És evident que la intel·ligència artificial funciona de manera molt diferent que el nostre cervell. Ves a saber, sinó, per quins set sous Google Maps indicava ahir al Ramon que deixés l’Eix Transversal a l’altura del Coll de Revell i Viladrau per anar a Arbúcies, quan el sentit comú dels humans indicava que la sortida de la mateixa Arbúcies i Sant Hilari de Sacalm és més directa, té menys corbes i, per tant, és més pràctica.
Sigui com sigui, el fet consumat és que, quan els quatre ocupants del Subaru ens vam adonar de l’absurd de la indicació, ja érem fora de la C-25. Era tard per a rectificar i, inevitablement, havíem arrossegat el cotxe que completava l’expedició, amb el Jordi al volant i altres dos ocupants. Però si no fos pels inconvenients que tants revolts representen per a les persones amb predisposició a marejar-se, com és el cas del Nico, que ahir no venia, jo diria que va valdre la pena demorar-se un quart d’hora a arribar a l’inici del camí, perquè el sinuós traçat de la GI-543 fins al nostre destí em va semblar una delícia, envoltat de boscs i amb Les Agudes empolsimades de neu sempre presents. És clar que jo ahir no conduïa i, des del lloc del copilot, tenia el privilegi de delectar-me en la contemplació del paisatge.
Anàvem al castell de Montsoriu, que passa per ser el gran castell gòtic de Catalunya, en restauració des de 1995, i hi vam pujar des del punt de la carretera d’Arbúcies a Hostalric on hi havia hagut un punt d’assistència de la Creu Roja, segons que diu l’autor del track que havíem de seguir. El camí és una pista ben senyalitzada que puja i puja suaument emboscada entre alzines, arboços i suros. Només al final hi ha trams de corriol, igualment de bon caminar, des dels quals sentíem l’alegre xerinola dels infants d’una escola que pujaven per una altra banda. Com que nosaltres, vam coronar el turó de la torre de les Bruixes i ens vam fer fotografies abans de passar al de Montsoriu, on hi ha el castell, ens van atrapar i, com qui diu, vam accedir plegats al recinte. Per 4 euros cada un, el vam poder visitar. Al nostre aire, però també es poden concertar visites guiades, més extenses del que ens permetia la línia de temps del nostre matí. Em va agradar com tenen les zones reconstruïdes i, per descomptat, he de dir que les vistes que hi ha des de la torre de l’homenatge sobre la Selva i el Montseny són insuperables. Fins al castell, no s’hi arriba en cotxe, cosa que també li aporta encant, ja que, des de l’aparcament habilitat a peu de carretera, s’ha de cobrir a peu un trajecte de 2,8 km per una pista forestal.
Vam cloure la jornada consumint un menú de 12,80 euros al Restaurant Les Agudes, d’Arbúcies, on vam arribar abans del previst i vam haver d’esperar. Un àpat correcte, sense coets ni escarafalls. Com que hi ha hagut dos aniversaris aquesta setmana, el Càndid i jo vam convidar als companys que van venir ahir a les cerveses prèvies al dinar i als cafès de després.
Vam tenir una tornada sense incidents ni ensarronades dels navegadors i abans de les cinc érem a casa.
El mussol d'Aqualata 