Li diuen de les mentides pel banc de pedra adossat a la torre del campanar de l’església de Sant Miquel, on comença la ruta i on diuen que s’asseien els feligresos del terme de Pinell de Solsonès després de missa, per explicar-se novetats, aventures, rumors, notícies locals i acudits. Devien contar-se fatxenderies, també, perquè si no no tindria massa sentit la denominació que se li ha donat a aquest itinerari de 12 km i poc més de 200 m de desnivell.
Llegeixo al web de turisme del Solsonès que la major part del territori està formada per masies disseminades, algunes de les quals són bells exemplars de les construccions característiques de la Catalunya rural dels segles XV al XVIII. I que, per aquest motiu, el Solsonès ha estat anomenat la comarca de les mil masies i que, dels quinze municipis que la conformen, només sis tenen nucli de població. Avui, al llarg de la nostra caminada n’hem tingut confirmació que hi ha molts masos i que es troben en bon estat de conservació fins i tot aquells que no són habitats regularment. En el paisatge pel qual ens hem mogut avui s’observen traces abundants de l’acció de la mà de l’home, però, a diferència del que passa a altres indrets, aquí la intervenció humana és molt respectuosa amb l’entorn, i això permet que faci goig passejar entre conreus o a l’aixopluc de boscs ben desbrossats.
La d’avui ha sigut una de les que jo anomeno excursions amables: suau, sense grans desnivells ni tampoc massa costeruts, de bon caminar… Una mica llarga, si la sotmetem al criteri dels peus, que han acabat una mica masegats, però que val molt la pena per l’entorn i pels diversos punts d’interès que el caminador troba en el seu traçat, des del pou de gel i els forns ceràmics, fins a la balma de la font del Marrà, passant per la fossa neolítica del camí dels Casals i el lledoner centenari que hi ha a tocar del mas d’aquest nom.
Però la cirereta del pastís l’ha posada l’entranyable Marc, fill del mas de Sant Tirs, que ens ha vist arribar i ha tornat sobre els seus passos a buscar la clau a casa i ens ha obert l’ermita i ens l’ha ensenyada per dins. Com li hauria agradat ser-hi al Càndid, que avui no ha pogut venir! Un luxe, un atractiu addicional per a una matinal radiant de sol. Calor, cap al migdia, malgrat la bona fresca que feia a primera hora.
He arribat a casa a les dues. La família ja dinava. L’Anna i la Paula havien d’anar a treballar i no em podien esperar. La iaia les acompanyava sense presses perquè ella no havia de sortir de casa. El cop d’aire ja ha passat o està a punt de passar del tot i està més animada.
El mussol d'Aqualata 