Avui m’he adonat que vaig ometre que hi ha hagut operaris a casa durant quatre dies i això tampoc no ha facilitat la creació literària. Després de molt rumiar-ho, hem decidit racionalitzar i ampliar l’escàs condicionament de l’aire que teníem. Ens hem fet instal·lar un aparell a cada habitació perquè els seus ocupants disposin de l’ambient que més els hi plagui.
Ara ja he demanat al gendre del Nico, que diuen que és molt fi treballant, un pressupost per a canviar el parquet dels dormitoris, molt malmès ja pel pas dels anys d’infantesa i adolescència dels nens. Si hi ha entesa econòmica, hi cap la possibilitat que també n’hi posem a la resta del pis, ja que el terra que tenim és molt poc agraït. A més, a l’Anna li fa gràcia de tenir un paviment més càlid. I després, encara haurà de venir algú que repinti tot el pis, que bona falta li fa.
És una bajanada, o no, però és com si sentís que ha arribat el moment de tenir les coses condicionades amb la il·lusió de gaudir del nostre pis quan l’Anna i jo estiguem sols, que no sé quan podrà ser, perquè, encara que els nens ja no ho són i poden emprendre el vol en qualsevol moment, hi ha sa mare amb nosaltres i encara pot viure uns quants anys. I, mentrestant, a ella, a l’Anna, encara li queden alguns anys de treballar i jo, per la meva banda, noto com les xacres em sotgen cada dia més agosaradament, de manera que tampoc no sé quant durarà, això d’estar sols i junts per gaudir la vida. I, si arriba, en quines condicions estaré.
L’electrocardiograma va sortir normal i de la pressió estic perfecte. La doctora no sap dir-me a què pot ser deguda la sensació d’inseguretat que tinc, com si anés en barca sobre aigües calmes, que, per més quietes que hi estiguin, són una superfície inestable, sensible als moviments que es produeixen a coberta. No està preocupada; considera que la pressió està sota control i que aquest és el problema més greu que pateixo, però, per si de cas i per a descartar diagnòstics relacionats amb l’equilibri, m’ha receptat una tanda de seixanta píndoles que he de prendre en un mes. Són les mateixes, o unes de semblants, que prenen el Ramon i el Jaume quan tenen els episodis de vertigen tan bèsties que pateixen de vegades. Vol que li comenti com em trobo quan me les hagi acabat de prendre totes, però, després d’una setmana, jo continuo tenint aquells mareigs que no ho són, la mateixa sensació d’inseguretat quan camino, de vegades, no sempre, encara que pot ser que no amb tanta freqüència com abans de començar el tractament.
Per altra banda, fa força dies que noto més molèsties a les articulacions de peus i mans que les que sentia fins ara. Això està esdevenint un inconvenient a tenir molt en compte quan vaig d’excursió. Demà aniré amb tota la colla a Prades, a l’ermita de la mare de déu de l’Abellera i al tossal de la Baltasana. Un recorregut de gairebé 13 km que, segons tinc observat últimament, ja són masses. Quan al desnivell de 375 m penso que, amb algun patiment, puc salvar-lo, tal com he vist el perfil. Demà sortiré de dubtes i hauré de prendre, ara sí, definitivament, alguna decisió.
Per contra, a falta d’activitat literària, aquests dies passats, a estones he anat perfilant el viatge de vacances d’enguany. Ara ja el tinc gairebé decidit; només falta el vistiplau de l’Anna perquè comenci a fer les reserves. Vols, hotel i excursions. Serà a l’agost i serà a Copenhaguen.
El mussol d'Aqualata 