Pare

El Roc de la Lluna

27 d’abril de 2023

Poc després de les cinc de la tarda ja era a casa. La iaia estava sola i tranquil·la, asseguda a la seva butaca mirant la televisió. La gambada d’abril ha culminat al Restaurant Cal Ramon, de Guardiola de Berguedà, on per 15,20 €, cervesa i cafè inclosos, hem fet un menú que tot just ha satisfet amb un aprovat la necessitat de reposar forces que hom té després de caminar 12 km superant un desnivell acumulat de més de 500 m.

El tema sobre el que funciona El mussol d’Aqualata no permet penjar vídeos i m’he quedat amb les ganes de posar-hi la projecció que he muntat amb les fotografies que he fet avui. M’ha semblat una manera més eloqüent que les meves paraules de conservar en el diari el record de la jornada, però no ha pogut ser. He transitat amb patiment i preocupació pels volts del Santuari de Falgars, a la Pobla de Lillet, al Berguedà, en un entorn de camins i corriols preciosos enmig de boscs de pi roig i, sobretot, de faigs. Aquest apunt me l’han facilitat els companys de caminada quan he preguntat pels arbres que em tenien fascinat per les tonalitats de verd de les fulles. 

Hem passat pel Xalet del Catllaràs, l’edifici quin disseny l’Eusebi Güell va encarregar a Gaudí com a xalet-refugi dels empleats de la Companyia General d’Asfalts i Portland, Asland que treballaven a la zona, ara reconstruït com l’havia dissenyat l’arquitecte, i ens hem enfilat fins als 1.500 m d’altura del Roc de la Lluna, un mirador de nom badoc i poètic des del qual es tenen unes magnífiques vistes. També s’hi albira el Pedraforca, però avui ens el tapava la mateixa boira que ja ens ha rebut al santuari quan hi hem arribat a deixar els cotxes. Senyorejada de la contrada, anava i venia campant al seu aire. 

He patit a les pujades, algunes dretes, molt dretes per a mi, però això no és novetat. La preocupació es deriva del fet que, des de sempre, em canso molt després de fer aquesta mena d’esforços i això condiciona la resta de la caminada i l’acabo d’esma; però això tampoc és novetat. Al cap d’una estona d’haver-la acabat, ja m’he refet, com sempre. No ha aparegut cruiximent amb el pas de les hores, cosa que voldria dir que tinc la preparació física necessària o, si més no, la suficient per a aquesta mena d’esforços, si no ho entenc malament. I això no obstant, em continuo cansant en les pujades. I ara, a més a més, han sovintejat els marejos que li comentava a la doctora i m’assalten els dubtes i em preocupo perquè començo a considerar si no hi haurà una explicació patològica pel que em passa. Esperaré l’electrocardiograma, a veure què em diu.

El Xalet de Catllaràs

28 d’abril de 2023

El Xavi ha tornat a escriure. Fa cent dies des de l’última vegada que ho havia fet per acomiadar el seu pare. Ara li ret homenatge i el recorda tot explicant-nos com el troba a faltar. A més, diu que no acaba de superar la seva absència i que està depressiu. 

Jo l’entenc perfectament. Encara ara, després de més de cinquanta anys, recordo el buit que sentia després que va morir el meu. Vaig tardar mesos a acostumar-me a no buscar-lo allà on el trobava normalment quan arribava a casa. Jo era adolescent i probablement l’idolatrava, però el cert és que ell era per a mi un model, un conseller i un amic com no n’he tingut mai cap altre. Em vaig sentir orfe perquè havia mort el pare i perquè no sabia a qui recórrer quan em sorgien dubtes a mesura que creixia. El germà gran no es distingia per saber detectar necessitats que no fossin les seves i mai va assumir el rol del pare absent. Feia poc que s’havia casat i ja no vivia amb nosaltres, de manera que amb setze anys jo ja era l’home de la casa d’una vídua desemparada amb tres fills. A la mama, tret de cuinar, cosir, sargir, planxar, fer la bugada i complaure el marit, les monges a l’internat no li havien ensenyat res més. 

Imatge de la gambada d’abril.

Advertisement