit mai de viatge i que tots els seus estalvis els tenen posats en aquella casa adossada i en el pis de la Ràpita i en la casa de Castellar del Vallès en la qual han viscut fins que ella s’ha jubilat de mestre i on ara viu la nena, que ja té vint-i-vuit anys. I, no obstant això, saben en tot moment on para, gràcies a una aplicació de mòbil que els ho indica… En fi, que al meu entendre, alguna cosa no gira rodó en el seu cap. L’antídot va ser deixar que les coses fluïssin al ritme que ella marcava i, com que tot en aquesta vida passa, també el dissabte va passar i a mitja tarda érem a casa.
***
Ahir amb alguns dels companys de la colla vam anar a Monistrol a caminar. La ruta començava a l’estació inferior de l’aeri. Jo era un adolescent que anava a l’institut quan hi vaig pujar per primer i últim cop. Després, he passat algunes vegades, poques, per la carretera, sense aturar-me. Amb el vertigen que tinc ara, no sé si tornaria a pujar a una d’aquelles cistelles grogues. L’objectiu de la caminada era l’anomenada Cova de l’Os, que es troba a mitjana alçada de la muntanya, a la base d’una paret vertical. No sabem el perquè del nom i tampoc no sabem que ha pogut passar amb el gronxador que hi havia. Sabem que hi era perquè n’hem vist fotografies. El Ramon es va contrariar molt perquè volia gronxar-se’n. Però abans d’enfilar-nos fins allà, vàrem anar fins a Monistrol poble vorejant el Llobregat. Feia goig veure tanta aigua fins i tot sabent que no en porta tota la que hi hauria de baixar. Feia dies que en cap sortida vèiem un cabal tan abundant. De tornada a casa, quan ja érem entrant a Aqualata, va començar a ploure i, renoi, quina alegria ens va fer a tots veure i sentir les gotes d’aigua esclafant-se contra el parabrisa! Va ploure un parell d’estonetes, no gran cosa, però suficient perquè canviés l’aspecte d’arbres i arbustos. Netes de la pols i del pol·len les fulles es veien més verdes, més lluents, i feien més goig. Demà anirem al Solsonès, a fer la Ruta de les Mentides.
Ara tenim la iaia una mica ensopida per culpa d’un cop d’aire, però també això passarà i tot anirà bé.
El mussol d'Aqualata 