Avui el grup s’ha dividit. Mentre aquells a qui la naturalesa ha dotat més bé assolien el cim del Puigmal des de Fontalba i en deixaven constància gràfica al xat, altres baixàvem des de Castellar de n’Hug i les Fonts del Llobregat fins a La Pobla de Lillet. També cal tenir en compte qui no ha pogut participar ni de l’una ni de l’altra.
La caminada d’avui ha sigut diferent: hem davallat 600 m, un desnivell que jo no hauria pujat en una excursió normal de 9 km. Tot i la secada tan extrema que patim, l’inici de la ruta resulta espectacular pels poderosos raigs d’aigua que originen el riu. També es podria dir que és precisament per la sequera que avui ens ha resultat més agradós que altres vegades veure la força de l’aigua que raja i sentir el brogit permanent que provoca. Després, gairebé la totalitat del primer tram del GR 270 que hem fet avui discorre per corriols i senders boscats i ombrívols que el fan molt agradable.
Aquest sender, dit també el Camí del Llobregat, arriba fins a la desembocadura del riu. Està senyalitzat amb les marques clàssiques d’un sender de gran recorregut, però el seu traçat és provisional. Encara no està homologat a causa dels llargs trams de carretera que s’hi cavalquen entre Navàs, Monistrol de Montserrat i Martorell que els fan força perillosos.
Feia fresca a primera hora, però havent esmorzat al Molí d’Orriols, un cop represa la marxa sortint ja de l’espai de les fonts, els cossos aviat han entrat en calor i ens hem hagut de treure roba a la Farga Vella, a l’hostal, allà on el camí travessa la carretera que puja cap a Castellar de n’Hug. Ha fet un matí esplèndid i lluminós. Només alguns esquinços de núvols alts han arribat cap a migdia.
A mitja caminada s’arriba a l’ermita de Sant Vicenç de Rus, una església d’estil romànic llombard de la qual se’n té constància des de finals del s. X. Avui era tancada. Hi ha un horari de visites, però això ho acabo de saber, en documentar-me. L’hem trobat acuradament conservada en un entorn ben cuidat. Allà hem fet una de les fotografies de grup d’avui.
Poc més avall hi ha l’anomenat Pas de l’Os, un estret tall a la roca obert per l’erosió de l’aigua. Allà el riu fa les delícies d’amants del barranquisme com els que hi havia avui. Per caminadors amb vertigen és el tram més delicat, per aeri, però l’he passat sense problemes. Fins m’he atrevit a brandar la mà cap als argonautes de les profunditats, per a saludar-los. Enmig del congost, maldaven engrescats i divertits per enfilar-se a les roques que en aquell fons emergeixen de l’aigua.
Si dijous passat, no lluny d’on érem, vam estar al Xalet de Catllaràs que el senyor Güell va fer construir per a donar treva a tècnics i treballadors de l’Asland, avui hem passat pel Clot del Moro, on hi havia la fàbrica. Ara és el museu del ciment, i a tocar es conserven en estat ruïnós el xalet del mecenes i l’ermita on devia sentir missa.
Havent dinat hem passejat per La Pobla de Lillet, per a fer quatre fotos dels ponts i per a fer baixar el dinar abans d’agafar el cotxe per emprendre la tornada. Sense que hagi sigut res de l’altre món, jo diria que l’àpat que ens han servit a Cal Pericas, ha estat correcte i el servei amable i eficient. Amb cerveses, cafès i una mica de propina, hem sortit a 21 € per cap. Avui érem cinc; han vingut el Magí, el Càndid, el Ramon i el Jordi, que conduïa. Jo també hi era, és clar. Cal Pericas és un hostal centenari que hi ha al marge esquerre del riu i hauríem gaudit més el dinar si no hagués estat per la colla de sorollosos motoristes amb què hem coincidit, que no eren menys de vint.
A dos quarts de sis he arribat a casa i tot estava tranquil.
El mussol d'Aqualata 