Quan aquest matí he sentit marxo, carinyo, a l’esquena i m’he tombat i he trobat els llavis de l’Anna que esperaven el contacte dels meus, jo ja havia fet moltes coses.
Des que em tracto la grandària de la pròstata amb Tamsulosina, només recordo una altra nit que, com aquesta, hagi hagut de llevar-me diversos cops per anar al bany. Aquest medicament m’està anant bé des del primer dia, de manera que el fet que avui hagi tornat a ballar-la l’he atribuït, en principi, a què anit vaig culminar el sopar amb algunes mandarines i un grapat de grans de raïm, fruites que em sembla, ves a saber per què, que tenen un alt contingut de líquid o que són susceptibles de convertir-se’n després de ser metabolitzades. Però després he pensat que tot plegat devia ser una paranoia meva, que no cal buscar les causes de coses que no tenen importància i ho he deixat córrer. El fet que interessa és que l’última vegada que m’he llevat eren quarts de sis i en acabat ja no he pogut tornar a dormir com cal perquè el cervell s’ha posat en marxa.
D’aquesta fase de mig son recordo que m’he posat a escriure. Sense l’ordinador, que en els meus somnis no hi ha electricitat i s’il·luminen amb espelmes, però tot era igualment fluid i les paraules brollaven i s’ordenaven de manera convenient i entenedora. Eren paraules d’agraïment per aquells que ahir es preocupaven per mi i m’animaven a continuar publicant el blog perquè, diuen, que a ells els agrada llegir-me. M’havien dit coses molt boniques, de les que t’esborronen la pell de pura emoció, de manera que em sembla que en el somni jo corresponia la seva amabilitat amb paraules que sorgien ja escrites del meu cap i romanien suspeses en l’aire i ballaven per a recol·locar-se esperant que aparegués un punt. Quan això passava, tota la frase marxava a ocupar el seu lloc sobre un llençol tan immaculat com la innocència d’un nadó. I així, les frases completaven paràgrafs i els paràgrafs omplien llençols. No sé quants llençols s’han emplenat de paraules, un munt, segur, tants com calien per a expressar l’immens agraïment que sentia.
Però, el tema dels meus somnis és canviant i no dura. Aquesta nit també he reviscut el retrobament dels pares després de tants anys, quan enterràvem la mare. En mig d’aquelles imatges tan nítides, m’ha donat per pensar que feien bona parella i que devien fer molta patxoca, quan eren joves i es van conèixer a Saragossa. Llàstima del temps que els va tocar viure i que haguessin de desarrelar-se perquè consideraven que a la seva terra natal no tenien el futur digne al qual aspiraven. El van venir a buscar al cap i casal de Catalunya quan ja tenien un fill. I intueixo que aquí, entre nosaltres, tot i les privacions pròpies de l’època, van aconseguir viure més bé que allà. Si més no, el meu pare tenia una feina amb què ens alimentava a tots sis. Sis quan a casa no hi havia la iaia Anita o els avis Jesús i Trini. Sis, perquè, quan els pares ja es pensaven que no tindrien més visites, vaig arribar jo, el primer català de la nissaga. Nou anys em porta el meu germà gran. I, després de mi, encara en van arribar dos més. Déu meu, quins temps!
Després d’això, ja he vist que no podria descansar i m’he llevat. I he fet una bugada i l’he estès, he buidat el rentavaixella…
El mussol d'Aqualata 
És grat llegir-te, m’alegra molt que segueixis aquest, el nostre camí.
M'agradaLiked by 2 people