Dotze dies sense escriure és molt de temps, però així han sigut les coses o així les he deixat que passessin.
Per diverses causes, no hi ha hagut excursions en aquest període i les excursions són el tema que més abunda en el meu diari. A més, tret del Rec, que ha celebrat una nova edició, i que hi van venir el José Luis i la Montse i l’Ana i el Ramon i l’Emma a passar el dissabte en família amb nosaltres, i que, també dissabte, es va casar la Maria, no ha passat res de massa transcendent.
L’Emma està preciosa i al meu germà li cau la bava amb la seva neta. La Paula va anar molt guapa al casament de la seva amiga. Es coneixen des de la guarderia i res les ha separat en els vint-i-cinc anys que tenen. Al seu aire, amb el seu estil, el Marc també feia patxoca. Fan bona parella, ell i la Paula.
En Roald Dhal escrivia “Charlie i la fàbrica de xocolata” quan va morir la seva primera filla. El dolor infinit que li causava la pèrdua li impedia seguir endavant i el va dur a transitar per l’etapa més fosca i estèril de la seva vida. Alcoholitzat i amb deutes, el seu matrimoni naufragava. I, no obstant això, amb el suport de la dona, aconsegueix reeixir i acabar el llibre. Però en un rampell, l’estripa i se n’oblida fins que, mesos més tard, la Chantal, li presenta el manuscrit recompost i li demana que l’hi llegeixi com feia amb sa germana morta. Ell escolta els suggeriments de la nena i reescriu el llibre tenint-los en compte.
Olivia tenia set anys i va morir d’encefalitis provocada pel xarampió, que no tenia vaccí aleshores. “A Olivia” és la pel·lícula que he vist aquesta tarda i és trista, però m’ha agradat saber més d’aquest autor considerat un dels millors contistes de tots els temps.
El mussol d'Aqualata 