Un dia estrany

Sant Climenç, Pinell de Solsonès.

He proposat a l’Anna d’anar a passar uns dies de les (seves) vacances d’enguany a Copenhaguen i hi està d’acord. Aquesta tarda ja he dedicat una estona al tema, fins que hem sabut que la Paula i el Marc ja venien de tornada. Han passat el cap de setmana llarg passejant la furgoneta per Siurana i altres indrets de la Serra de Montsant i el Priorat. Avui, per fi, l’hem vista quan han arribat a casa i l’han aparcada a la porta. És velleta, però és una camper autèntica, de les primeres Volkswagen que hi va haver i, del color de la mostassa, crida l’atenció de tothom que la veu passar. El Marc, que és un bon mecànic, l’està deixant com a nova quant al funcionament del motor. Ja hi ha instal·lat una nevera, que aquestes primeres no en duien. I també li posarà aire condicionat. En fi, que a poc a poc la convertirà en un vehicle més confortable.

M’agrada fer les coses amb temps i amb calma i ja m’he posat amb el tema de les vacances encara que falta molt fins a l’agost, que és quan la Montse podrà ocupar-se de la iaia. A més, és millor i probablement més barat fer amb antelació les reserves de vols i hotels. No m’agrada que els assumptes s’eternitzin i, ja que tinc aquest sobre la taula, m’he proposat enllestir-lo com més aviat millor.

Quan feia el primer cafè del dia he vist al mòbil un missatge intrigant; Hola, Ricard! —deia— La rosa a la foto l’hi hem posat ensenyant-li a la mare com es fa això de posar un dibuix. És això. Salut! I afegia: Avui ha plogut! Sis litres! Era del Marc, de Sant Tirs i, en un primer moment, he pensat que volia ensenyar-me com havia quedat, un cop manipulada, la fotografia que ens vam fer tota la colla amb ell el dia que, quan passàvem prop de casa seva, ens va obrir motu proprio l’ermita del mas. Li he contestat dient que no hi veia cap foto i que no acabava d’entendre el que em volia dir. També li he dit que tot just ahir havia estat a Sant Climenç amb la dona i una altra parella amiga  i cloïa posant-me a la seva disposició i afegint unes emoticones d’alegria per la pluja, però ha passat tot el dia i no m’ha dit res més. Em consta que ha vist la meva resposta, de la qual cosa dedueixo que el seu missatge no anava dirigit a mi sinó a un altre Ricard. 

Amb la Magda i el Ramon, després d’una caminada per la Ruta de les Fonts que no ha respost a les expectatives, hem dinat a El Cigronet, tancat a la vila closa de Sant Climenç, una experiència digna de ser viscuda, aquesta sí. Com deia el Ramon, l’àpat ens ha costat diners, però no ha sigut car. Després del dinar hem pujat a Castellvell d’Olius a expandir la vista. La Magda no hi havia estat mai. En conjunt, una jornada completa, molt agradable, al costat de persones que estimo.

Quan ja havíem sopat i sèiem al sofà a mirar alguna cosa a la televisió abans d’anar a dormir, he vist que en Xavi havia tornat a escriure i, de primer, m’he posat content perquè en pocs dies ha publicat dues entrades i penso que això li és bo. Però en l’intercanvi de missatges que hem tingut posteriorment, insisteix que està esgotat de viure i assegura que ni pot més ni en vol més. Això em preocupa molt. Sé que no servirà de res que insisteixi què vagi al metge i que he de respectar la seva voluntat de persona assenyada que és conscient de les conseqüències de les decisions que pren. I, no obstant això, i malgrat que només ens hem vist en persona un cop a la vida i que, per tant, podríem dir que la nostra amistat és només virtual i que no sé prou coses d’ell per a entendre les raons que l’han dut fins a aquest nivell de desencís vital, no renunciaré a demanar-li que pensi en la seva mare i en aquells que també el necessitem perquè ens l’estimem.

Advertisement