Un nou enfocament

24 d’abril de 2023

Avui han exhumat el cos de José Antonio del Valle de los Caídos, ara en diuen de Cuelgamuros, i a les imatges de la televisió s’han vist falangistes fent la salutació feixista i cridant Arriba España! Encara, tants anys després de la sublevació i del cop d’estat. 

Avui també, la Clara Ponsatí ha plantat al jutge Llarena. No ha acudit a la cita perquè tenia feina. El que m’ha entristit d’aquesta notícia és que hi hagi catalans que es creuen d’esquerres i progressistes que diguin que l’eurodiputada ha de retre comptes davant la justícia espanyola com si aquesta no hagués de sotmetre’s a la comunitària.

Avui és l’endemà d’un Sant Jordi dominical, de temps esplèndid i exitós. Ni el partit de Barça, que va guanyar i ara sembla que té la lliga una mica més lligada i al sac, ni la final del Godó, que va guanyar un espanyol, van eclipsar l’èxit de la diada. Hi va haver molta gent als carrers, es van vendre molts llibres i moltes roses, i la convivència fou festiva i pacífica entre tots els ciutadans. Només sobraven els polítics fent campanya. Les municipals s’acosten i és hora de prometre allò que després difícilment es complirà.

Ja que soc incapaç de fabular i he decidit centrar-me en el meu diari i canviar-li el to, buscava algun llibre de viatges o un dietari, per a aprendre a escriure de manera interessant sobre les coses que faig o que em passen, però no en vaig saber trobar cap. Així que, finalment, vaig comprar un parell de novel·les. Totes dues formen part de la vintena de novetats que recomanava a VilaWeb el Sebastià Bennassar. Ell ha sigut el professor de l’últim curs d’escriptura creativa que he fet. Els llibres són Les calces al sol, de la Regina Rodríguez Sirvent, i L’assassí del Tirant, de Jordi Fernando Aloy, dos autors absolutament desconegut per a mi, com tants d’altres. Quin criteri he fet servir per a triar-los? Senzillament, a partir dels comentaris i resums d’en Sebastià he cregut que eren els que més podien entretenir-me, que evasió és el que busco ara amb la lectura. Per cert, que, arran de la sinopsi d’aquest títol tan detectivesc i d’un comentari de l’Empar Moliner a la televisió que li vaig sentir sense voler, em van venir ganes de llegir el Tirant lo Blanc. No l’he llegit mai, ni a l’escola. L’Anna, segura que a casa en teníem un exemplar de quan ella anava a l’institut, va remenar les postades de llibres fins que el va localitzar. Ja el tinc, amb els altres, a sobre de la tauleta de nit, esperant torn.

Avui m’he pres la pressió tres cops seguits i he escrit a la doctora. Fa dies que amb una certa freqüència noto una sensació que no és mareig, però no sé com definir-la altrament i mareig seria el que més se n’acostaria. És breu, un instant, de vegades uns segons, i em fa pensar que perdré el món de vista. He decidit explicar-l’hi perquè em digui què en pensa. Ja m’ha respost: 

La pressió la tens correcta. El que expliques pot ser degut a diferents coses, encara que la més habitual és aquesta que dura segons i normalment relacionada amb canvis posturals, sigui acotament o moviments del cap. Quan passa en aixecar-nos o llevar-nos, normalment es diu hipotensió ortostàtica. Si passa amb els moviments rotacionals del cap, té més a veure amb l’equilibri, ja que tenim l’òrgan a l’orella. L’important és que sigui de molt poc temps de durada i no hi hagi cap altra clínica acompanyant. Si hi ha alguna cosa diferent d’això, tens dubtes o altra cosa, demana visita presencial.

Vol tranquil·litzar-me amb una explicació sobre dues possibles causes, però cap d’elles s’ajusta al que em passa. Preventivament, ha demanat que em facin un electrocardiograma, cosa que em fa pensar que un mal funcionament del cor hi podria tenir a veure encara que es tracti d’una causa més remota. Ja tinc hora per a fer-me’l, i per la doctora a continuació, però encara falta un parell de setmanes, o sigui que ens ho haurem de prendre amb tranquil·litat i paciència.

***

25 d’abril de 2023

Avui és dimarts i hauríem d’haver anat a caminar, però no hi havia quòrum. El Ramon és qui normalment proposa les sortides; en té un munt en una mena de llista que em penso que va omplint més ràpidament que buidant, però tenia mal d’esquena i volia descansar, reservar-se per a la gambada d’abril que, a proposta seva serà demà passat al Santuari de Falgars, i em va demanar que jo conduís el grup. Però, últimament, la gent està molt ocupada i el meu suggeriment no ha aconseguit prou assistència. Això del quòrum és cosa meva; un bon dia vaig decidir que les excursions promogudes per mi que requerissin agafar cotxe no es farien si no érem quatre, almenys. Penso que, si ens considerem amants de la natura, hem de minimitzar tant com puguem l’impacte ambiental dels nostres desplaçaments.

Avui no m’he atrevit a sortir a caminar sol com solc fer quan no podem sortir en colla. M’estic trobant bé i no he tingut aquella sensació que descrivia ahir, però… jo també em reservaré per la sortida del Catllaràs.

Encara que s’ha perdut el romanticisme d’escriure a mà, l’essència del contingut d’un dietari no s’ha de veure alterada pel fet de fer servir un processador de texts. Poder retallar i enganxar facilita la feina, és evident, i la fa més pulcra en fer desaparèixer les ratllades pròpies de les esmenes sobre paper, però, al capdavall, la cosa important és el que s’escriu i la qualitat literària que tingui. Aquesta, la qualitat, si satisfà el dietarista, ja justifica el seu empeny. L’atracció que el contingut pugui exercir sobre un hipotètic lector passaria a ser secundària. O no, perquè jo sempre he cregut que qui escriu ho fa per a ser llegit, sigui quina sigui la modalitat literària que esculli.

Vaig escrivint tot això com si hagués de tornar als dietaris clàssics. I és possible que ho faci perquè m’estic qüestionant la utilitat de continuar amb el blog. Amb un blog públic, si més no. Podria continuar escrivint i guardar el que escric a l’ordinador en un arxiu que titularia Per a no perdre la xaveta que, al final, és que em vaig proposar de fer a primers d’any, escriure per a exercitar el cervell. Però també podria continuar amb el blog i fer-lo privat, fer que no fos accessible a ningú més que a mi, per a aprofitar els avantatges que representa la tecnologia que el fa possible. Al cap i a la fi, a qui interessen les coses intranscendents que hi anoto? Lamentablement, o no, la meva vida no té res d’extraordinari quina narració pugui atreure l’interès d’algú. Les visites al blog estan estancades. Ho dic així per no dir la veritat que és que tendeixen a zero. Els seguidors que hi entren regularment es podrien comptar amb els dits d’una mà i encara en sobrarien un parell. És un fet que no tinc un auditori que esperi les meves novetats, cosa que la meva escassa imaginació agraeix. Per altra banda, també resulta alliberadora perquè mai he pretès ser un influencer ni res que se li assembli.

No sé, ja ho aniré veient els dies a venir.

Advertisement