Prades

La Roca Foradada de Prades.

És ben veritat que hi has d’anar als llocs per a saber de primera mà que hi trobaràs. Per les fotografies que havia vist de l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera creia que estava ubicada en un lloc de difícil accés, perquè se la veu encastada a la roca aprofitant al màxim l’exigu espai que permet un estret replà del cingle, però en realitat, des de Prades, s’hi arriba en una agradable passejada que no té  dificultat. Ahir hi vaig estar, amb els col·legues, i vaig poder comprovar-ho.

Feia quinze dies que no ens veiem i que jo tampoc no sortia a caminar ni tot sol, com solc fer en aquests casos. I a fe de déu que he notat que he tingut altres ocupacions aquests dies. 

Ahir vaig acabar la caminada molt cansat i avui tinc un cruiximent com ja no recordava que es pot tenir. Vaig començar fort, fent-me el valent grimpant els sis o vuit metres que permeten enfilar-se a l’obertura de la Roca Foradada i l’estirament de braços i cames més enllà del seu límit habitual i la força que vaig haver de fer per a remuntar el meu pes, han aconseguit provocar-me tal malestar muscular que he hagut de prendre paracetamol per a poder moure’m d’una manera més natural, i no com un autòmat encarcarat.

Vam passar un dia dels que no s’obliden. L’excursió era molt completa, com anticipava el Ramon,  amb molts punts d’interès, i molt maca perquè l’entorn de les muntanyes de Prades és esplèndid. Però és que a més vam riure molt i segurament el vi que vam prendre durant el dinar no és aliè a les riallades. El dinar, al petit restaurant La Font, a la plaça Major de Prades, mereix capítol a banda. 

Des del punt de vista del servei, va ser un desastre perquè el personal estava desbordat. Qui semblava l’amo o responsable del negoci es disculpava i ens explicava la raó, que no era altra que un nombrós grup de turistes francesos els va desballestar tota la logística en presentar-se sense preavís dues hores més tard de la que tenien reservada. Per a compensar la nostra alegra paciència, ens va obrir una ampolla de vi que els qui entenen diuen que era molt bo i els qui no hi entenem l’hi vam trobar. També ens va convidar als cafès i els didalets. 

Des del punt de vista de la cuina, m’atreviria a dir dues coses: una és que tot i ser dijous, en el menú no hi havia paella, cosa que em va semblar extraordinària; l’altra és que estic segur que el poc personal que hi cap a la cuina es pot lluir més qualsevol dia que ahir. Amb les cerveses que maten la set dels caminadors, vàrem sortir a 18 € euros per cap, propina inclosa.

Ahir vaig fer que l’Apple Watch que em va regalar el tió em controlés els passos per primer cop i la caminada va resultar de més de 13 km, amb 440 m de desnivell. Així i tot, els peus van aguantar millor que no em pensava, amb algunes molèsties cap al final, això sí.

Faltaven en Magí, molt refredat, i en Josep, per prescripció facultativa. La resta de la colla hi era tota, deu veterans caminadors encabits en dos cotxes que conduïen el Ramon i el Càndid.

Eren les set que entrava per la porta de casa. I, darrere meu, l’Anna, que venia de treballar. Però tot estava tranquil, la iaia mirava la Planta Baixa, i la vida continua. 

Cinc minuts per al record.

Advertisement